Produït i arrenjat per ella mateixa, aquest és
un treball per al lluïment personal de la pròpia Jonna Gault. És un disc que pertany a un moment propici a aquest
tipus de producte als USA com ho va ser el yeye
a França.
I perquè el nom de Symphonopop Scene? Doncs per què la barreja de Peggy Lee, Nancy Sinatra
i una certa saturació orquestral per força han de donar com a resultat un
concepte nou amb un nom prou indeterminat com la pròpia obra. Això sí, i també digne
de figurar en els anals històrics del pop.
Com una bona escudella barrejada.
(aquest tema no apareix a l’àlbum, però si en molts recopilatoris de “garage girls”)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada