divendres, 31 de juliol del 2020

IAN SVENONIUS TAMBÉ ES DECLARA CULPABLE D’ASSETJAMENT

EFECTES COL·LATERALS 

És trist que es parli més que mai d'un music de talent a partir d'unes declaracions, en comptes de per la seva obra. Desafortunadament per ell, és així, i ara li toca el rebre

Divendres passat, Ian Svenonius es va sincerar i penjava  i despenjava minuts després a Instagram, això: ‘Vull utilitzar aquest lloc per dir que dono suport a les víctimes que estan declarant per erradicar l’abús i dir que jo també he sigut un dels culpables. Que, a través del meu narcisisme, egocentrisme i irreflexió, he actuat de forma esgarrifosa. He fet que persones que m’importen i respecto es sentin malament, he sigut completament inapropiat amb les dones... A qualsevol que hagi fet sentir malament o incòmode, em disculpo sincerament i em poso a la teva disposició. Sempre vaig pensar que era un revolucionari i ara el meu acte revolucionari és la auto-immolació’. Des de llavors, la seva pàgina a Instagram s’ha fet privada.

amb Chain & The Gang el 18 de febrer de 2018 a Barcelona

La discogràfica Merge Records ja ha fet saber en un comunicat que retirarà tot el material d’ell de les plataformes digitals, així com tot el físic de les botigues. Diuen que les darreres acusacions al voltant de les bandes de Burger Records el van fer reflexionar i va desencadenar l’auto-acusació pública del veterà músic mestre de cerimònies de bandes com Make-Up, Nation Of Ulyses, Chain And The Gang o més cap aquí amb Escape-ism. Sabem que no passarà ràpid, però les formes abusives, totes, han d’acabar-se.

La seva declaració completa:

BURN BABY BURN : the trash fire burning through underground music is long overdue. It is not happening in other spheres of the music industry. It is unique to the underground rock music scene because this scene is predicated on the concepts of access, participation, respect, and honesty. It rejects the capitalist models of hierarchy and exploitation. For all of the degenerate posturing of the punk progenitors, we exist in a highly moral scene where accountability is paramount. Accountability takes many forms and faces; at one time this manifested in fairness of pricing of records and concerts, or all ages shows where anyone could enter. Record labels that were accountable. This battle is over; the fans are few and most labels and money are gone.

Now the scene must address personal behavior. The interactions between people. As a lifelong punk i am permeated in the myths of rock. While we loathe the rock prescriptions of misogyny, power imbalance, sexual objectification, et al, we have also lionized the exploits of the greatest public degenerates (outside of politics, industry &military), the top sinners, the scum and the perverts and, at times i too have manifested aspects of their tawdry behavior. I want to use this forum to say that i support people speaking out for the eradication of abusive predatory modes and also that i am absolutely one of the guilty parties. That, through my narcissism, egotism, and thoughtlessness, i have acted the creep. That i have made people i cared about and respected feel terrible, have been completely inappropriate to women. While this may seem like virtue signaling, its not. We are interested in creating an accountable world where this kind of dialogue isn’t necessary . To anyone i have made feel bad or uncomfortable, i sincerely apologize and throw myself at your mercy. I always believed that i was a revolutionary and now my revolutionary act is self immolation. If rock ‘n’ roll behaves like its mortal enemy — the imperial war machine and the capitalist consumer cannibal factory, then it must be eradicated, burned, destroyed. So it can be borne again, free of the pollution that has infected it since its inception.

...i l’acció de Merge Records:

dijous, 30 de juliol del 2020

GANSER, POTÈNCIA CONTRA TEMPS INCERTS

NOU REGISTRE

Aquest és un disc per carregar piles. No ens hem d’enganyar per les lletres un pel guillades. És quan es toca fons que cal donar-se empenta amb els peus i sortir com un coet


Les cançons de Ganser venen amarades de bandes com Sonic Youth, Fugazi, Yeah Yeah Yeahs o Liars. Es van fer a Chicago i comanden Alicia Gaines (baix i veu) i Nadia Garofalo (teclats i veu). Estudiaven juntes i compartien interessos comuns del tipus escoltar a The Residents i tot el que fes olor a transgressió en qualsevol àmbit artístic. Les acompanyen Charlie Landsman (guitarra) i Brian Cundiff (bateria) que fan tot el soroll que poden. Van debutar el 2018 amb Odd Talk (No Trend Records). Demà divendres estarà al carrer Just Look At That Sky, la continuació, via Felte Records. La producció a càrrec de Mia Clarke (Electrelane) i Brian Fox. L’elegant portada, obra de la mateixa Alicia Gaines. Temps incerts? Apuja el volum!

(fot. Kirsten Miccoli)



dimecres, 29 de juliol del 2020

FUCK YOU, I WON’T DO WHAT YOU TELL ME... CANTEN A PORTLAND

DINÀMIQUES DE MASSES

És una de les coses que més m’agrada veure i escoltar. La cultura popular fent feina a mans de les persones. La música com a instrument d’atac


Des de l’assassinat de George Floyd fa dos mesos, que a moltes ciutats no han parat les protestes. A Portland en concret, és on hi ha un dels punts més calents. Trump els hi va enviar a la Guardia Civil – allà els hi diuen Agents Federals – i la cosa va anar a pitjor. Com sempre. Així, dissabte passat, mentre Killing In The Name dels Rage Against The Machine sonava pels altaveus, els congregats es van posar a repetir un dels trossos: ‘Fuck You, I Won’t Do What You Tell Me’. Va ser un d’aquells episodis de pell de gallina. Com a mínim el missatge és clar. El guitarrista de la banda Tom Morello va penjar un tweet d’aprovació.


dimarts, 28 de juliol del 2020

DON I MOKI CHERRY, INSPIRACIÓ PER UN TUBO

LLIBRES – ALTRES REGISTRES

El geni de Don Cherry i la que va ser companya seva Moki Cherry, es van conèixer a finals dels anys 60 a Suècia. Es van casar i van començar a passar coses

La música i l’art es van donar de la mà com poques vegades ha ocorregut. Si li afegim l’activisme social, incidint especialment en els àmbits educacional i ambiental, casa seva, a Tågarp es va convertir en un espai de producció artística d’unes proporcions de mesures semblants al que ve després de gegants. Ara, de tot allò, Naima Karlsson, la neta – filla de Neneh Cherry – publicarà a traves de Blank Forms un nou llibre de tot allò. Cubreix tota l’època, quan sota aquell sostre hi passaven musics, poetes i artistes plàstics sense parar.


El llibre explora a fons el treball del músic i la Relativity Suite, així com també es reprodueixen les seves converses amb Terry Riley, un article sobre Pandit Pran Nath, un informe sobre la Bombay Free School o un altre sobre l’esoterica Forest University i un assaig de l'estudiosa Fumi Okiji. També els textes de Moki i reproduccions a color dels tapissos que s’utilitzaven després per a les actuacions, o els diaris de viatge de col·laboradors d’ells com Bengt Berger i Christer Bothén. Una joia.

Don i Moki Cherry a Stockholm el 1968 
(col·lecció Cherry Archives)

Moki i Don Cherry el 1973 
(fot. Pierre Lapijover)

I per si no es veu prou l’amor que els hi profesa, se li pot aplicar allò del ‘de tal palo, tal astilla’. En breu s’editarà amb el nom d’Exotic Sin, el seu debut i en format disc. Naima Karlsson fa duet amb Kenichi Iwasa, l’artista japonès afincat a Londres – amb sabudes influencies krautrock – i la col·laboració de Robbie Lee. L’àlbum es dirà Customer’s Copy, i s’englova en un jazz de descendència familiar, experimental. Es van juntar per primera vegada en una actuació on es celebrava la música i l’art dels avis de Karlsson. Ella aporta piano, sintetitzador i percussió, mentre que Iwasa explora amb teclats Yamaha de primeres generacions, guitarra, bateria, kalimba i instruments que utilitzava el mateix Don Cherry, com una de les seves trompetes, dos ‘saxofons zen’ i alguns dels instruments de vent de fusta fets a mà. Robbie Lee s’encarrega de flauta, alguns vents més i contrabaix. Potser sí que l’essència d’Exotic Sin recorda als duos jazz-meets de Cherry amb Jon Appleton o Riley. Però aquesta essència és la mateixa, la de l’única i inmutable realitat.

S’espera i es desitja que el disc surti a finals d’agost i el llibre a finals d’octubre.





dilluns, 27 de juliol del 2020

LARA TAUBMAN, DIRECTE AL CEL

NOU REGISTRE

Va néixer al sud de Virginia, però resideix a Nova York, ciutat que la te atrapada. Normal. Diuen que fa ‘outlaw-folk

Per la veu i entonació, segons com, recorda a Joni Mitchell o a Janis Ian. Que t’hi comparin, amb total rigorositat, augmenta el valor del treball realitzat per Lara Taubman. I més encara, de petita ja va començar a cantar, i aquest és el seu primer disc, després de passar-se la vida treballant en activitats relacionades amb les belles arts, primer exercint i després com a teòrica. Diuen que fa cinc anys va sentir una veu que li deia: ‘Fes el favor d’agafar la guitarra i posar-te a cantar!’. Se’n va anar a Wolfe Island al Canadà i amb Hugh Christopher Brown, fundador de Wolfe Island Records, s’hi va posar. A partir d’aquí, història.


La fragilitat amb que agafa Desert Boy on descriu la bellesa que et pot envoltar en un moment concret, tot tan ben posat. Els arranjaments de Heartbreak Garden, quins violins, quin teclat al darrere... O deixar-se gronxar per la melodia de Cold Side Of Spring. Discretament explica: ‘Revelation tracta sobre el meu viatge per posar-me bé fent música. Fa cinc anys vaig sentir una crida que vaig seguir i que em va dur a una sèrie de fets fortuïts que van crear aquest disc. La música sempre em salvava, ara espero tornar-li el favor’. Va sortir a primers d’aquest mes, via Wolfe Island Records i l’holandesa Continental Record Services.  Al final, que diguin el que vulguin. De cul a terra de pura emoció. Quin sentiment. Transportada a un bar de carretera, allunyada de tota la merda que ens envolta. Com feia temps.



diumenge, 26 de juliol del 2020

WIGHT SPIRIT, 1968-1970


1970 - 2020 
50 ANYS DEL FESTIVAL DE L’ILLA DE WIGHT

EXPOSICIÓ - ANIVERSARI

del 27 de juliol al 5 de setembre 2020
MASTERPIECE ART – 3 Norland Place, LONDRES

Del 26 al 31 d'agost del 1970, a l'esplanada d'Afton Down de l'illa de Wight, es va celebrar, sinó el més important, sí el festival que va congregar més gent. Es parla d’entre 600.000 i 800.000 persones. Parlo en passat perquè, no ens equivoquéssim, els nostres contemporanis no hi tenen res a veure

Aquests dies se’n commemora el 50 aniversari i una de les activitats que ho recordaran s’obrirà demà dilluns 27 al públic. Serà una exposició de fotografies, algunes d'elles inèdites, de Charles Everest (1929-2015), l’afortunat fotògraf que va disposar d’accés lliure a totes les àrees del festival. Li han posat per nom Wight Spirit 1968-1970 – el festival es va començar a fer el 68 encara que el 70 va ser el que va donar la campanada – i la galeria és Masterpiece Art, situada a Notting Hill. Entre altres meravelles hi van tocar The Who, Free, Joni Mitchell, The Doors, Leonard Cohen, Miles Davis i Jimi Hendrix, que tan sols 18 dies després va dir passi-ho bé. El dia 19 de setembre a la mateixa galeria se li dedicarà un petit record. En el transcurs de l'exposició es presentarà el mosaic que l’escultor Guy Portelli ha realitzat inspirat en el festival. Afegir que per assistir-hi, a l'illa s'hi va desplaçar una representació dels hippies catalans de pasta de l'època. Val més això que res.












divendres, 24 de juliol del 2020

WHITE CANYON & THE 5th DIMENSION, UN PESSIC DE DESCOMPRESSIÓ

NOU REGISTRE

White Canyon & The 5th Dimension han fet la seva aparició a l’escena neo-psicodèlica de la nostra dimensió des de Minas Gerais, al Brasil

Com qui no vol la cosa, porten dient la seva des de que es van estrenar amb un disc homònim el setembre, i el single Silver Bird l’octubre, tot de l’any passat. Son Gabriela Zaith i Léo Gudan, que es van conèixer un any abans a partir de les seves convergències musicals i no van dubtar ni un segon en posar-s’hi. El resultat el podem comprovar en persona quan se’ns estarrufen els porus de la pell amb la impressió experimentada del que raja dels porus de l’altaveu. Energia verge, inalterable, a punt per a ser absorbida i convertir-nos en llum abans d’hora. Si no ho aconseguim amb els 7:49 de Holy Place amb que tanquen l’àlbum, pleguem i canviem de dimensió.

Ara treuen l’edició en vinil en color vermell llampant i lluint en les seves 12” la preciosa coberta original, a través de Necio Records. La idea també era fer una passejada pel vell continent a finals d’any, però amb el peu al coll tal i com ens el tenen, poc podrem fer. 




dijous, 23 de juliol del 2020

TERMINATION, BONS EN TOTS ELS SENTITS

ALTRES REGISTRES

Termination son una banda de tres de Cincinnati que ha sortit dels caus de The Serfs, Mardou, Vacation i Crime Of Passing, habituals i reconegudes bandes locals

Practiquen un space-rock o digues-li com vulguis que et fa passar el singlot amb una cleca. Acaben d’editar el seu debut. Ho han fet en un cassette amb set temes a traves de la plataforma, Wasted Tapes que és pròpia. Despunten uns socarrarradíssims riffs de guitarra i una obstinada percussió inquieta. El primer tema, Gates Of Paradise, amb vídeo editat per Shea Wells, està inspirat en el Jisei japonès, de tradició zen, que és un poema de comiat de la persona que es treu la vida i la reflexió sobre lo inútil que arriba a ser la ment, especialment quan t’impedeix entrar a les... gates of paradise.


El 100% de les vendes digitals i els beneficis dels cassettes han anat a parar a un fons d’ajut per a The Navajo & Hopi Families COVID-19 Relief Fund

(WL/WH)



dimecres, 22 de juliol del 2020

MOMUS ENS EXPLICA LA SEVA EXPERIENCIA AMB EL VIRUS

NOU REGISTRE

Nick Currie s’ha sentit com un més. Davant del contagi – d’un refredat o del COVID19 – ha pogut pensar sobre el sentit de la vida. Amb optimisme


Ja sabem que gairebé sempre escriu de temes d’actualitat. Els darrers quatre anys ha estat escrivint sobre el Brexit. Però l’assunto del virus i el moment temporal concret que vivim, sobretot a nivell emocional, li han anat de primera per fer un disc d’una bellesa inusual. Les paranoies, els mals sons i la conseqüent alteració de la consciència, pot ser força productiva. Tothom, tancat a casa, s’ha posat a treballar com no ho havien fet mai abans. La soledat, va bé. Nick CurrieMomus – no n’ha sigut una excepció. A mitjans de març es va començar a trobar malament. Ell era a Berlín, on viu. Es va estar set dies al llit, acollonit i pensant que allò era el final. Quan es va llevar, en vint-i-tres dies tenia els onze temes. L’àlbum es diu Vivid, amb noms com Self-Isolation, Working From Home, My Corona, Fever Dream o Levitation i està al carrer via Darla Records. El resultat es complementa amb els habituals vídeos. Es publica simultàniament amb Niche: A Memoir In Pastiche, una autobiografia lúdica de sis dècades editada per FarrarStraus and Giroux de Nova York.

Goodbye everyone, it's a scary old world, but thanks for the ride’ canta a Oblivion en un d’aquests moments d’optimisme.






dimarts, 21 de juliol del 2020

PEANUTS, ALGUNS REGISTRES HISTÒRICS

COMMEMORACIÓ
ALTRES EDICIONS

És igual de famós que una pop-start. De important, casi. A Charlie Brown – i de retruc tota la colla pessigolla que l’acompanyava – li devem una de les curiositats culturals que ens pot ajudar a entendre l’estat actual de les coses


Convertit en un personatge icònic de la cultura pop de principis de la segona meitat del segle passat, les tires de còmic es va començar a publicar el 1950 pel gran Charles M. Schulz. Però no va ser fins que es van plantejar fer un documental sobre el personatge, que van contactar amb Vince Guaraldi per a què hi poses música. A partir d’aquí, una sèrie de dibuixos animats per al públic infantil – i no tant infantil – passava a tenir una banda sonora d’exquisit jazz.

En motiu dels 70 anys, Craft Recordings llançarà dos vinils d’edició limitada de 2500 unitats: Collectible Peanuts Greatest Hits, el 24 de juliol i Peanuts Portraits el 21 d’agost. Inclou algunes de les primeres composicions, com Baseball Theme originalment editat el 1964 en el disc Jazz Impressions Of A Boy Named Charlie Brown. O peces raretes com Little Birdie, escrita per l’especial del 1973 A Charlie Brown Thanksgiving, amb veus del mateix Guaraldi. També clàssics com Linus And Lucy o Great Pumpkin Waltz. Vince Guaraldi, amb una impressionant carrera, va traspassar el 1976 amb 47 anys víctima del que abans se’n deia un atac de cor. 




dilluns, 20 de juliol del 2020

VIOLENT VICKIE, SYNTH-PUNK DE QUALITÉ

A LA VISTA

A punt el segon disc de Violent Vickie. Es diu Division i sortirà via la discogràfica de Los Angeles, especialitzada en música electrònica, Crunch Pod

Fa set anys va debutar amb un disc més lleuger. Aquest és diferent. No sé si m’explico. Pel que escoltem, aquest període ha servit per madurar un so del tot més interessant. Li ha trobat l’assunto en la combinació i acoblament de les caixes de ritmes i la guitarra. A més, utilitza la veu de manera més compacta i el resultat, és que han passat coses. Els tres temes que ha fet servir d’entremès, van carregats. L’obscura Serotonin, la bellugadissa que provoca el rerefons pop de Circle Square i l’esplèndida The Blame, amb un ritme mig industrial i distorsions varies on s’hi veu un compromís que la impulsa amunt. Division, de Violent Vickie, el podem trobar a les cubetes de Synth-Punk-Dark-Riot a partir de la tardor. 




diumenge, 19 de juliol del 2020

NOU BROT

TOM JONES – IS’T NOT UNUSUAL

DINÀMIQUES DE MASSES

No només hi ha nous brots relacionats amb el virus dolent. N’hi ha d’altres, de brots

dos elementes sospitoses 

En un de nou, en aquest cas de histèria, la població més assenyada demanda que es confini el segment adolescent i jove de la societat. “Son tots ells els que han provocat que ens tornin a deixar sense tele”, argumenta una senyora a la merceria, fent cua per comprar-se una mascareta amb el darrer estampat. Sempre s’ha de trobar un culpable. Per unes, la gent de la faràndula. Per altres, els més tendres. Fa uns quants anys, ja se’ls va tancar en gàbies. En aquest cas, també hi ha un precedent. Que els precedents sempre s’argumenten i queda bé.


dissabte, 18 de juliol del 2020

VAST ASTEROID, NEWS AGAIN

ALTRES REGISTRES


El 2018 van debutar amb un esplèndid disc homònim editat pel segell amb base a Atenes ThinkBabyMusic Collective

Ara, el terceto de Los Angeles llança aquest single de nom Champagne Ambassadors que ens omple d’alegria perquè tot apunta a avançament d’un nou treball. Segueixen sent James Poulos (veu i guitarra), Mimi StarThe Warlocks (baix) i Mark RebackSlaughter And The Dogs (bateria). La seva música, batejada com a spacegaze, es comporta amb una complicitat fisico-mental difícil de descriure. El single ve acompanyat d’un vídeo creat per Christian Stephen, qui diu que es va inspirar en tot això que estem vivint i amb la lletra es clar, que també parla dels moments transcendents. No, si al final no hi haurà millor musa. 




divendres, 17 de juliol del 2020

INDIGOS, A LA CASELLA DE SORTIDA

A LA VISTA

Està previst que surti la tercera setmana d’agost. Creuem els dits.

És el debut de Indigos, un trio de Bristol de l'escuderia AC30, que practiquen un vigorós pop de veu, guitarres i compàs elegant. Desprès d’un parell de singles, l’estrena física serà un EP en format de 12” de coloraines. Son quatre temes que van ser enregistrats en diferents estudis fent malabarismes per arribar a cobrir despeses.  La producció va anar a càrrec de Ben Johnson i Lee Kiernan (IDLES). Escoltarem des de les ajustades melodies de Silhouette Of You fins a les sinuoses formes d’aquest I’m Healed del que han generat vídeo i tot. A l’hora de composar son sincers: ‘Pel general, no sabem de què tracta una cançó fins que està casi acabada. Deixem que la cançó vagi prenent forma pròpia’. Màgic. Doncs, creuarem els dits... i tancarem els ulls.

(foto Dominika Scheibinger)



dijous, 16 de juliol del 2020

DESOLATION CENTER, EN STREAMING

DOCUMENTAL – IMPRESCINDIBLES

Durant la dècada dels 80, en plena era Reagan, a Los Angeles hi havía literalment una persecució de tot allò que fes olor a punk, hardcore o qualsevol altre estil de vida que poses el dit a l’ull al sistema.

Farts de la policia, un grapat de gent, entre ells Stuart Swezey, van proposar-se crear el seu trosset de  llibertat. El lloc escollit va ser Mojave Desert. Així és com van néixer els Desolation Center, una mena de festivals on els protagonistes eren les bandes i el públic. Hi van passar Minutemen, Meat Puppets, Sonic Youth, Einstürzende Neubauten, Boyd Rice, Redd Kross, Swans, Savage Republic i molts altres. El mateix Swezey, amb gran quantitat de material d’arxiu on hi ha entrevistes als mateixos músics i als assistents, ha anat construint un documental per donar fe de tot allò i el seu esperit contracultural. Ha passat per diferents festivals al llarg del 2019. Estava previst que continues ruta durant el 2020, però no cal repetir, com si fos la cançó de l’enfadós, les causes de que això no hagi estat possible. Ara però, es pot llogar a AppleTV, Google Play, Amazon Instant Video, iTunes i Vimeo. Com un premi de consolació.


Crec que el que més em deixa perplex, és veure que els joves d’avui estan d’acord amb la idea de comerciaitzar una experiència com aquesta. Vull dir que per suposat, les grans companyies pensarien en això. Però això, no significa que tinguis que participar-hi’


Per Stuart Swezey, el documental és com un llegat, i el viu amb un cert aire de desil·lusió i desconcert: ‘Una part de mi es sorprèn de que tots aquells esforços tan poc comercials i amb poca organització, s’hagin covertit en aquestes grans operacions mercantils’, es refereix als actuals festivals per si algú no ho pilla. ‘Crec que el que més em deixa perplex, és veure que els joves d’avui estan d’acord amb la idea de comercialitzar una experiència com aquesta. Vull dir que, per suposat, les grans companyies pensarien en això. Però això, no significa que tinguis que participar-hi’. Ara és ell qui posa el dit a l'ull.




dimecres, 15 de juliol del 2020

THE JAYHAWKS, MADURESA QUE RUTLLA

NOU REGISTRE

La banda de Gary Louris mantenen el pols a les tendències musicals. La setmana passada van treure, si no m’equivoco, el seu onzè disc d’estudi



Onze pedres angulars, unes posades amb més gràcia que altres, per a moltes formacions vingudes al darrere. Li han posat per nom Xoxo i l’edita Sham/Thirty Tigers. Mentre que fins ara, Gary Louris feia de pal de paller amb les cançons, en aquest nou treball presumeixen de contribucions gairebé a parts iguals de tots els membres. Karen Grotberg, Tim O'Reagan, Marc Perlman i el propi Louris, com si haguessin muntat una cooperativa, podrien haver produït un resultat que hagués estat diferent al que ens tenen acostumades. Però no és així. El nou criteri de treball ha funcionat. Sembla ser que a finals de maig de l’any que ve faran parada a Barcelona per demostra-ho. 


La noia de la pintura és de Duncan Hannah, a qui ja coneixem perquè no son els primers en recorrer a una obra seva per utilitzar-la per a la portada.


dimarts, 14 de juliol del 2020

DEBBIE HARRY PUBLICA LES SEVES MEMORIES


DE CARA  –  editorial: LIBROS CUPULA
LLIBRES

Nova autobiografia. És el torn de Deborah Harry. A aquestes alçades però, penso que poc ens sorprendrà

La seva popularitat ha fet que les interessades estiguin al corrent de les mil i una anècdotes que al llarg de la seva vida ha viscut o casi. Als seus 75 anys acabats de complir, ho intenta. Es diu Face It i les 368 pàgines que ha donat en espanyol, han estat traduïdes per Eva Raventós Ruiz. 


Convertida en una icona, explica quan als anys 70 van entrar a robar al seu apartament de Nova York i la van acabar violant davant de Chris Stein: ‘Les guitarres que es van endur és el que em va saber més greu’ aclareix. O qüestions relacionades amb les drogues il·legals. De la heroïna, no va acabar de ser-ne addicte. Comenta: ‘No me’n penedeixo de haver-ne consumit. Però sí el temps que em va prendre. Encara que quan la utilitzava eren temps difícils i va fer la seva funció’. O de la cocaïna, que quan va aconseguir-ne per compartir amb Iggy Pop i David Bowie, aquest, en agraïment li va ensenyar el pito. ‘Bowie em va ensenyar el penis en agraïment per haver-n’hi portat. Com si jo fos la inspectora de penis o alguna cosa per l’estil’. Doncs queda dit. Novetat per llegir durant aquest llarg estiu. Crec que surt avui.