FELICITATS GERARD QUINTANA!

LA NIT i EL DIA

Ahir em van arribar dues noticies que sense voler, el meu cap les va alinear

Bé, aquí no en tenim un de pres, en tenim varis entre homes i dones, incloent la que serà entrada segura de Pablo Hasél decretada fa tres dies. I obrint la premsa d’ahir dissabte, podíem veure la lluita de l’activisme cultural català amb un repapat Gerard Quintana satisfet amb el seu premi Ramon Llull a la butxaca, corresponent a la 41èna edició. No entraré a preguntar-me si realment és aquest l’actual nivell literari: el del cantant dels Camins. Ja m'imagino el guanyador de l'any que ve... en Tomás Molina.

fot. Consuelo Bautista / El País

Després m’arribava que a Rússia Masha Alekhina, una de les membres del col·lectiu musical i de protesta Pussy Riot, per participar en una manifestació, amb temperatures de sota zero, on s’exigia l’alliberament immediat de Aleksei A. Nalvany, el polític que va patir un intent d’assassinat per mantenir una actitud contraria al president rus Putin, ha estat de nou detinguda amb d’altres companyes, fet que li pot comportar una pena de presó.

Alguna se’n recorda de Aleksei A. Navalny? Va ser aquell que van enverinar a Sibèria i no se com va acabar que va ser traslladat a un hospital de Berlín, on el van posar de nou a punt. No fa ni quinze dies, el 17 de gener, va tornar a Rússia després de passar cinc mesos a Alemanya recuperant-se. Només arribar, en el control de passaports, va ser arrestat.

fot. Kyra yarmysh/EPA

No veig al Gerard Quintana sent arrestat per mostrar el seu enuig públicament per la situació idèntica de manca de llibertat que continuem vivint aquí i sortint a les pàgines de la premsa russa. Em pregunto si només és qüestió de tenir un bon agent artístic. I el millor és que diu que la novel·la parla de somnis. Això sí, també explicava a la roda de premsa que sentia empatia pels seus companys musics per la situació actual en la que no estan ingressant cap diner. Doncs mira que fàcil que ho te. Crec que la recompensa del Llull per ser tan bon minyó, és de 60.000 euros. 

Pussy Riot's Masha Alekhina is still detained, she faces criminal charges and 2 years in jail for encouraging people to go to protests on social networks.

THIS IS A FACE OF PUTIN'S RUSSIA. they clearly have nothing else to do, but to put Pussy Riot in jail over and over again. pic.twitter.com/yJAWT7REbb

— 𝖕𝖚𝖘𝖘𝖞 𝖗𝖎𝖔𝖙 (@pussyrrriot) January 29, 2021

 

TENGGER, KOSMICHE COREÀ-JAPONÉS

RE-EDICIONS i ALTRES

Hi ha histories verdaderament fascinants, que diria l’Spock. Una d’elles és com aquesta, la de la família Itta i Margido Tengger

Itta és coreana, del sud òbviament, i Margido és japonès. Per aquelles coses de la vida, tenen a Raai, de vuit anys, i el 2013 els tres decideixen dir-se Tengger, una banda tant experimental com singular, que pren el nom del mongol i significa ’extensió il·limitada de cel’.

Per culpa de la política dels seus respectius estats, Corea del Sud i Japó, han hagut d’estar separats no se quants mesos sense poder-se veure més que per la pantalleta de la que depenem absolutament ja totes. Pobres il·luses. Ep! Jo la primera. Els seus països es tiren dels cabells per culpa d’unes illetes que si son del Japó, que no, que son de Corea, anomenades Dokdo o Takeshima, depèn del bàndol i han aprofitat això dels tancaments per revifaro. Aquests estan així també des de fa no se quants anys. 

Tengger porten en actiu des de principis del 2000 i un dels somnis de Margido està a punt de fer-se realitat. Al no haver-se pogut moure d’una illa que es diu Shikoku, al sud del Japò, ‘confitat’, una illa amb més de 88 temples, mentre els anava recorrent es va dedicar ha restaurar una casa que ha convertit en un espai per artistes. Em consta que ha quedat de conya. I el lloc, el paradís.

Entre mig de tot el xou, han aparegut una parella de nord-americans, Andrew Wilbur i Laura Francescangeli, que un dia van aterrar a Seul i s’hi van quedar penjats. En les estones lliures es dedicaven a buscar per entre els centenars de cubetes de les botigues de discos del barri d’Euljiro i descobrint coses, unes millors que altres, asseguren rotundament, van acabar muntant una editora, Extra Noir. Doncs és amb ells que ara re-editaran el que va ser el primer EP dels Tengger de l’any 2013, Electric Earth Creation, que només va sortir allà i com tants i tants vinils escampats pel mon, ara van sortint a la llum. Sort dels vols low-cost i Discogs.

Andrew Wilbur i Laura Francescangeli 

(cortesia de Extra Noir)

No s’acaba aquí. Després s’estan plantejant editar un àlbum EP en format cassette, del crio en qüestió, sí d’en Raai, doncs mentre tenien a son pare allà en aquella illa japonesa per culpa de l’home del sac ple de virus dolents, treballant i aixecant parets, la mare i son fill van estar component i enregistrant cançons. Al final, és que qui s’ha avorrit és perquè ha volgut: ‘Estem fent música com una pràctica, així que això es relaciona perfectament amb Shikoku, on som ara. Shugendo significa entrar en la natura i comunicar-se amb ella d’una manera espiritual’. Tengger, es diuen, i la discogràfica Extra Noir.

ENNIO MORRICONE AMB TOTS ELS LUXES

ALTRES EDICIONS

Aquesta edició, es va preparar en vida del maestro, abans del seu traspàs el juliol de 2020

Una col·lecció de cinc llançaments en vinil doble amb una gran majoria de les seves obres més representatives classificades en diferents gèneres. La música del geni nascut a Roma, va molt més enllà de que anessin destinades a posar-te la pell de gallina asseguda a una butaca de les meravelloses sales de cinema avui dia, trista i injustament desvalorades. De gallina, de pollet i el pel ben eriçat era l’efecte que et provocava i continua provocant escoltar les seves creacions musicals. Desperta sofisticació i emoció en parts iguals sent impossible que la imaginació no es posi a treballar sense necessitat de cap projector. Es van anar publicant al llarg de l’any passat, via The Sound Of Vinyl, i suposa un dels millors reculls d’un dels més grans inspiradors de bandes sonores, tant les destinades al setè art com a l’art del tombar-se en un recomanable dolce far niente.

JOWE HEAD, MANTÉ L’INTERÉS INTACTE

A LA VISTA

No hi ha lloc pel desànim. Encara que la trempera hagi de venir d’infatigables herois com Jowe Head

Aquest abril editarà un curiós i interessant àlbum que es dirà Strawberry Birthmarks. Contindrà les primeres gravacions posteriors a l’etapa Swell Maps del 1980, més sessions addicionals del 82 ja després del seu primer disc sol, Princer Movement, editat l’any anterior. Tot abans d’enrolar-se amb els Television Personalities una llarga temporada. Sí que és cert que sis d’aquests temes ja es van llançar via l’alemanya Constrictor el 86, però les altres 13 cançons son totes inèdites entomades i cuidades per la gent de Glass Modern.

Ha estat remesclat aquest any passat, per fer alguna cosa que els distragués i per la que no et detingués la policia. Però explica que son gravades a casa seva a Londesborough Road a Londres, entre el 1980 i el 1982, utilitzant un 4 pistes TEAC. ‘Tots els instruments els vaig tocar jo incloent pals que tenia per allà, una màquina d’escriure, una trompeta feta pols i un vell harmònium i també hi ha fragments d’òpera, frases literàries i sons d’unes cintes velles que vaig trobar en un contenidor al carrer al costat d’un estudi de cine al Soho’. Actualment continua fent meravellosos experiments com a Jowe Head & The Demi-Monde.

COOL GHOULS, TORNAREM A FLOTAR

A LA VISTA

Sonen a clàssics. Amb el tema d’avançament, Helpless Circumstance, recullen amb molta classe el so autòcton 

Guitarres que desprenen efluvis vaporosos, entonacions vocals recollides i transportades des del desert de Mojave i una màgica pulsió psicodèlica que només disposen els nascuts a la terra de la calidesa eterna. Com Cool Ghouls. Malgrat el do amb el que han estat dotats, son gent normal, amb feines normals, o sigui mal pagades, i per oblidar les penes fan meravelles com aquesta. Porten deu anys fent coses i aquest és el seu quart disc que es dirà At George’s Zoo. Tampoc tenien cap pressa. Les cançons les anaven assajant durant la setmana, per després, anar construint l’àlbum durant el dissabte i el diumenge després de les oracions. Això sí, mentre Pat McDonald anava posant els entrecots a la graella, Robby Joseph, l’enginyer, anava muntant en el seu estudi/garatge improvisat a Outer Sunset, un barri tranquil al costat del Golden Gate Park (sí, a la foto de la portada), el que aviat tindrem a les mans.

Des del seu primer concert el 2011 al The Stud de San Francisco ha plogut bastant, encara que allà diuen que no gaire. Pat McDonald (guitarra i veu), Ryan Wrong (guitarra i veu), Pat Thomas (veu i baix) i Alex Fleshman (bateria), després d’aquell excel·lent Animal Races (Empty Cellar Records – 2016) segur que a partir del 12 de març ens tornen a deixar penjades d’una branca de la família de les cannabàcies.

THE MASTER MUSICIANS OF JOUJOUKA

BRIAN JONES PLAYS WITH THE PIPES OF PAN AT JOUJOUKA

1971 - 2021

50 ANYS DE LA SEVA EDICIÓ

ANIVERSARI

Especialment i de forma concentrada, hi ha fraccions d’espai-temps absolutament lluminosos i és important que es respectin commemorant-los

Un d’aquests, va passar el juliol del 1968, com tants d’altres d’aquell gloriós any. El lloc, Jajouka, al Marroc. El detonant, un beneït Brian Jones. 

Entusiasmat pel que li explicaven Brion Gysin i Mohamed Hamri, va poder escoltar la música de The Master Musicians Of Jojouka i enregistrar un dels àlbums més místics de la història del que podríem dir-ne psicodèlia, per dotar-lo d’algun qualificatiu més o menys apropiat. És un disc amb el que, escoltant-lo, podem veure la realitat que ens envolta, aquella que normalment no veiem. Brian Jones, que va morir gairebé un any després de la gravació als 27 anys, no va poder continuar tot el que li quedava per fer. Aquest disc i el que hi ha enregistrat en les seves estries, n’és una petita escletxa per imaginar-nos-ho. La portada és una pintura del mateix Hamri, que representa als musics amb Jones al centre.

Al llarg de la nostra història, podem ser molt afortunades si tenim algun moment de lucidesa. Si succeeix, no és del tot segur que arribem a comprendre-ho tampoc. El tren passa, però no vol dir que hi pugem. Potser el proper. Potser de moment només podem escoltar la gravació al vestíbul, mentre esperem el següent. Al capdavall, com deia Austin Osman: ‘Què és la mort? Una gran mutació cap al teu següent jo’. Trossos de música que viatgen més enllà del seu significat físic.

TRUE FAITH, NO NOMÉS COM EL SINGLE DE NEW ORDER

NOU REGISTRE

Imaginem-nos que som a dalt d’un 127 circulant per l’autopista del temps i ens plantem quatre dècades exactes enrere

Dic un 127 perquè la música que hi podria sonar en el ràdio-cassette extraible és el primer àlbum de True Faith, com en un supòsit, també podria ser el tema del mateix títol de New Order. 

Coldwave i synth-pop a parts iguals en 6 talls de frenètica i aguda incisió metàl·lica de la mà de Travis Benson amb l’assistència de Quentin Moyer. El primer tema, A Perfect Place, manté una pulsió penetrant, contínua com les franges que marquen els carrils de l’asfalt. Borrowed Time i Waiting On The Wrown Time – el primer senzill – fan ballar les guspires lluminoses que ens salten al parabrises, mentre Blame, el darrer tema, ens anuncia l’arribada a la terra electromagnètica.

Els nois amb base a Boston han fet un disc on assenyalen el malestar pels temps actuals. Ho fan amb capes i capes de veus reverberades i refrescants sintetitzadors. Es diu As Much Nothing As Possible i ha sortit la primera setmana de gener, via la discogràfica de Los Angeles à Le Carte Records. La distribució europea la fa Young & Cold Records.

TINTÍN i EL MON DEL CÒMIC A L’ALÇA

ART - CÒMIC

El passat dijous 14 de gener, a la casa de subhastes de París Artcurial, es va batre un record històric de cotització per una il·lustració creada per a un còmic

Es tracta d’un dibuix d’Hergé, de mides 34 x 34 cms. En tinta xinesa, aquarel·la i gouache sobre paper. Va ser fet el 1936 per la portada d’El Lotus Blau, el cinquè àlbum de la saga Tintín. En la puja, hi va haver un final d’infart. La cosa estava entre tres compradors via telèfon i el preu final històric va ser de 2,6 milions d’euros.

fot Michel Euler

Al seu dia, el dibuix va ser descartat per l’editor, argumentant que les tècniques de l’època el feien molt car d’imprimir. Llavors Hergé li va regalar a Louis Casterman, el fill del senyor de la impremta que aleshores tenia 7 anys, qui el va doblegar i el va guardar en un calaix. Allà ha estat durant 80 anys, el que explica l’estat tan excel·lent en el que es troba. 

L’especialista en còmic d’Artcurial, Eric Leroy, ha comentat: ‘Aquest treball és una genuïna obra mestra que condensa tot el geni d’Hergé. Probablement es tracti de la portada de Tintín més bella de totes. El caràcter únic d’aquest cim del novè art, la fa absolutament mereixedora d’aquest record mundial i confirma l’excel·lent estat de salut del mercat del còmic’.

Arnaud Oliveux, director associat de la casa, 

tot emocionat en el moment de donar el cop de martell 

(font: Artcurial)

Davant del seu insistent discurs sobre la sostenibilitat a la que ens hem d'adreçar si volem salvar el planeta, el mon capitalista manté la seva carrera per veure qui la te més gran i així, els mercats especulatius continuen la seva escalada i es van afegint nous productes per fer les coses encara més esperpèntiques. Ara també el d'en Tintin i pel què intueixo, del mon del còmic en general. Qui diu que l’economia s’enfonsa. La dels que tenen la pasta, òbviament no.

VENUS FURS, MEDICINA DE LA BONA

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Aquesta, del canadenc Paul Kasner, conegut com a Venus Furs, son vuit càpsules de contundent pop, untades de capes de matisos vitamínics. Per empassar, amb qualsevol cosa menys aigua

És una característica d’ell mateix, que es defineix com un perfeccionista, un artesà del firmament sònic des del seu particular mon com a compositor, multi-instrumentista i productor. De títol homònim va sortir a mitjans d’any via Silk Screaming Records. Aquesta setmana ha llançat el vídeo que acompanya el tall New Inspiration que el justifica així: ‘És una cançó sobre l’importat que és acceptar que no pots ajudar a algu que no vol ser ajudat i que es deixa caure en la foscor, que no canviarà res si ells no volen’.

Com un regal del cel, continuem apostant per discos de debut que van ser elaborats l’any de la pesta, fet que ens alegra, al pensar que no tothom es va quedar a casa amb la cua entre cames esperant instruccions dels nous líders.

fot. Sean Mundy

CRYSTAL CANYON, TORRENTADA CRISTAL·LINA

NOU REGISTRE

Fins que no arriba el dia de l’edició oficial del que serà segon disc de Crystal Canyon, ells van avançant temes. Every Little Star, n'és un

El quartet de Portland integrat per Lynda Mandolyn (guitarra i veu), Todd Hutchisen (guitarres, sintetitzador i veu), Jeremy Smith (baix i sintetitzador) i Hayes Porterfield (batería), entreguen un disc en fase prèvia a la cristal·lització. L'àlbum es diu Your With Affection And Sorrow, vuit cançons que veuen de les fonts inesgotables del pop més elemental més les tendències del segle XXI, i que son convertides en objecte de desig. Una veu capbussada en una melodia reposada que només espera a ser polida. Sortirà el 29 d’aquest mes, via Repeating Cloud. 

MARIANNE FAITHFULL NO HA DEIXAT LA FEINA

A LA VISTA

Faithfull ens farà un obsequi molt especial. Un disc on recitarà als poetes de l’escola romàntica anglesa,  una de les seves dèries de la dècada dels seixanta, quan li bullia la sang però per altres romàntics

Ella mateixa ho amplia: ‘Vaig tenir una mestra d’anglès meravellosa e inspiradora que es deia Ms.Simpson. Va ser ella qui me’ls va presentar. Vaig haver de deixar-ho córrer per ser cantant pop, però mai els he oblidat’. El disc el treu conjuntament amb Warren Ellis amb qui l’ha fet a mitges, entre els dos plegats i amb el que ja havia col·laborat anteriorment. Com que poden, han tirat del telèfon per fer alguns contactes i fer-se acompanyar d’alguns amics com Brian Eno, Vincent Segal o esclar, Nick Cave. Es dirà She Walks In Beauty i en podrem gaudir via BMG a partir del divendres 30 d’abril, en mig de la que ja s’aventura com la divuitena onada letal. Es va enregistrar dies abans i durant el primer confitament.

Aquestes son les cançons:

 1 She Walks in Beauty  (Lord Byron)
 2 The Bridge of Sighs  (Thomas Hood)
 3 La Belle Dame sans  Merci (John Keats)
 4 Ode to a Nightingale  (John Keats)
 5 To Autumn  (John Keats)
 6 Ozymandias  (Percy Bysshe Shelley)
 7 The Prelude: Book One Introduction  (William Wordsworth)
 8 Surprised by Joy  (William Wordsworth)
 9 To The Moon  (Percy Bysshe Shelley)
10 So We’ll Go No More a Roving  (Lord Byron)
11 The Lady of Shallot  (Lord Alfred Tennyson)

Mentre ens consumim esperant algun avançament, aquest tema forma part del que va ser darrer treball de la musa, Easy Come Easy Go de 2008.

WHITE FLOWERS, DE SONORITATS AGRADOSES i MÉS

NOU REGISTRE

Posseïda per una veu setinada, Katie Drew ens embriaga com ho solia fer Elizabeth Fraser fa uns anys

Amb moltes ganes de tornar a l’antiga normalitat, el duo White Flowers acaba de treure el divendres passat el seu primer EP, Within A Dream, via Tough Love Records. Amb seu a la ciutat anglesa de Preston, Joey Cobb i Katie Drew al llarg del 2020 van anar traient el nas de forma cautelosa, circumstància que va generar encara més expectació, de cara a la seva consolidació. Facturen embromades melodies de dream-pop dotat d’una atmosfera obaga, induïda pels missatges de les cançons: les reflexions de l’individu, en un mon cada vegada més anòmal. La versió que inclouen aquesta vegada és l’exquisida Didn’t Want To Have To Do It de John Sebastian. A l’estar “prohibit” actuar en directe, prometen treballar per enllestir nou material aviat.

JAMES YORKSTON & THE SECOND HAND ORCHESTRA ENS ENLLUERNA ALTRA VEGADA

NOU REGISTRE

El músic escocès James Yorkston ha viscut una aventura sueca d’admirable resultat. Va arribar al país escandinau i després de tres dies de molta màgia, se’n tornava a casa amb un disc a sota el braç

Ell ja és gran amic del productor suec Karl-Jonas Wingvist, que és també el cap de The Second Hand Orchestra. L’home ja l’esperava amb una selecció de músics entre els que hi havia Peter Morén (Peter, Bjorn & John), Cecilia Österholm (reconeguda intèrpret de nyckelharpa), Emma Nordenstam (piano i chelo) i Ulrika Gyllenberg (violí). Per la seva banda Yorkston desitjava crear una atmosfera acollidora per a tothom, que permetés que l’instint dirigís la sessió, no pas ell. El resultat és un disc que suscita bon rotllo de principi a fi i al manté tant com siguis capaç de retenir, la seva essència principal. Les cançons que ha escrit Yorkston per aquest álbum son sobre les coses que ens van passant a la vida i la seva acceptació natural. Es diu The Wide, Wide River i sortirà aquest divendres 22 de gener, via Domino Records. 

ELS SUNDAY LUNCH MÉS POPULARS

ESTIMULANTS

Els esmorzars del diumenge de Robert Fripp i la seva senyora Toyah Willcox, s’han convertit en un dels fenòmens dels darrers mesos

Segurament, quan s’hi van posar, poc s’imaginaven que la cosa acabaria així. L’any passat van començar a fer versions des del canal de You Tube d’ella. Hi van passar per exemple Smells Like Teen Spirit de Nirvana, Heroes de Bowie, Anarchy In The UK dels Pistols i van acabar l’any felicitant-nos amb un missatge bastant tòpic, sigui dit de passada. Fa uns dies van fer Black Dog de Led Zeppelin. La setmana passada Enterd Sandman de Metallica i la darrera ha sigut aquest Rebel Yell de Billy Idol. Al començament del nou vídeo, donen fins i tot les gràcies: ‘És un gran honor. GRÀCIES’ hi posen. Segons Google Trends, la recerca de Toyah Fripp han augmentat més del 1000% en els darrers dies. Així, després del missatge d’agraïment, es veu a Fripp amb la guitarra i a Willcox fent saltirons vestida d’animadora amb els seus pom-poms i tot.

l’any 1986, el dia del casament

Ell amb 74 anys i ella amb 62, donen exemple de lo be que t’ho pots passar amb ben poca cosa. Val molt la pena veure-ho. Seria fantàstic que totes plegades en prenguessim nota veient-ho i potser se’ns enganxa alguna cosa de la seva meravellosa simpatia i posada en escena d’aquesta parella tan ben avinguda.

TORNA L’IMPÉRATRICE i AMB ELLA, LA DIVERSIÓ...COMME IL FAUT!

A LA VISTA

La banda de París L’Impératrice, allarguen amb estil, el que se’n va dir French Touch

Amb el segon disc, reprendrem el ball allà on el van deixar el 2018, amb aquell Matahari, o el que és el mateix, que torna la música de ball elegant per amenitzar les festes elegants de la gent elegant. Es dirà Tako Tsubo, via microqlima, el segell independent francès creat el 2014 per Antoine Bisou. Fan saber que és una expressió japonesa que vol dir síndrome del cor trencat, manifestat per una deformació d’aquest muscle per un excés d’emoció, tan d’alegria com de tristesa. Quan d’una persona es diu que te el cor molt gran, és literal. Avancen aquest Peur Des Filles, un divertit clip d’estètica Mars Attack i gore. Vol ser una paròdia de la misogínia, de clar missatge feminista, diuen també. Aube Perrie, que ha dirigit el vídeo, ho amplia: ‘Aquest clip era necessari. L’haurien de passar a totes les escoles, traduir-lo a tots els idiomes i la cançó incloure-la en el proper Voyager Golden Record’. És que el mon, al cap d'avall, el fem entre totes.