NARCÒTIQUES MELODIES

TONY JAY – PERFECT WORLDS

NOU REGISTRE

Encara hi ha bandes que generen un cert misteri i interès a la vegada

És el cas del quartet lo-fi de San Francisco Tony Jay. Mike Ramos és la persona al capdavant de l’assumpte. És una mena de tot poderós. Està a varis llocs a la vegada. April Magazine, Flowertown o Sad Eyed Beatnicks son alguns d’aquests.

Amb Tony Jay, que és la que ara ens interessa, va començar a fer coses el 2006 però no va ser fins el 2017 que hi va posar ordre amb la formació de banda, debutant el 2019 amb The Fence Disappears per a Dirty Rabbit Records.

Perfect Worlds és el seu quart treball. Un disc enregistrat el 2021 i que ha sortit fa 15 dies via la ja reconeguda Slumberland Records. Enregistrat a casa del mateix Ramos (guitarra, baix, percussió, veu) i masteritzat per Mikey Young, manté la participació d’Alexis Harper (veu), Kelsey Faber (guitarra, teclats), Cameron Baker (percussió, glockenspiel) i la veu addicional de Karina Gill.

Conformen el disc tretze cançons tan tremendament lacòniques com pertorbadores. Expliquen que es van inspirar en relacions complicades, la manca de son, les depressions consegüents... i una lesió anant en bicicleta. Tretze píndoles d’efecte immediat no aptes per conduir cap vehicle o una serra-cinta.

NO HI HA COM VIATJAR LLEUGER

LEWIS – GROWING PAINS

NOU REGISTRE

Cançons que viatgen sense massa equipatge. Just un parell de mudes i les sabatilles d’anar per casa

No ens cal gaire més quan viatges a llocs familiars, que saps que seràs ben rebuda i hi trobaràs les coses que fan que tornis. Passa com amb el que serà el segon àlbum de Lewis, Growing Pains. Hi entres a gust.

El compositor i music d’Illinois establert a Los Angeles Christopher Lee Lewis, va agafar taules liderant la banda de hardcore The Kinison. El 2019 va encetar la seva carrera en solitari amb un EP i un prometedor àlbum de debut, Son On The Floor. Ara té a punt, per sortir el dia 20 d'aquest mes que ja està aquí, Growing Pains que el va enregistrar amb el seu amic i company de fatigues Paul Fig a la guitarra (enginyer de gravació d’Alice And Chains i Deftones entre altres). La formació es tanca amb Conner West (baix), Nathan Van Hala (teclats) i Sam West (bateria).

Comparteix un primer single, aquest Meet You Where You Are, del que Fig comenta: ‘La forma dels versos i la tonada de somni em van enganxar bastant ràpid, de manera que a la demo de Christopher no em va costar gaire posar-hi una melodia’. Ja em veig la meva butaca preferida a punt.

DIRECTA A VENA

SEXTILE – PUSH

NOU REGISTRE

Desvetlla hedonisme en l’obscur de la nit i un cert vampirisme demacrat

Ens fa pensar en paisatges alienígenes extrets del film de culte d'Slava Tsukerman, Liquid Sky i per banda sonora, influències de l’Hacienda més electrònica: Underworld, The Prodigy... La banda de Los Angeles Sextile, han maniobrat del synth-punk a l’electrònica ballable dels 90 sense alçar una cella. Després d’un parèntesi de cinc anys, tornen amb Push, un disc amb 11 cançons d’alt voltatge, enregistrades a Yucca Valley, i que acaba de sortir via Sacred Bones.

Des que el 2015 Brady Keehn i Melissa Scaduto van decidir formar la banda a Nova York, tot va ser traslladar-se a l’escena de Los Angeles i debutar amb A Thousand Hands (Felte – 2015) àlbum amb el que van fer ressonar ràpidament els seus sintetitzadors per tota la vall. Van rodolar cap a incentius propers a l’EBM  amb Albeit Living (Felte- 2017), quan Eddie Wuebben, dels tres, l’afegit, va traspassar amb 29 anys, aturant l’activitat productiva de la banda en sec.

Modern Weekend és com una introducció al camp de mines amb les que anirem saltant pels aires a mida que anem avançant. Però no ens preocupem, uns furiosos acords metàl·lics de guitarra ens donen la benvinguda al mon de la imaginació desbocada. Tomba la cinta i continua la festa amb Contortion. La vacuna perfecte directa a vena.

MIRACLE AL 5 BIS DE LA RUE DE VERNEUIL

FETS

És lògic que hagin trigat 32 anys en obrir la casa de Serge Gainsbourg al públic. Han sigut 24.000 les coses que s’han registrat com a objectes d’interès

Des de fa una setmana justa, que el número 5 bis, rue de Verneuil, s’inclou en el recorregut turístic de la capital francesa. Avís: com passa ara en temps de massificació turística sostenible, s’ha de treure entrada amb tota l’antelació que sigui possible. A hores d’ara, ja estan exhaurides fins a principis de 2024. O sigui que has de programar-ho en temps o et quedes amb les ganes de veure els 130 m2. on va viure el genial artista parisenc durant 22 anys, des del 1969 fins el 1991 que va traspassar.

Charlotte amb la ministra de cultura Rima Abdul Malak

(fotos Jean Picon i Michael Huard)

Mitjançant l’habitual sistema d’àudio, es pot fer el passeig per les diferents estàncies, incloent l’habitació on van trobar el cos, mentre la veu de la seva filla Charlotte – l’única que va viure a la casa i veritable impulsora del projecte – et va explicant coses intimes.

(fotos Alexis Raimbault)

Com que el fet dóna per molt, a més de l’habitatge s’ha habilitat un espai al davant – 14, rue de Verneuil) – per poder disposar totes les peces i ubicar-hi el Gainsbarre, un cafè-bar, a més d’un espai de venda de llibres, discos i memorabilia variada.

Entre els objectes s’hi poden trobar l’Homme à Tête de Chou de Claude Lalanne o el manuscrit original de la Marseillaise de Rouget de Lisle. No hi ha com tenir diners, per no tenir cap pressa.

réservations obligatoires a www.maisongainsbourg.fr

MOMENTS NESCAFÉ

HILARY WOODS – ACTS OF LIGHT

A LA VISTA

Explicites percepcions de les profunditats humanes. Totes elles: les lluminoses i les fosques

L’artista de Dublín Hilary Woods, ex-baixista de JJ72 (banda de minoritari i breu èxit) que després d’estudiar belles arts i reprendre la seva carrera musical en solitari, s’ha proposat decididament, fer-nos passar pels abismes latents de que disposa tot mortal.

Ens anuncia la sortida del seu tercer treball, continuació de Colt (Sacred Bones Records – 2018) i Birthmarks (Sacred Bones Records – 2020). Es diu Acts Of Light i sortirà a primers de novembre. Escrit, enregistrat i auto-produït en els darrers dos anys, entre la costa oest de Irlanda i Dublín, no es va tallar ni un pel a l’hora de trucar i demanar la col·laboració de les veus del Palestrina Choir de la catedral de Dublín o les del prestigiós Chamber Choir de la ciutat de Galway.

L’àlbum està compost per nou cançons de tall parsimoniós, elegant i cru, amb l’ajut d’uns instruments de corda gravats amb Jo Berger Myhre a Oslo, amb els que traça un íntim i particular recorregut, per tot allò essencial i intrínsec a nosaltres mateixes. O hauria de ser-ho.

Ha compartit un primer tema, aquest Where The Bough Has Broken del que ens fa cinc cèntims: ‘Està fet d’imatges de vells noticiaris. Reflexiona sobre l’encant i l’harmonia en una comunitat i la resiliència, com si es celebrés la connexió i la fugacitat del temps, l’espai i l’expressió humana. També és una carta visual d’amor cap a Dublín, la ciutat en la que vaig créixer, a l’esperit de les arrels familiars i aquells moments extraordinaris de la vida quotidiana que ens deixen marca per tota la vida’. Aquelles que van poder aprofitar i ara valorar uns temps més humans. I per què no?

PENJADES DE LA CALIDESA ANALÒGICA

THE GARMENT DISTRICT – FLOWERS TELEGRAPHED TO ALL PARTS OF THE WORLD

NOU REGISTRE

No sempre cal mantenir-se lluny de la família. A vegades el vincle de sang pot servir d’alguna cosa més que per patir el dinar de Nadal

La membre fundadora dels infravalorats The Ladybug Transistor, Jennifer Baron, té una molt bona relació amb la seva cosina Lucy Blehar. Tant i tant que no s’ho pensen dues vegades a l’hora de treballar juntes.

(fot Nicole Czapinski)

Així, al costat de Gary Olson (company a The Ladybug Transistor), Kyle Forester (Crystal Stilts) i Shivika Asthana (Papas Fritas) formen The Garment District, que aquest passat divendres i via Happy Happy Birthday To Me Records (HHBTM Records) ha llançat el fascinant Flowers Telegraphed To All Parts Of The World.

Baron és una viciosa de col·leccionar instruments que només carburin analògicament, especialment teclats. Per això aquest so càlid. A part dels seus Vox Super Continental dels anys 60, un Wurlitzer, el Korg CX-3, Casios varis, un ampli Fender Vibrolux i una Rickenbacker 360 Fireglo entre altres, va poder incorporar a la gravació altres que li van deixar, com un Roland 505 Paraphonic dels anys 70 que com explica ‘el considero el sant greal en termes de l’edat d’or de l’univers dels sintetitzadors analògics’. Un altre aspecte que explica que la va ajudar a aconseguir aquests sons específics, son els pedals de guitarra dels anys 60 i 70 ‘que també vaig agafar del meu amic Gregg Kostelich de la icònica banda de Pittsburgh, The Cynics i que ara dirigeix Get Hip Records’.

L’àlbum el van enregistrar a l’estudi que el també amic seu, David Klug té a Mount Washington del mateix Pittsburgh. En el ja existent ambient distès, es van afegir Dan Koshuter (guitarra, veu), Corry Drake (baix), Greg Langel (teclats, guitarra), Sean Finn (bateria) i Alex Korshin (veu) per diferents contribucions en alguns dels talls. ‘L’objectiu era aconseguir una qualitat de so càlida i tridimensional en el LP, i que funcioni com un tot, però també de cançons que es puguin sustentar per sí mateixes’ explica Baron.

D’aquest Left On Coast, comenta: ‘Comença amb una demo que vaig gravar a casa, que va servir de inspiració pel tros introductori que et transporta a la principal. Vaig pensar en Ronnie Lane i Kenney Jones per a la secció rítmica i li vaig suggerir a Corry que el seu baix Mustang sonés com el de Ronnie. La lletra està inspirada en la meva admiració pel foto-periodista W. Eugene Smith, que va treballar en projectes colossals a Pittsburgh i a Nova York, les dues ciutats que més m’han influït’. Experimental-pop de textures càlides i aglutinants.

NO ENS ATUREM

SPRAIN – THE LAMB AS EFFIGY

NOU REGISTRE

Aquest és un d’aquells àlbums que o bé et disparen com un coet cap a Brahman o cap Amazon. No hi ha espai per ambigüitats

Sprain es va formar a Los Angeles el 2018 pel multi-instrumentista Alex Kent (guitarra, veu) i April Gerloff (baix) amb la posterior incorporació de Sylvie Simmons (guitarra) i Max Pretzer (bateria) sent aquest substituït per Clint Dodson en aquest segon àlbum.

(fot Tanner Lemoine)

Després d’un primer EP homònim el 2018, englobat possiblement i només en aquest cas per prudència en l’slowcore, van debutar dos anys després amb As Lost Through Collision. A primers de mes han llançat la suposada continuació, aquest espectacular The Lamb As Effigy (The Lamb As Effigy Or Three Hundred and Fifty XOXOXOS For a Spark Union With My Darling Divine) que els hi edita l’audaç segell Flenser Records de San Francisco.

A través de majestuosos passatges sonors, exploren qualsevol territori que se’ls hi posi a tiro. No sense esforços, desassosecs i inquietuds personals, posat tot ell a disposició d’una imaginació desbordada, utilitzen guitarres com si fossin baretes màgiques de les que brollen universos desafiants. Sorolls improvitzats amb els que els recitats de Kent es confonen en un sol concepte. Monolítics murs de so a base d’amplificadors manipulats, que ens son familiars, com si ens trobéssim davant la monumental porta de l’infern creada per Rodin representant una part de la Divina Comèdia on podem llegir Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate (Abandoneu tota esperança, els que aquí entreu).

L’àlbum s’allarga fins a la hora i mitja, amb temes que duren fins a més de 20 minuts, convertint l’escolta en un viatge en el que cal submergir-se sense por. Kent explica ‘No era la intenció en forma de peti qui peti fer un àlbum d’aquesta mida, sinó que el que no voliem era tenir cap limitació durant el procés creatiu. I això és el què va passar’.

No els hi agrada explicar masses detalls de les lletres. Títols com God, Or Whatever You Call It, ja ho haurien de dir tot. Ho deixem amb aquest Privilege Of Being, amb desgavells còsmics via flautes alliberades, vaporosos violins i campanes que ens criden a alliberar-nos de tot el que ens atura per avançar.

DESCARRILAR SENSE SORTIR DE LA VIA

JEFF ROSENSTOCK - HELLMODE

NOU REGISTRE

El músic de Long Island Jeff Rosenstock té alguna cosa semblant a aquesta capacitat. Sap circular però de manera diferent

És un fet que el col·loca a l’espai dels privilegiats. Allà on els que més en saben, practiquen la tècnica del Do It Yourself, l’efecte lo-fi i l’actitud d’autogestió, honradesa i ser feliç. Això no vol dir que no tingui una manera de pensar crítica, perquè des de la seva barricada, no deixa una canya dreta.

La seva editora, Polyvinyl, defineix els seus àlbums com “discos caòtics per a un mon cada vegada més caòtic”. ‘Per mi, aquest disc es pot sentir com el caos d’estar viu en aquest moment’, especifica Rosenstock. Es titula Hellmode i va enregistrar aquestes nou brillants cançons en els EastWest Studios de Hollywood amb el seu amic Jack Shirley al tauler dels ajustaments.

És el seu cinquè disc d’estudi i la línia mestra segueix sent el punk rock encara que li agrada dir que a aquestes alçades pots escriure una cançó punk descaradament pop i ser igualment ignorada per les ràdios. Les lletres també continuen el to contundent amb el que ens envolta: la manipulació convertida en l’absurditat més esperpèntica a través d’això que en diuen falsament xarxes socials, la intolerància disfressada del políticament correcte, la destrossa del planeta a mans d’uns desgraciats que ens volen fer creure que a Mart viurem de puta mare i el darrer invent, l’ESTÚPIDA intel·ligència artificial com una continuació del fals anomenat estat del benestar.

Jeff Rosenstock va començar a fer-se un nom els 2000 amb la banda seminal Bomb The Music Industry! rebutjant ofertes de segells discogràfics, regalant la música i pintant les samarretes que venia en els concerts. En solitari ha tret cinc àlbums amb un missatge gairebé permanent: encara que les coses estiguin per apretar a córrer, no et desanimis i manten-te jove fins que moris.

Les turbulències dels seus anteriors treballs, si es pot dir així, aquí les ha polit una mica. La impetuitat i desesperança d’algunes cançons com Future Is Dumb, contrasta amb tonades com Doubt, sobre com mantenir la calma davant del rebuig pel fet d’arriscar-se a la vida. No ens desanimem, que d’aquí a quatre dies estarem totes calves. Això sí, mantinguem-nos joves ni que sigui d’esperit. La cosa no dóna per a més.

COM LA COSA MÉS NATURAL

WOODS – PERENNIAL

NOU REGISTRE

Les persones som com les plantes caducifòlies, se’ns acaben caient sempre les fulles

També som com les plantes perennifòlies, però en comptes de mantenir les fulles al llarg de tot l’any, com que no som una planta, de moment, sinó persones, mantenim les mateixes patinades, pífies i equivocacions, segle rere segle. El nou disc de Woods, la banda de psych-folk de Brooklyn liderada per Jeremy Earl, segons expliquen en un comunicat, està inspirat en les plantes perennes, a les que Earl es va referir com a “bucles de la naturalesa”. La veritat és que està molt ben trobat, sorgit de reflexions nocturnes en fusió amb les pocions que algunes herbes poden fer realitat.

Es va gestar en una primera fase amb Earl posant els primers ingredients amb guitarra i teclat. Després amb els deures fets, va anar a veure a Jarvis Taveniere i John Andrews i plegats van creuar el país fins el Panoramic House Studio a Stinson Beach – on ja van gravar Strange To Explain – per enllestir la feina en forma d’onze cançons, quatre d’elles instrumentals.

El disc es diu Perennial i va sortir el passat divendres via el seu propi segell Woodsist. Estan a sobre del seu vintè aniversari com a banda i malgrat els terrenys inestables en els que ens movem, continuen donant la màxima estabilitat a unes tonades perfectament embastades de gloriós psych-folk.

Surten de gira, i el 23 d’aquest mes tocaran al Woodsist Festival d’Arrowood Farm a Accord, Nova York, al costat d’amiguets que convoquen cada any i que per aquesta edició compten amb personal com Kurt Vile and The Violators, Avery Tare o Cass McCombs.

MÉS DIRECTES

1.CAT POWER – CAT POWER SINGS DYLAN: THE 1966 ROYAL ALBERT HALL CONCERT

2.FLEETWOOD MAC – RUMOURS LIVE

3.BOB DYLAN – THE COMPLETE BUDOKAN 1978

ALTRES REGISTRES

... i continuen els directes

Està bé, és una interessant manera d’engreixar una producció, amb uns enregistraments que en alguns casos poden ser inèdits. El degoteig és constant i sospitem que la cosa anirà in crescendo.

El novembre de l’any passat, Cat Power va recrear el famós concert que Bob Dylan va donar el 1966 al Royal Albert Hall de Londres. Explica que la música de Dylan ha estat una constant inspiració per a ella ja des de que li eixugaven els mocs. 

‘D’alguna manera, Dylan és una deïtat per a totes les que escrivim cançons’ ha explicat en un comunicat. Sortirà amb el nom de Cat Power Sings Dylan: The 1966 Royal Albert Hall Concert a primers de novembre en format doble LP via Domino Recording.

Eren en plena voràgine triomfal. El febrer de 1977 Fleetwood Mac treia Rumours, el seu àlbum insígnia que consolidava amb contundència la nova etapa de la banda. 

Rumours Live es va enregistrar el 29 d’agost d’aquell mateix any, al Forum de Los Angeles. Ha sortit en format doble fa una setmana via Rhino Records.

L’any 1978, Bob Dylan es va embrancar en donar els seus primers concerts al Japó. Van ser a al Nippon Budokan Hall de Tokio el 28 de febrer i l’1 de març. L’agost d’aquell mateix any, la gravació d’aquells mítics concerts, ja corrien com la pólvora. Ara es commemoren en un nou llançament i en diferents formats amb el nom de The Complete Budokan 1978, formant part de la ja llarga Bootleg Series. 

(Londres – juliol 1978)

Des de la versió 4xCD, una “exclusiva” japonesa de 8 LP’s (millor no dir el que en demanen) o una versió per covards de dos vinils. Surt a mitjans de novembre via Columbia/Legacy Recordings i la part que li toca a Sony Music.

De cara a Nadal, la febre dels directes fa una mica de por.

QUI VOL ANAR A MART?

L7 – COOLER THAN MARS

ALTRES REGISTRES

N’hi ha que no necessiten del suport mediàtic per triomfar. Com aquestes quatre músics de Los Angeles que porten des de mitjans dels 80 donant guerra

L7 son una banda venerada. Per això és important que des de llocs com el seu, es posicionin no per una causa, sinó per l’enganyifa que hi ha al darrere. Hi ho fan amb el llançament d'aquest single.

Comenta Dorita Sparks: ‘La cançó està inspirada en les noticies catastròfiques i les estranyes obsessions dels multi-milionaris cowboys de l’espai per explotar els límits de la nostra estratosfera. Opinem que aquests recursos haurien de destinar-se en alleujar el planeta. Sento que no hi ha res “allà fora” que sigui tan al·lucinant com el que tenim aquí’.

Mentre volen que ens creguem que la gent del carrer és la responsable dels mals del planeta, les grans companyies multinacionals que son les culpables del 90% de la pol·lució, continuen el seu treball destructiu impunement. Però això també fa anys que dura.

Acaben de llançar Cooler Than Mars, un flexi-disc de 7” en una edició limitada de 1.000 còpies on s’esplaien sobre el tema en qüestió, coincidint en l’inici de In Your Space, una gira que de moment no te dates europees. 

Per fer la cosa més interessant, hi ha quatre versions diferents, que corresponen a cadascuna de les membres de la banda.

Com diu Sparks, ‘no tinc res contra Mart, però qui vol viure a Mart?’