NO ENS ATUREM

SPRAIN – THE LAMB AS EFFIGY

NOU REGISTRE

Aquest és un d’aquells àlbums que o bé et disparen com un coet cap a Brahman o cap Amazon. No hi ha espai per ambigüitats

Sprain es va formar a Los Angeles el 2018 pel multi-instrumentista Alex Kent (guitarra, veu) i April Gerloff (baix) amb la posterior incorporació de Sylvie Simmons (guitarra) i Max Pretzer (bateria) sent aquest substituït per Clint Dodson en aquest segon àlbum.

(fot Tanner Lemoine)

Després d’un primer EP homònim el 2018, englobat possiblement i només en aquest cas per prudència en l’slowcore, van debutar dos anys després amb As Lost Through Collision. A primers de mes han llançat la suposada continuació, aquest espectacular The Lamb As Effigy (The Lamb As Effigy Or Three Hundred and Fifty XOXOXOS For a Spark Union With My Darling Divine) que els hi edita l’audaç segell Flenser Records de San Francisco.

A través de majestuosos passatges sonors, exploren qualsevol territori que se’ls hi posi a tiro. No sense esforços, desassosecs i inquietuds personals, posat tot ell a disposició d’una imaginació desbordada, utilitzen guitarres com si fossin baretes màgiques de les que brollen universos desafiants. Sorolls improvitzats amb els que els recitats de Kent es confonen en un sol concepte. Monolítics murs de so a base d’amplificadors manipulats, que ens son familiars, com si ens trobéssim davant la monumental porta de l’infern creada per Rodin representant una part de la Divina Comèdia on podem llegir Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate (Abandoneu tota esperança, els que aquí entreu).

L’àlbum s’allarga fins a la hora i mitja, amb temes que duren fins a més de 20 minuts, convertint l’escolta en un viatge en el que cal submergir-se sense por. Kent explica ‘No era la intenció en forma de peti qui peti fer un àlbum d’aquesta mida, sinó que el que no voliem era tenir cap limitació durant el procés creatiu. I això és el què va passar’.

No els hi agrada explicar masses detalls de les lletres. Títols com God, Or Whatever You Call It, ja ho haurien de dir tot. Ho deixem amb aquest Privilege Of Being, amb desgavells còsmics via flautes alliberades, vaporosos violins i campanes que ens criden a alliberar-nos de tot el que ens atura per avançar.