Els germans
White de The Maccabees, actius a principis de 2004 fins a mitat de la segona
dècada, han decidit posar-se les piles de nou com a 86TV’s.
A més de
Hugo, Felix White i el seu germà solista William, fan pinya amb el bateria Jamie Morrison (Stereophonics,
Noisettes). Hugo explica com va començar la cosa: ‘Estàvem treballant sense tenir les coses massa clares. Per casualitat,
un dia vam coincidir amb Jamie, de
quan era amb Noisettes. Ens vam posar
a tocar i la química va aparèixer’.
Després de
l’EP llançat fa un mes, anuncien la sortida per a principis d’agost via Parlophone, del seu LP de debut. D’aquest
Tambourine, un dels temes que han
compartit, expliquen: ‘És la primera
cançó en la que vam començar a treballar com a banda’ diu Will. ‘Va ser escrita l’estiu, mentre moltes persones que coneixem estaven
entrant en la trentena. Una d’elles va descriure a son pare com una “tambourine”
humana i la broma va acabar en aquesta cançó’. Ojo que hi ha bromes que poden portar aigua.
Entre mig
de sobre-estímuls i accelerades sense remei possible, la proposta d’Autocamper funciona com un oportú
ungüent.
Des de
Manchester, com si fos un Melbourne qualsevol, Autocamper s’impliquen en melodies famolenques de tonades
enganxoses. Es diu que les veus compartides de Harkins i Purtill
encaixen en l’ànima de The Vaselines.
També es diu que converteixen les vides grises i rutinàries en vides lluminoses
i, no direm emocionants, però sí elegants.
Son un
quartet format per Jack Harkins
(guitarra, veu), Niamh Purtill (teclats,
veu), Harry Williams (baix) i Arthur Robinson (bateria). L’any passat
van llançar també en cassette unes demos. Ara treuen aquest cassingle via Safe Suburban Home amb dos temes nous, Blanche, gravat a Withington
Public Hall i Budge, gravat al
quarto de l’Arnold. Més lo-fi
impossible. Enceten aquest Blanche
amb un riff de guitarra que podria
ser una declaració de principis: allò de menys és més.
Diferents actuacions, com les
de de Ran Ran Ran o La Selvàtica Mestiza, es compaginaran
amb activitats no aptes per als militants de ‘Guiris sense Fronteres’.
Aquest cap de setmana torna
el Microclima Sound. Durant el dijous,
el divendres i el dissabte, al número 113 del carrer de Pujades del devastat
Poble Nou de Barcelona, es podrà gaudir de tot el bon rotllo i bones vibres que
desplegaran uns quants afeccionats a la música. Una climatologia i unes
intencions que en uns carrers més enllà, estan treballant perquè sigui tot el
contrari.
plànol interactiu
(imatges
Ultra-Local)
Lluny queda aquell dia poc
abans de Nadal de 2012 en que Raül Chamorro i Carme Baqués van començar a
treballar per mostrar una altra forma de viure de i per la música, i sortir-ne amb èxit. Amb aquesta nova edició
del Microclima Sound, que es va
succeint any rere any, mostren la consolidació de la iniciativa Ultra-Local.
En una societat que ignora el més essencial, que és allò que ens connecta a les persones des de l’amor i el respecte, un petit gest pot reparar una part del mal fet. Com deia Proust: “Encara que res canviï, si jo canvio, tot canvia”.
Hi ha un
gènere que donada l’alta qualitat de bandes que va originar a mitjans dels 80,
continua actiu amb nombrosos deixebles aplicats.
Amb
profundes arrels i sense perdre punt, el Paisley
Underground manté un status de culte que bandes com Color Green alimenten com àpat de reis. Van aparèixer el
2018 a Nova York per coincidències de la vida. És on es trobaven en aquell
moment Corey Madden i Noah Kohll abans no es desplacessin a
Los Angeles per desplegar totes les essències psicodèliques que duien a la
bossa.
(fot
Stephanie Pia)
Van
debutar amb un àlbum homònim el 2022. Ara tenen a punt per llançar a mitjans de
juliol, el seu segon, aquest Fool’s
Parade i que ho farà via New West
Records. Un àlbum que els hi ha sortit generós de musiques de inspiració
tant West Coast com del folk britànic
de tendència estimuladora. La producció ha anat a càrrec de la pròpia banda i Mike Kriebel (Osees, Wand).
Les
seves cançons profunditzen en la recerca del camí traspassant pèrdua i dolor
per arribar a la llum. Després de la tempesta, sempre surt el sol. ‘Totes les cançons les vam escriure la banda
plegada. Som nosaltres quatre en una habitació i presenta les nostres veus’
explica Madden. Amb aquest disc s’han
consolidat com a banda amb la incorporació de Kyla Perlmutter (baix, veu) i Corey
Rose (bateria, veu).
Han
compartit un parell de temes, el que dona nom al disc i aquest harmònic Four Leaf Clover, de guitarres
hipnòtiques. Parla de la sensació d’estar desenganyat per la teva sort, tancat
en el teu propi lament. ‘Les espines
poden fer que sagnis, però de qualsevol manera, la bellesa comença en la tija’
diu la banda.
Son
l’altra cara de la moneda. En mig del caos en el que vivim, el millor és
funcionar com si el festival no anés amb nosaltres. Com fan Carb On Carb.
La banda
de Aotearoa (Nova Zelanda pels blanquets) en activitat musical des que Nicole Gaffney (veu, guitarra) i James Stuteley (bateria) pensen per sí
mateixos, acaben de llançar el seu tercer disc, aquest excitant Take Time via el segell Papaiti Records.
Enregistrat
amb Harry Lilley als estudis The Stomach
a Te Papaioea (Palmerston North) i mesclat per Chris Teti (The World Is A
Beautiful Place) han configurat deu temes d’estètica indie-punk d’instint aborigen, de proximitat i sostenible a
cabassos. Sis anys han hagut de passar perquè la parella de músics, ara
instal·lats a Whanganui, hagin pogut treure la continuació d’aquell ja lluminós
For Ages (Black Wire Records – 2018).
No
participar del circ és bàsic per sobreviure. Com ens suggereixen amb el títol, agafa’t el teu temps, reflexiona i deixa
que corri l’aire. Gaudim de les coses bones, marxem de les ciutats podrides, recuperem
el temps que ens han robat fàbriques, bancs, empreses, persones. Tot allò nociu
que ens pren l’aire i sobretot, no oblidem mirar enrere abans de mirar
endavant.
THE DECEMBERISTS – “AS IT EVER WAS, SO IT WILL
BE AGAIN”
A LA VISTA
Han estat
un puntal durant més de 20 anys. Ara ens mostren el com i exemplifiquen el seu gran
abast com qui acaba d’aterrar.
Colin Meloy ha
deixat anar la màquina d’escriure i ha agafat de nou la guitarra. Amb el seu
estil de folk-pop barroc, convertit gairebé
en una marca, The Decemberists
ha anunciat per a mitjans del mes que ve, via YABB Records (el recent estrenat segell propi), el seu àlbum
número nou d’una carrera que van començar a principis de segle i que disc rere
disc no ens ha deixat de captivar.
As It Ever Was, So It Will Be Again, és el
seu retorn després de sis anys i per si estàvem necessitades de la seva èpica
pop, els recuperem amb el que és el seu primer àlbum doble, dividit en quatre
cares temàtiques. Es reconeix com un treball que destil·la empatia i un reconeixement
recíproc d’esforç i paciència per aquests difícils temps.
Està produït
pel mateix Colin Meloy i per Tucker Martine (Camera Obscura, Neko Case,
Sufjan Stevens) i presenta
col·laboracions tan sucoses com les de James
Mercer (The Shins) o Mike Mills (REM). El doble LP inclou 13 noves cançons entre les que trobem el
seu so tradicional càlid amb la cançó que obre el disc, Burial Ground o l’arriscada i triomfal amb la que tanquen, Joan In The Garden de 19 intensos minuts.
Esperem que trigui en tornar a picar tecles.
És un esperit, protector, lluminós, que de
tant en tant treu la vareta màgica i ens fa al·lucinar a base d’encanteris
musicals.
Ens hem
llevat amb l’agradable notícia d’un nou treball d’Esperit! (Dalmau
Boada). L’incansable músic del Montseny, anuncia la sortida del seu quart
àlbum si no comptem Heráclito, l’split llançat amb Negro (Fernando Junquera)
el 2016.
Ho havia deixat a Ilíada i
després de cinc costeruts anys, arriba aquest prometedor Cançons, que com molt be diu en el seu compte a la xarxa, ‘és un recull de cançons a tota una vida, la
majoria cantades i amb col·laboracions estelars’. Son dotze nous temes que
li llançarà de nou Bankrobber a
finals de juny.
Mau Boada ens
convida de nou a visitar les galàxies esotèriques que crea amb els seus subtils
filtres i sortilegis, fent cas de la teoria de la relativitat, on res és el que
sembla i d’antigues llegendes i no tant llegendes viscudes. #Les estrelles, com s’ho miren il·luminen en
el cel i la lluna com s’ho mira i em recorda com vaig fent# canta en aquest
Estrelles Mishu, un primer tall que
ha compartit. Estirats sobre l’herba, nosaltres ja som panxa enlaire mirant
amunt.
La
parella de Lancaster The Lovely Eggs,
ens proporcionen una nova tongada de sucós punk-pop.
‘Aquest nou àlbum és un reflex del que ens ha
estat passant, cuinant-se a Eggland, en la nostra pròpia salsa’ explica Holly Ross que amb la seva parella, també en la vida real, David Blackwell, presenten, després de
quatre anys, nou disc. Es diu Eggsistentialism
que treuen amb Egg, el seu propi segell.
(fot.
Darren Andrews)
En
aquests anys, han estat molt liats. Treure el setè disc, amb el seu
segell, que no disposa ni de gerent, ni d’agent, i pel matí cadascú es va a
buscar el seu cafè. Amb el seu propi canal de televisió Eggs TV i una ambiciosa sèrie de sis capítols en les van participar
uns quants amic, entre ells Ian MacKaye
de Fugazi. Van treure un single, I Moron, amb el seu fan número u, Iggy Pop. I el més ambiciós, la lluita durant
dos anys per salvar Lancaster Music Co-op,
una sala d’assaig i estudi de gravació comunitaris, que per la ciutat significa
un estil de vida diferent. ‘Ens
escoltareu en el nostre moment més baix. Donar-te compte de que tot el que has
creat i estimat, no tornarà a ser. Tracta de quan t’arrossegues a través de
tota la merda per sortir-te’n’ expliquen.
Una
vegada més, el van enregistrar a casa seva de Lancaster amb producció de Dave
Fridmann (Flaming Lips, Mercury Rev, Sparklehorse) per acabar-lo a l’estudi de Fridmann al nord de l’estat
de Nova York. Ross explica la
filosofia de la banda: ‘Per The Lovely Eggs, estar en una banda és
una forma de vida. No és una feina. Es tracta d’art, de creativitat i
expressió. De seguir el teu propi camí’.
La
parella ha estat fent música a Lancaster des que eren adolescents, a l’espai
del Lancaster Music Co-op. Una organització
sense ànim de lucre que ofereix equips, espais d’assaig i gravació assequibles.
L’edifici actualment està tancat. Ells dos amb uns quant voluntaris van arribar
a un acord amb l’ajuntament per reunir 600.000 lliures. Sembla que la cosa,
pinta bé, però Ross explica que la burrocràcia l’ha tingut anys empresonada.
músics locals
al Lancaster Music Co-op els anys 90 (fot cortesia de Lancaster Music Co-op)
El tema
inicial, Death Grip Kids, ve amb el crit de #fica’t el
finançament pel cul#. Fan un al·legat a favor de la llibertat creativa i la
no-dependència de les institucions polítiques. Fet que a ells, així, els
exempta d’haver de sotmetre’s als corrents generats des dels despatxos polítics
i, t’agradi o no, més tard o més d’hora, haver de pagar el “favor”. La
industria musical moderna, està engolida per subvencions i/o per marques de
beures, de maquinetes o coses pitjors. Una veritable llàstima que pagarem car.
Tonades
addictives d’indie-pop que circulen
en perfecte equilibri entre bandes que han marcat un abans i un després. Yea-Ming Chen té l’habilitat de
mantenir-se com si res en aquest punt just.
‘Un dia em vaig adonar de que havia passat la
major part de la meva vida fingint ser aquella persona que els demés volien que
fos i aquesta actitud va ser molt probablement la font de la meva ansietat i
depressió. Vaig sentir dolor al deixar marxar a persones i situacions que
tenien molt poder sobre mi. En aquesta transició vaig descobrir que és possible
experimentar total tristesa i extrema felicitat a la vegada’ explica Chen.
Aquest
canvi està registrat en aquest I Can’t
Have It All, el tercer àlbum de Yea-Ming And The Rumours que sortirà demà passat via Dandy Boy Records. Amb producció pròpia, el disc el van gravar
principalment a l’estudi de casa de Chen,
un cop les cançons van estar embastades amb Meric Long (The Dodos) a
Tiny Telephone Studios i amb Mike Walti als Wyldwood Studios.
Va
comptar amb l’ajut dels antics membres Eóin
Galvin (guitarra, lap-steel, veus) i Sonia
Hayden (bateria), amb la incorporació de Jen Weisberg, Luke Robbins,
el baix de Jeff Moller i els teclats
de Jasper Leach. S’hi poden escoltar
els rastres de bandes que van dels Galaxy
500, Camera Obscura, els Purple Mountains de David Berman fins els enyorats Veronica Falls, per citar-ne només
tres, per entendre així lo de l’equilibri que dèiem al començar.
La banda
de Nottingham Tindersticks, ens
torna a fascinar amb el seu catorzè treball. Gronxats per les melodies desanimades
i la veu d’Stuart A. Staples, ens
deixem anar en aquest ball de llàgrimes de cocodril.
Ens avisen
i comparteixen un parell de temes quan encara falten gairebé quatre mesos pel
llançament de l’àlbum. El van enregistrar als Estudis Ground de Cornellà del Terri, al Plà de l’Estany. ‘No era un estudi elegant’ diu Stuart ‘però oferia els espais ideals d’habitacions suficientment
grans per tocar, cuinar, menjar, passar l’etona i escoltar música junts’.
El disc es dirà Soft Tissue i el
llançament anirà a càrrec de Lucky Dog/City Slang Records.
L’àlbum
es va formar centrant-se en la conversa i els individus, personificats en els
cinc membres que conformen la banda. Staples
en fa cinc cèntims: ‘Quan un compositor
ofereix idees per a que les persones els donin vida musicalment, s’inicia una
conversa en la que tothom participa i de la que en tenen algun tipus de propietat.
Suposo que comença amb mi mateix amb una guitarra acústica i cantant New World.
Sé el que la cançó significa per a mi, però al mateix temps, m’agrada que s’intervingui
i em sorprenguin. Penso que lo importat és que la conversa estigui viva’.
Els arranjaments
segueixen allà on els havien deixat a The
Waiting Room de 2015, entre els metalls de Julian Siegel, els teclats de Dave
Boulter i els cors de Gina Foster.
‘En aquesta banda crec que hi ha molt...
anava a dir talent, però en realitat no te res a veure amb el talent, es tracta
de la necessitat d’assolir els llocs on un es proposa arribar’ diu Staples.
Del vídeo
que acompanya aquest New World, el segon
single avançat, dirigit i construït per la filla del mateix Staples, Sidonie Osborne Staples,
explica: ‘Sid estava estava treballant en
aquests petits personatges de ceràmica i li vaig demanar que en fes alguns de
la banda. Després els vam portar en una mena de viatge en stop-motion. Sid va
fer els paisatges i va ser qui movia les figures uns mil·límetres cada vegada’.
Se’l veu orgullós a l’home.
A ritme
de soul, la primera frase diu #Baby I was
falling, but the shit that I was falling through. Thought it was just the world
rising#. Després despleguen una pancarta on es llegeix la tonada que van
repetint Staples i Foster: #I won't let my love become my weakness#. Com es pot veure, la banda
continua sent l’ànima de la festa, però a aquestes alçades, dotats d’un coneixement alliberador amb
el que aporten un nou àlbum amb la bellesa sublim a la que ens tenen acostumats.
El novembre faran una parada a Barcelona en el marc de la gira de presentació. Preparem la cartera.
.webp)
