divendres, 19 d’octubre del 2012

FLOWERS POP ART

 
 
Fer un documental sobre la seva persona no ha estat només una bona idea d‘en David Amills i Simón Borràs, és també un senyal de bona salut. La personalitat d’en Flowers en una ciutat com la nostra, és curiosament estranya per dos motius: el primer, pel fet de reivindicar de manera convençuda i sense descans la història del pop i el segon, per la seva curiosa manera de ser, diferent – com tots sabem, l’importa una merda el que diguin les tendències i diu les coses que pensa quedant-se tan ample – tant una cosa com l’altre difícils d’entendre per la gent que fem tot el contrari, o sigui tots els demés.
 
Ahir nit em vaig apropar als Cinemes Girona per assistir a la que havia de ser la darrera projecció de les tres anunciades, no sent així pel fet de que donat l’èxit que ha obtingut, han decidit allargar-ho tres sessions més. I és que no n’hi ha per menys.
 
El documental es composa en la major part de comentaris seus, però també hi surten una pila d’amics o coneguts que van opinant sobre la seva persona. Des d’una guapíssima Àngels Bronsoms, un Francesc Fàbregas que casi no se’l sent, un perspicaç Eduardo Möller o el bon minyó d’en Gay Mercader entre molts altres, tot molt ben posat, encaixat i entretingut.
 
El nostre protagonista assisteix en persona a cada una de les sessions, presenta la pel·lícula i quan acaba, improvisa un monòleg dels seus homenatjant als Doors, reivindica i aconsella discos en vinil que agafa d’una pila i finalitza llançant les seves eternes consignes: “Esto es lo que teneis que escuchar y no la mierda que se hace ahora” o amb un rigorós “¡Educaros!” per tancar el parlament i que va arrencar els aplaudiments de tots els presents a la sala com si no anés amb nosaltres la cosa. Va sortir passadís amunt, donant la mà a dreta i esquerra.
 
Brillant.
 
I per què no està a l’In-Edit 2012?
 
(en plena recomanació del primer dels Kinks)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada