A vegades als
ferrocarrils coincideixo amb gent que quan se’ls hi para al davant, sembla que
no sàpiguen si pujar o no, com si els donés igual agafar-lo tant en un sentit com
en l’altre, com si realment no importés cap a on anar.
Ahir per la nit, reveient la
pel·lícula de Monte Hellman, vaig fer aquest comentari en veu alta. Van tan
perduts com sembla? Ens volen dir que és el mateix anar cap al nord que cap al
sud? Et produeix també una agradable letargia. El funcionament dels protagonistes
que es gronxen al ritme d’unes fictícies ones com damunt d’una barca,
convertida en aquest cas en un Chebrolet
del 55, guanyant-se la vida en carreres il·legals. Adorables. Tampoc calen
noms: n’hi ha prou amb dir-se el
conductor, el mecànic o la noia, interpretats per James
Taylor, Dennis Wilson i Laurie Bird o l’home del Pontiac GTO del 1970, per Warren Oates
qui va explicant una història diferent a cada un dels autostopistes que va
recollint, un dels quals és un divertidíssim Harry Dean Stanton. Per rematar-ho,
Hellman ens deixa clavats amb un final que resumeix magistralment el film.
Ella, la noia, a part d’aquesta pel·lícula va
aparèixer i cuidar de la fotografia a Cockfighter
(1.974) la següent de Hellman – amb qui va estar un temps unida sentimentalment– i en un petit
paper a Annie Hall (1.977). També va
estar amb Art Garfunkel – la portada de l’àlbum Watermark (1.977) és d’ella – i els 25 anys va decidir que ja en
tenia prou i es va suïcidar a l’apartament del cantant.
Laurie Bird
Fragments de Moonlight Drive dels Doors i
d’una versió que no identifico del Me and
Bobby McGee son el rastre musical d’un clàssic del cinema nord-americà més
intel·ligent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada