dimarts, 9 d’octubre de 2012

TWO-LANE BLACKTOP – 1971

A vegades als ferrocarrils coincideixo amb gent que quan se’ls hi para al davant, sembla que no sàpiguen si pujar o no, com si els donés igual agafar-lo tant en un sentit com en l’altre, com si realment no importés cap a on anar.
Ahir per la nit, reveient la pel·lícula de Monte Hellman, vaig fer aquest comentari en veu alta. Van tan perduts com sembla? Ens volen dir que és el mateix anar cap al nord que cap al sud? Et produeix també una agradable letargia. El funcionament dels protagonistes que es gronxen al ritme d’unes fictícies ones com damunt d’una barca, convertida en aquest cas en un Chebrolet del 55, guanyant-se la vida en carreres il·legals. Adorables. Tampoc calen noms: n’hi ha prou amb dir-se el conductor, el mecànic o la noia, interpretats per James Taylor, Dennis Wilson i Laurie Bird o l’home del Pontiac GTO del 1970, per Warren Oates qui va explicant una història diferent a cada un dels autostopistes que va recollint, un dels quals és un divertidíssim Harry Dean Stanton. Per rematar-ho, Hellman ens deixa clavats amb un final que resumeix magistralment el film. 

 
 
Ella, la noia, a part d’aquesta pel·lícula va aparèixer i cuidar de la fotografia a Cockfighter (1.974) la següent de Hellman – amb qui va estar un temps unida sentimentalment– i en un petit paper a Annie Hall (1.977). També va estar amb Art Garfunkel – la portada de l’àlbum Watermark (1.977) és d’ella – i els 25 anys va decidir que ja en tenia prou i es va suïcidar a l’apartament del cantant. 
Laurie Bird
 
Fragments de Moonlight Drive dels Doors i d’una versió que no identifico del Me and Bobby McGee son el rastre musical d’un clàssic del cinema nord-americà més intel·ligent.

Cap comentari:

Publica un comentari