THE STRANGLERS

CONCERTS

Demà, després d’una llarga gira pel Regne Unit, començen a Barcelona una no menys llarga per la resta d’Europa commemorant els seus 40 anyets d'història.

 

 

Tocaran a la sala Barts on han anunciat que oferiran un repertori basat en la seva extensa, dilatada i heterogènia carrera en marxa des del 1974. Dels originals pujaran a escena Jean-Jacques Burnel i Dave Greenfield. El bateria Jet Black, per problemes de salut, cedeix el seu lloc a Jim MacAulay que amb el guitarra Baz Warne, completen l’actual formació d’aquesta llegendària banda.

 

E a D - Dave Greenfield, Jet Black, Baz Warne i Jean-Jacques Burnel

 

 

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 14)

VIDEO

BILL BAIRD – Waited My Whole Life To Disappear

Dirigit per: Tomer Gendler 

 

Baird a l’esquerra de la foto

 

DIAMOND EYEPATCH - Cassette

2014 – MOON GLYPH

 

www.facebook.com/blondebill

 

 

 

DRUMMING LIVE

ROSAS & ICTUS

 

MERCAT DE LES FLORS – BARCELONA

 

DEL 27 AL 30 DE MARÇ

DANSA

 

Aristòtil deia que ‘la bellesa podria ser la proporció de les parts amb el tot’ o ‘la unitat en la diversitat’, que m’agrada més. I a vegades passa, com amb Drumming Live de la prestigiosa companyia belga Rosas d’Anne Teresa De Keersmaeker.

 

Una peça de dansa contemporània representada per tretze ballarins i que l’Ictus Ensemble – aquesta vegada especialment interpretada per músics de l’ESMUC – interpreta a partir de la composició de la peça Drumming composta entre el 1970 i 1971 per Steve Reich, un dels pioners del minimalisme al costat de John Cage o La Monte Young, resolta amb percussió, flauta i veus i que per mitjà de l’acceleració, els músics desestabilitzen la interpretació donant peu a tota una sèrie de cànons que es van succeint entre ells. 

 

 

 

Com es pot llegir en el fulletó que reparteixen, només quan els tambors es queden en silenci i els cossos deixen de moure’s l’espectador és conscient del que ha vist: un viatge increïble, una onada de dansa i so en estat pur, un cicló d’energia vital.

 

 

 

Interpretació per part de The Cole Conservatory New Music Ensemble dirigit per Dave Gerhart – vídeo editat per Rychard Cooper:

 

 

 



COLITA, PERQUÈ SÍ!

ART – INSTAL·LACIONS - DISSENY

 

Ahir no me’n vaig poder escapar. No és santa de la meva devoció. La percepció que tinc sobre la seva obra, sempre ha sigut la mateixa. Qüestió indiscutible: que tècnicament és bona fent la seva feina. Qüestió discutible: que emocionalment no ho és gaire. Capta l’instant, però és com si quan petja el disparador, la màgia del moment ja no hi fos. Tot el contrari socialment parlant, doncs va saber estar en el lloc adequat en el moment adequat i això en aquest país de capelletes, és bàsic. 

 

Fins el 13 de juliol, a l’espai de la primera planta de La Pedrera i després de deixar anar la mosca, es pot visitar el que han batejat com la primera antològica de la que per a mi és la més mediocre dels fotògrafs barcelonins. 

 

L’altre meva percepció sobre el muntatge: doncs que per ser una antològica és fluixet, molt fluixet.

 

 

 

 

 

SUN KIL MOON

SALA APOLO – BARCELONA

 

26 – 03 – 2014

CONCERTS

 

Dimecres va ser una nit especial. No havia vist mai actuar a Mark Kozelek i aquell vespre s’aturava altra vegada a la ciutat. La nova possibilitat que se m’oferia per veure i escoltar, i en condicions optimes ( ! ), a l’home Red House Painters, no podia deixar-la passar. Les expectatives les vaig posar molt altes i les va cobrir magistralment al llarg de les dues hores i mitja que va durar l'actuació, sense despentinar-se ni un pel – certament duia una clenxa perfecte – però...

 

 

El seu nivell musical i interpretatiu és d’atac de cor. Amb una veu que dir-ne privilegiada és com dir que Van Gogh no ho feia malament, amb un venerable domini tècnic de la guitarra i amb el perfecte savoir faire d’Eric Pollard a la veu i bateria, Chris Connolly al teclat i un desconegut per casi tots Além De Vasco Espinheira a la guitarra, no vam tocar sostre perquè, amb ell, no n’hi ha de sostre. Va tocar casi tot Benji, el sisè disc com a Sun Kil Moon, un compendi de intel·ligència i bellesa tal i com ens te acostumats, I Love My Dad, Richard Ramirez Died Today Of Natural Causes, Dogs, totes diferents entre elles, encara que iguals en sublimació i evocació.

 

 

 

 

El però ve pel tarannà que està portant en els directes dels darrers temps i Barcelona no se’n va salvar. Una actitud que sembla hem de donar per suposat que va de broma, però que per desgràcia, es converteix en trist co-protagoniste. Tot i que va avisar als responsables de la sala i que aquests van penjar uns discrets cartellets on demanaven que no es fessin fotos i que la gent s’abstingués d’utilitzar els mòbils – per cert, m’han dit que es pot respirar exactament igual amb ell apagat – no ens enganyem, el públic no està acostumat a complir amb aquestes exigències. I va passar el que va passar. Al primer que se li va posar a tiro, se li va llançar a la jugular. Insults i tensió entre cançó i cançó durant gairebé tot el concert, que, amb les cares dels musics de fons d’estar-ne més que cansats de la pel·lícula, al final ja no feien cap mena de gràcia.

 

Vanitat? Saviesa?... no ho sé. 

 

O ens acostumem o esperem a que se li passi la tontería.

 

 

 

EN LA VARIATAT ES TROBA EL GUST

CONCERTS

Alguns dels programats per avui:

 

Al vestíbul de l’antiga fábrica Casaramona, Julianna Barwick, mostrarà tot l’encís de que és capaç la noia amb els seus encanteris experimentals. El seu darrer treball, Nepenthe, editat el passat any, és de referència. 
 

 

 

L’australià establert a la ciutat, Peter Loveday, també amb disc del 2013, estarà tocant el seu pop per a sibarites a la sala Slow. Afortunadament, Loveday és un músic que periòdicament es deixa escoltar per diferents sales del país, com per exemple aquest dissabte que ve, no l'altre, que estarà a El Forat del Pany de Vilafranca del Penedès. Sí, un exemple.

 

 

 

Un altre concert previst per avui i tan interessant o més que els altres tres, és el de la mítica banda jamaicana The Pioneers que convertiran la sala Estraperlo de Badalona en un temple rasta inigualable. 

 

 

 

El que també havia de tocar però li toca quedar-se a casa és l’alternatiu Josh Rouse, que ha anul·lat els seus concerts d'avui a Barcelona, demà a l'Hospitalet i diumenge a Mataró per culpa d’una grip. A cuidar-se.

 

I ho deixo aquí.

 

 

 

 

PALMFEST 2014

DINÀMIQUES DE MASSES

 

El festival que s’organitza a les boniques terres de Vandellós del 24 al 26 de juliol, el Palmfest, també fa els deures i com tot festival que vulgui figurar, ha anunciat un primer nom del que serà el cartell d’enguany. Així, aposten per la banda britànica Inspiral Carpets, que van saber fer-se amb un lloc d’honor entre les bandes del so dit Madchester, on destacaven sobretot per un inconfusible teclat ‘farfisa’ que li donava un toc característic marca de la casa.

 

 

Ho van deixar el 1995 i després de funcionar en diferents estats, la reunió el 2011 amb el cantant original Stephen Holt, qui juntament amb Graham Lambert van posar la llavor, li dona a l’assumpte un caire oficial. 

 

 

Existeix encara l’escena Madchester? Exercici de nostàlgia? Dependrà d’ells. De moment el single You’re So Good For Me, apunta alt.

  

 

 

 

TAPE–RECORDER “FISHER PRICE”

TENDENCIES

La comparació és inevitable i el fart de riure també. La similitud entre aquests aparells de so analògic i els actuals reproductors de música de so digital és com la d’un ou i una patata. I si a sobre és de plàstic, ja no et dic res. 

 

Buscant unes taules d’aquestes de cavallets a l’habitació dels mals endreços, em vaig trobar amb ell i, sincerament, ara que com a suport musical torna a estar d’actualitat a causa de l’edició de nous cassettes per part de les bandes més modernes i de la revaloració dels antics, l’he entaforat a la prestatgeria i ha quedat la mar de vintage. 

 

Però només per uns dies. La seva legítima propietària el reclama. Normal.

 

 

 

 

PIXIES – EL NOU DISC

NOVETAT DISCOGRÀFICA

 

I doncs ja el tenim aquí. Després de l’EP-1 de l’any passat, del 2 de fa uns mesos i ara del 3, s’han donat oficialment  les dates del llançament de Indie Cindy, el nou àlbum de la banda de Boston.

 

 

 

 

Serà el 23 d'abril al Japó, el 28 a Europa i el 29 als USA, encara que pel dia 19 en motiu del Record Store Day, està previst el llançament d’una edició limitada en doble vinil.  El disc va ser enregistrat el 2012 als estudis Rockfield de Gal·les amb el productor Gil Norton, el mateix que per Doolittle, Bossanova i Trompe Le Monde i pel disseny gràfic s’ha comptat amb Vaughan Oliver, el mateix també que pels discos anteriors. 

 

CD, vinil, vinil doble de 180 grams amb format gatefold i no se quantes coses més (em maregen tants formats), tot des de Pixiesmusic, el seu propi segell, així com la descàrrega a través d’iTunes que inclou bonus track de 13 temes enregistrats en la recent gira nord-americana.

 

Les cançons:

- What Goes Boom
- Greens And Blues
- Indie Cindy
- Bagboy
- Magdalena 318
- Silver Snail
- Blue Eyed Hexe
- Ring The Bell
- Another Toe In The Ocean
- Andro Queen
- Snakes
- Jaime Bravo

 

 

 

 

 

 

IDOLATRY – WHAT SACRED GAMES SHALL WE HAVE TO INVENT?

 

BLUEPROJECT FOUNDATION  

fins el 22 de juny  

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY 

 

N’havia sentit a parlar bé i no volia deixar passar gaires dies més. Així que dijous passat m’hi vaig apropar. Se’m va fer difícil no recordar les visites a la Metrònom i pensar que el buit que va deixar la galeria al tancar ara farà 25 anys, continua provocant eco. Per això el doble interès en conèixer aquest nou espai dedicat a l’art contemporani, obert des del setembre passat. 

 

Una interessant reflexió a l’entrar, m’aporta el suficient per sobreviure en la visita a la sala del carrer Princesa de Barcelona i gaudir plenament de la sèrie d’obres exposades en el privilegiat i silenciós espai. La cosa és prou clara:

Partint del famós Aforisme 125 de La gaia Ciéncia (1882), en què el filòsof alemany Friedrich Nietzsche anunciava la “mort de Déu” Idolatry ofereix un recorregut per aquests “jocs sagrats” que la humanitat ha hagut d’inventar per sobreviure a tan important anunci. Ha après l’home contemporani a viure sense Déu o ha creat nous ídols? 

 

 

Obres dels britànics Douglas Gordon o Damien Hirst – actualment l’artista anglès viu millor pagat – del brasiler Vik Muniz, dels nord-americans Doug Aitken, Keith Haring, Jean-Michel Basquiat o el dibuixant Robert Williams – autor de la famosa portada del llibre The Acid Trip - A Complete Guide To Psychedelic Music – en són algunes de les que m’acompanyen en el trajecte.

 

 

 

 

 

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 13)

VIDEO 

MAYFLOWER MADAME – Into The Haze

Dirigit per: Kenneth Karlstad 

 

INTO THE HAZE – 12”

2013 - STAMP 

mayflowermadame.bandcamp.com

 

 

 

 

BLOOD RED SHOES

CONCERTS

 

Aquest vespre a la 3 de Razzmatazz, en escena aquesta banda de Brighton formada per Laura-Mary Carter i Steven Ansell de clares influències que van del post-punk anglès a la new wave nord-americana. Transparents i sense més pretensions que fer una mica de soroll i suar la cansalada. Que no molts ho aconsegueixen.

 

 

 

 

LA PANTERA ROSA

THE PINK PANTHER
20 DE MARÇ 1964 – 2014

ICONES POP

 

 

Va haver un moment en el temps relatiu en què es podia veure qualsevol cosa que a una se li pugues ocórrer, per increïble que fos. Al contrari d’on som ara, eren dies en què imaginar formava part de les vides de la gent com la cosa més normal i lògica, ciència que, per cert, també s’ha esfumat. 

 

Aquest dijous es va celebrar de diferents maneres els 50 anys de l’estrena als USA d’aquest clàssic del cinema que, el protagonista, tot i tractar-se d’un diamant de dimensions estratosfèriques, va quedar relegat per un dels personatges més interessants que ha donat la cultura pop: ‘la pantera rosa’.

 

 

 

 

 

Peter Sellers com l’inspector Jacques Clouseau

 

Claudia Cardinale com la princesa Dahla

 

 

 

 

disc amb la banda sonora de Henry Mancini

 

 

 

THALIA ZEDEK

SALA BECOOL – BARCELONA

 

20 – 03 – 2014 

CONCERTS

 

A un pintor, vull dir un de consagrat, quan el veus treballar no se li pot preguntar com ho fa, perquè és que no ho sap ni ell. Observar com utilitza el pinzell i el color, amb aquella precisió, té potser més recompensa per a l’esperit que no pas contemplar l’obra acabada. Perquè veure’l treballar és tant o més interessant que el resultat final. És gent que són aquí per fer allò en concret i els anys de treball són com l’aliment indispensable que els ha fet excepcionals.

El mateix em va passar abans d’ahir amb Thalia Zedek – amb més de 30 anys al peu del canó –  i la seva banda. Veure’ls tocar, era tan gratificant com el so que desprenien. Temes com el potent Walk Away del seu disc Via, editat l’any passat o l’atmosfèric Fell So Hard del més recent EP Six, on el violi de David Michael Curry es lamentava i recargolava sense donar treva, son el nostre d’aliment. I jo, que mai em quedo tipa.

 

 

 

 

 

CAUDORELLA 2014

DINÀMIQUES DE MASSES

 

Dins del munt d’activitats programades al llarg d’aquesta setmana, arribem a la que serà una nova edició de la fira de segells discogràfics més propers on ens mostraran les seves referències i novetats. També es podrà trobar un apartat on hi figuraran algunes de les botigues més properes a aquests segells amb discos per poder remenar i triar. Això al Hall del CCCB de Barcelona avui i demà en horari de tarda i vespre.

 

 

 

 

VERUCA SALT

MÚSICA

 

Han sigut una de les bandes amb més alts i baixos que conec. Quatre discos en vint anys, espaiats i amb els integrants desintegrats. El què passa és que amb el primer, l’American Thighs, editat el 1994, van fer diana. El moment era l’adequat i els temes encara més.

 

 

Vint anys després d’aquell, i catorze de la darrera entrega, anuncien dos temes nous amb sortida pel Record Store Day a celebrar aquest 19 d’abril. Serán The Museum Of Broken Relationships i It’s Holy, produïdes per Brad Wood el mateix productor que amb l’àlbum de debut i la formació original, la formada per Louise Post, Nina Gordon, Steve Lack i Jim Shapiro.

 

entrada de la visita que ens van fer el febrer del 1995

en la gira de presentació d’American Thighs

 

 

 

 

 

17,57 – DIJOUS 20 DE MARÇ

QUESTIONS COL·LATERALS

 

 

 

 

 

 

BEZ FOR PRESIDENT

NOTÍCIES I ALTRES RUMORS

 

Perquè no? Sempre he cregut que els veritables canvis estan per arribar. Que ‘tot’, continua estan per fer. I en Bez, el que no parava de moure’s en els concerts dels Mondays, ha anunciat que es presentarà a les properes eleccions generals del Regne Unit per la demarcació de Salford. De  moment s’ha posat al costat dels anti-fracking i el seu manifest, que és obvi que no he llegit, diuen que el basa en el repartiment de la riquesa (un assumpte francament nou) i les inversions de diner cap a la investigació del càncer i les demències. Que compti amb mi quan obri sucursal a Catalunya.

 

Actua localment, pensa globalment.

 

(fot.Paul Simpson)

 

COCTEAU TWINS – BLUEBEARD

MINUTS MUSICALS

 

Tema inclòs en el que va ser el penúltim àlbum de la banda escocesa, Four-Calendar Café, editat el novembre de 1993. Després de catorze anys de carrera, allunyats dels seus primers sons d’atmosferes fosques, eren encara capaços de lluir integritat amb un pop més abastable.

 

 

 

 

 

 

 

YOKO ONO AL GUGGENHEIM DE BILBAO

HALF-A-WIND SHOW

 

 

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

 

Curts com Freedom, formen part dels fonaments de tot un estil de vida o d’art – que hauria de ser el mateix – i que encara perdura amb tota la seva provocació i transcendència. La primera vegada que vaig veure el pla fixa a l’alçada dels pits de Yoko Ono lluitant per descordar-se els sostenidors acabant amb la incògnita de si ho aconseguiria o no, em va generar part de la consciència que tinc ara. Del curt fa 43 anys i avui, als seus 81 el Guggemheim de Bilbao presenta una retrospectiva de la seva obra on es poden veure gairebé un conjunt de 200 obres que van des dels seus inicis a mitjans dels cinquanta fins als darrers treballs. Entre ells, la famosa ‘escala’ exposada en el Londres de 1966 que va fer que John Lennon pugés i pel què hi va veure un cop dalt, volgués conèixer a l’artista. 

Malgrat el que representa la càrrega a efectes de popularitat, per ser la dona de qui va ser, l’art més contemporani no es podria entendre sense gent com ella.