SUN KIL MOON

SALA APOLO – BARCELONA

 

26 – 03 – 2014

CONCERTS

 

Dimecres va ser una nit especial. No havia vist mai actuar a Mark Kozelek i aquell vespre s’aturava altra vegada a la ciutat. La nova possibilitat que se m’oferia per veure i escoltar, i en condicions optimes ( ! ), a l’home Red House Painters, no podia deixar-la passar. Les expectatives les vaig posar molt altes i les va cobrir magistralment al llarg de les dues hores i mitja que va durar l'actuació, sense despentinar-se ni un pel – certament duia una clenxa perfecte – però...

 

 

El seu nivell musical i interpretatiu és d’atac de cor. Amb una veu que dir-ne privilegiada és com dir que Van Gogh no ho feia malament, amb un venerable domini tècnic de la guitarra i amb el perfecte savoir faire d’Eric Pollard a la veu i bateria, Chris Connolly al teclat i un desconegut per casi tots Além De Vasco Espinheira a la guitarra, no vam tocar sostre perquè, amb ell, no n’hi ha de sostre. Va tocar casi tot Benji, el sisè disc com a Sun Kil Moon, un compendi de intel·ligència i bellesa tal i com ens te acostumats, I Love My Dad, Richard Ramirez Died Today Of Natural Causes, Dogs, totes diferents entre elles, encara que iguals en sublimació i evocació.

 

 

 

 

El però ve pel tarannà que està portant en els directes dels darrers temps i Barcelona no se’n va salvar. Una actitud que sembla hem de donar per suposat que va de broma, però que per desgràcia, es converteix en trist co-protagoniste. Tot i que va avisar als responsables de la sala i que aquests van penjar uns discrets cartellets on demanaven que no es fessin fotos i que la gent s’abstingués d’utilitzar els mòbils – per cert, m’han dit que es pot respirar exactament igual amb ell apagat – no ens enganyem, el públic no està acostumat a complir amb aquestes exigències. I va passar el que va passar. Al primer que se li va posar a tiro, se li va llançar a la jugular. Insults i tensió entre cançó i cançó durant gairebé tot el concert, que, amb les cares dels musics de fons d’estar-ne més que cansats de la pel·lícula, al final ja no feien cap mena de gràcia.

 

Vanitat? Saviesa?... no ho sé. 

 

O ens acostumem o esperem a que se li passi la tontería.