68SSIFF
DONOSTI – EUSKAL HERRIA
DOCUMENTAL
La
pel·lícula ahir es va endur el Premi
Especial del Jurat i ha rebut critiques extraordinàries. Quan et pregunten
allò de: ‘...i a tu, quin personatge de
la història t’agradaria conèixer?’ sens dubte que diria a Shane MacGowan.
Amb els anys, i mai millor dit, ha agafat una pàtina
de saviesa per a tota aquella persona que la vulgui copsar... i ho aconsegueixi.
Saviesa, o digues-li hache, que el
director Julien Temple i Johnny Depp, amic de MacGowan, han intentat plasmar en aquest documental. En la roda de
premsa posterior a l’estrena, Depp va fer tot el que va poder per explicar que
el motiu del film és el reconeixement al seu amic ‘d’una vegada per totes’. Va explicar que el va conèixer fa més de
tres dècades i que es va quedar fascinat pel llenguatge i les seves poderoses
cançons, definint-lo com ‘un dels poetes
més grans de tots els temps’.
Al
llarg de dues hores, el documental repassa des de la seva infància a Tipperary
i la seva primera presa de consciència nacional – ‘de no ser per la música, hauria ingressat a l’IRA; era la meva forma de
contribuir a la revolució’, diu ell mateix en el documental – la joventut i l'anada a Londres, l’ingrés en una institució psiquiàtrica, el període d’immersió
en la delinqüència, la visió dels Sex
Pistols, la posterior creació dels Pogues
i la sortida del grup el 1991 fastiguejat de tot. Amb un considerable
deteriorament físic, ara te 62 anys, MacGowan
enraona amb Gerry Adams, Bobby Gillespie
i el mateix Depp. Els seus pares, la seva germana i la seva dona fan la seva contribució
des d’un punt de vista més proper.
El
divendres es va produir la premier
mundial en la Secció Oficial a Competició. A part de en la direcció, Julien
Temple està també a la producció juntament amb Johnny Depp, Stephen Duters i
Stephen Malit, en associació amb la BBC
Music i la Warner Music.
En una
entrevista de principis d’any, Temple explicava: ‘No és el més fàcil fer una pel·lícula sobre Shane MacGowan. El més semblant que se m’acut és una d’aquelles
pel·lícules de David Attenborough. Poses les càmeres trampa. Esperes i esperes,
amb l’esperança de que algun dia el lleopard de les neus les activi. Però després,
quan captures la força i personalitat tan especials de Shane, encara que només per un moment a la pantalla, t’adones que
ha valgut la pena’.
