68SSIFF
DONOSTI – EUSKAL HERRIA
DOCUMENTAL
La pel·lícula ahir es va endur el Premi Especial del Jurat i ha rebut critiques extraordinàries. Quan et pregunten allò de: ‘...i a tu, quin personatge de la història t’agradaria conèixer?’ sens dubte que diria a Shane MacGowan.
Amb els anys, i mai millor dit, ha agafat una pàtina de saviesa per a tota aquella persona que la vulgui copsar... i ho aconsegueixi. Saviesa, o digues-li hache, que el director Julien Temple i Johnny Depp, amic de MacGowan, han intentat plasmar en aquest documental. En la roda de premsa posterior a l’estrena, Depp va fer tot el que va poder per explicar que el motiu del film és el reconeixement al seu amic ‘d’una vegada per totes’. Va explicar que el va conèixer fa més de tres dècades i que es va quedar fascinat pel llenguatge i les seves poderoses cançons, definint-lo com ‘un dels poetes més grans de tots els temps’.
Al llarg de dues hores, el documental repassa des de la seva infància a Tipperary i la seva primera presa de consciència nacional – ‘de no ser per la música, hauria ingressat a l’IRA; era la meva forma de contribuir a la revolució’, diu ell mateix en el documental – la joventut i l'anada a Londres, l’ingrés en una institució psiquiàtrica, el període d’immersió en la delinqüència, la visió dels Sex Pistols, la posterior creació dels Pogues i la sortida del grup el 1991 fastiguejat de tot. Amb un considerable deteriorament físic, ara te 62 anys, MacGowan enraona amb Gerry Adams, Bobby Gillespie i el mateix Depp. Els seus pares, la seva germana i la seva dona fan la seva contribució des d’un punt de vista més proper.
El divendres es va produir la premier mundial en la Secció Oficial a Competició. A part de en la direcció, Julien Temple està també a la producció juntament amb Johnny Depp, Stephen Duters i Stephen Malit, en associació amb la BBC Music i la Warner Music.
En una entrevista de principis d’any, Temple explicava: ‘No és el més fàcil fer una pel·lícula sobre Shane MacGowan. El més semblant que se m’acut és una d’aquelles pel·lícules de David Attenborough. Poses les càmeres trampa. Esperes i esperes, amb l’esperança de que algun dia el lleopard de les neus les activi. Però després, quan captures la força i personalitat tan especials de Shane, encara que només per un moment a la pantalla, t’adones que ha valgut la pena’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada