WE WERE THERE TO BE THERE, ENS DONA SUCOSOS DETALLS

DOCUMENTAL HISTÒRIC

El documental We Were There To Be There proporciona la història que hi va haver al darrere del concert i la seva filmació.

A aquell conegut i ja llegendari curtmetratge, filmat amb una Sony Portapak per Joe Rees de Target Video i producció de Field Of Vision, ara s’ha estès afegint casi set minuts amb algunes entrevistes i metratge de la preparació del concert, el que es diu entre bastidors, que ha estat perdut més de 40 anys després de l’històric dia.

Recordem que en un xafogós dia del juny de 1978 a l’Hospital Mental de Napa, a Califòrnia, la banda punk local The Mutants i uns encara no massa coneguts The Cramps, desplaçats expressament des de Nova York, van donar un concert davant d’un grapat d’afortunats, entre personal del centre i els distingits hostes. Com algú diu, ‘No pots saber ben bé qui és qui en el vídeo; els membres de la banda i els pacients son els mateixos’. El cap visible al darrera de l’assumpte, hi havia l’escriptor i disc-jockey de l’Àrea de la Badia, Howie Klein. ‘No recordo els detalls del concert. No recordo si vam arribar a cobrar alguna cosa. Era simplement: anem a divertir-nos’, explica ell mateix en una entrevista telefònica inclosa en el documental. I sens dubte que ho van fer.

TROPICAL FUCK STORM o QUI MENJA SOPES, SE LES PENSA TOTES

A LA VISTA

Després dels corresponents singles previs, els australians Tropical Fuck Storm tenen preparat el que serà el seu tercer àlbum, que portarà per nom, Deep States.

Fan un nou pas cap a composicions més estroboscòpiques, emparentades amb el pop i l’electrònica industrial d’èpoques passades. També asseguren haver fet un disc generacional. Està ple de referències a la difícil quotidianitat amb la que ens toca bregar, cançons sobre com sobreviure a la vigilància del 'gran germà'. Ho tenen difícil si volen ser escoltats i presos seriosament. L’actual societat devora, abans no te’n dones compte, qualsevol intent d’erigir-te portador d’altres missatges que no siguin els seus. Per això, com explica Gareth Liddiard, com que el tema acaba sent molt ensopit i ‘tothom s’hi ha trobat amb la pandèmia, li has de posar una mica de salsa i fer-ho sexy’. Te prevista la sortida passada la Mare de Déu d’Agost via Joyful Noise. Campi qui pugui.

MITIMITIS, POP-RÀPID / SLOW-PUNK, EN PETITES DOSIS

VÍDEO

El duo lo-fi de Santiago de Xile Mitimitis, amb la bona intenció de distreure’ns, llança un vídeo del tema Videoclub, carregat de nostàlgia per les pel·lícules de terror dels 80, en una nova re-mescla menys elèctrica.

El 2018 van treure una primera gravació en format cassette. Després li han seguit diferents entregues, totes en digital. Ara, pel tema Videoclub, llançat la tardor de l’any passat inclòs en l’àlbum Terror En El Autocine que va editar Gemelo Parásito, han confeccionat un molt divertit vídeo. L’ha dirigit Camila Saldivia i vol ser un homenatge a les pel·lícules dels 80 i el seu visionat en cintes VHS. S’hi pot veure des de a referències a A Nightmare On Elm Street, Beetlejuice o Carrie entre altres. Aquesta nova versió, va acompanyada d’un nou llançament que inclou també una versió en espanyol d’Everybody’s Happy Nowadays dels Buzzcocks, traduïda com Todo El Mundo Parece Estar Bien. Sí, però si traguessin més material en format físic, estaríem molt millor. 

(fot Jorge Peña)

GARRY WINOGRAND, L’ÀLBUM DE FOTOS DELS 60’s

KBr FUNDACIÓ MAPFRE

BARCELONA CENTRE DE FOTOGRAFIA

fins el 5 de setembre

EXPOSICIÓ

Aquests dies es pot veure a Barcelona, una exposició bastant complerta de la fascinant carrera de Garry Winogrand.

Considerat com un dels fotògrafs més importants de la seva generació, al costat de Diane Arbus i Lee Friedlander, va saber captar el pols d’una societat com la nord-americana en els moments àlgids dels dràstics canvis de la societat al llarg de les dècades dels 60 i 70. No se’n perdia cap. Les manifestacions pels drets civils o contra la guerra del Vietnam, les carreres polítiques de John F. Kennedy o Richard Nixon, les transformacions socials, i sempre copsant i entenent de forma clara el missatge.

Nascut el 1928 al Bronx, des del moment en que es va enfundar els pantalons llargs, es va estar guanyant la vida com a fotògraf comercial per tot tipus de revistes, fins que a mitjans de la dècada dels 50, va tirar pel dret retratant la vida fins el març de 1984 en que amb 56 anys, va deixar la seva. Visita documental bàsica.

Alburquerque, New Mexico, 1958

Centennial Ball Metropolitan Museum NY, 1969

Zoo NY, 1963

John F. Kennedy, Democratic Convention, Los Angeles

Peace Demostration Cetral Park, NY,1970

KOHOUTEK, CONTEMPLACIONS CÒSMIQUES

NOU REGISTRE

Som davant d’una de les bandes més generoses a l’hora de esplaiar-se creativament i submergir-se sense manies en els oceans del progressiu.

Som davant d’un àlbum que encara que editat fa un parell de mesos, el van enregistrar fa gairebé 10 anys, el 2012, en els estudis Sex Dungeon de Filadelfia. Així doncs és, en teoria, el quart àlbum de Kohoutek. Li han posat per nom Jurad, editat pe Cardinal Fuzz, i conté tres temes, tots ells, contenidors d’experiències úniques. A la primera cara figura Tidal Disruption, 24 minuts de viatge a través de diferents paisatges sonors, que et desplacen a llocs on no has estat mai, tantes vegades com vulguis, només cal que no baixis del vehicle. A la cara B trobem els altres dos. Cosmic Grease, una guitarra en distorsió que va dibuixant ones psicodèliques sobre les que pots desplaçar-te i trobar-te de cara amb el cometa del que van agafar el nom i el darrer tema, Double Star, que no es queda curt. Un escenari continuu, on perceps milers de partícules que t’alliberen de tota pressió externa.

Per aquesta ocasió, Scott Verrastro (percussió i cítara), Scott Allison (electrònica), John Stanton (guitarra) i Griffin Vernor (baix), n’han sigut els màxims responsables. Des del llançament del disc, han fet diferents presentacions. No cal dir que dels directes, en fan autèntics episodis vitals. La portada, obra de l’artista plàstica, Noah Levey. Experimental psych-rock en total llibertat.

...a Filadelfia el maig de 2016

KAREN BLACK – DREAMING OF YOU 1971-1976

ALTRES REGISTRES

De tant en tant, et trobes amb edicions que van més enllà de la pròpia publicació del treball d’una persona. Karen Black va ser coneguda, sobre tot, per la seva extensa carrera com actriu, especialment amb les primeres pel·lícules.

Easy Rider (1969), Five Easy Pieces (1970) o Nashville (1975), son algunes amb les que es va fer un lloc ràpidament entre els afeccionats. Però som poques les que coneixem la seva faceta relacionada amb les altres arts i especialment amb la música. Mexican Summer, hi ha posat remei. 

És aquest segell que acaba d’editar una col·lecció de temes que han estat meticulosament restaurats, recopilats i co-produïts per Cass McCombs a partir d’unes cintes originals que, vuit anys després del seu traspàs, va trobar Stephen Eckelberry, el quart marit. McCombs va ser dels afortunats que estava al corrent i entre les joies que es poden escoltar, va tenir temps per organitzar i enregistrar amb ella, un parell de temes més, la composició de la mateixa Karen I Wish I Knew The Man I Thought You Were, sobre una experiència pròpia de joventut i Royal Jelly, de McCombs, que son les que tanquen l’àlbum. L’artwork, és obra del cèlebre Raymond Pettibon. Providencial descobriment i delícia absoluta.

BAD BAD HATS, BON INTENT

A LA VISTA

La banda de Minneapolis Bad Bad Hats van fent recorregut pels camins del pop més clàssic, supositoris d’enganxosos riffs i melodies facilones.

Amb Detroit Basketball, primer single d’avançament, ens fan saber que tenen enllestit l’àlbum que farà tres des que s’hi van posar a principis de la passada dècada. Es dirà Walkman i sortirà a mitjans de setembre via Don Giovanni Records. Segueixen sent Kerry Alexander (guitarra i veu), Chris Hoge (baix, synth) i Connor Davison (bateria) els artífexs d’unes composicions de ritmes fugaços que ens apressen a mantenir l’esperit alt. O ho intenten. 

SLOW PULP, SINGLE + GIRA (EEUU)

ALTRES REGISTRES

El quartet de Madison amb base a Chicago Slow Pulp, després del seu debut de l’any passat amb el més que interessant Movey, van per feina i presenten un single per a que no ens distraguem i acabéssim perdent-los la pista.

A la cara A hi trobem At It Again (Again), una versió en clau més emboirada que la que incloïa l’àlbum i a la B Iowa, una peça relaxada, on Emly Massey cedeix la veu a un dels seus companys que va recitant acompanyat d’una percussió ofegada, que li dona a la cançó, un aspecte cerimoniós perfecta per anunciar a la vegada una extensa gira pel seu país. N’hi ha que tenen sort. Físicament en 7” amb el nom de Deleted Scenes, a mitjans de novembre via Winspear.

XENO & OAKLANDER, ELEMENTAL NOIR SYNTH POP

A LA VISTA

Si no fos perquè hi ha tres vegades més cables i botonets que els que utilitzaven les bandes de techno dels vuitanta, diria que no ens havíem mogut de lloc.

En actiu des de 2004, Xeno & Oaklander formen part de l’ampli col·lectiu que recupera el gènere cold wave, aparegut a finals dels setanta i en ple ressorgiment des de principis d’aquest estrambòtic i singular segle. Miss Liz Wendelbo i Sean McBride, des de Brooklyn, aquesta tardor ens faran entrega del seu setè àlbum, Vi/deo, via Dais Records. Un àlbum inspirat per idees com la sinestèsia i les velles tecnologies. Aquest primer tema, Infinite Sadness, n’és un exemple, on a través del vídeo que l’acompanya es pot veure material analògic, collita de la propia Liz Wendelbo, en la línia de treballs de coetanis seus com Jonas Mekas o Maya Deren. Esclatant noir-synth-pop del més elemental. 

FANS DEL PLÀSTIC

AERODREAM - ARCHITECTURE, DESIGN ET STRUCTURES GONFLABLES, 1950 - 2020 

LA MAJESTUOSA VIDA DE LES CONSTRUCCIONS DE "QUITA Y PON"

EXPOSICIONS

Després dels anys en que es va intentar fer que la imaginació pugés al poder, els dissenyadors i arquitectes van fer meravelles utilitzant les estructures inflables.

Podien fer volar la imaginació tant com volguessin. La seva capacitat transformable ho feia factible. Per animar-los a tornar-la a fer volar, des de primers d’any i fins el mes que ve, al Centre Pompidou-Metz i després del 6 d’octubre i fins el 14 de febrer de 2022 a la Cité de l’Architecture de París, es pot i es podrà veure una exposició que repassa la història d’aquestes originals i efímeres construccions. 

Josep Ponsati, Sculpturegonflable Barcelona 77, 1977

Malgrat que la seva explosió vital va ser durant la dècada dels setanta, amb els mètodes radicals i utòpics de les escoles d’Anglaterra, Àustria, Itàlia i el Japó, el repàs circula des de la Segona Guerra Mundial fins a l’actualitat. La idea era fer des de les estructures pneumàtiques, un sistema de vida alternatiu, sobretot inspirant-se en l’emergent moviment hippie amb el suport d’estudis com l’Ant Farm de San Francisco i els seus arquitectes Chip Lord, Doug Michels i Curtis Schreier. que van aportar moltes idees, com també des del projecte EAT (Experimental in Art and Technology) o les del col·lectiu japonés Gutai i especialment visualitzades en les edicions de Documenta a Kassel els anys 1968 i 1972 i l’Exposició Universal d’Osaka de 1970.

COOP HIMMELB(L)AU, City Scoccer, Wien, Austria, 1971 – Courtesy Centre Pompidou-Metz

DE PAS, D’URBINO, LOMAZZI, Fauteuil Blow, 1967

Amb la ‘crisi del petroli’ de 1973, els materials plàstics, producte estrella d’aquells feliços anys, van perdre impuls. Actualment hi ha una lleugera sensació de recuperació d’aquell concepte, que apostava per un altre tipus de compartiments no tan pesats. Estudis com els dels nord-americans Diller Scofidio + Renfro, els suïssos d’Herzog & De Meuron o el japonès Arata Isozaki, els hi estan tornant a fer un lloc al mon. Al final, d’una manera o un altra, tot torna.

Hans Hollein im mobilen Büro (Hans Hollein in the Mobile office), 1969  

Graham Steven, Atmosfield, St. Katharine Dock, Lodon, 1968

Gernot Nalbach, Pneumatic furnishing carpet, 1967

Murata Yutaka, Pavillon du groupe Fuji, Universal expo in Osaka, 1970

FOTOS: ©  Centre Pompidou-Metz

SEND MEDICINE, ESSENCIAL TENIR-HO PRESENT

NOU REGISTRE

Send Medicine fan entrega del seu esperat segon àlbum, By Telepathy & Reputation. Un disc especialment adient, per a les adeptes a les músiques que provoquen moviments ondulants en aire, cos i ànima.

Son la proba fefaent de que el mon continua allà on el vam deixar. Ni més ni menys en aquell punt des del que hem de recuperar tot el que ens hem perdut. Sense culpar a ningú. Amb el tema que engega l’àlbum, Trouble, ja es sent el pessigolleig que es manté omnipresent fins al final. Lletres i tonades que no paren de recordar-nos que el sol continua brillant. Per què només veiem núvols, si el sol és allà sempre, al seu darrere? Els singles Alligator Lady i aquest Second Biggest Fan ens transmet, com pluja de fragments enpurpurinats, tota la brillantor que posseïm. En tota la seva essència. 

DEUX FILLES, NI FILLES NI FRANCESES

NOU REGISTRE

L’episodi escrit pe Deux Filles crec que no s’assembla a cap altre. L’any 1982 van editar Silence & Wisdom, seguit de Double Happiness, per desaparèixer fins trenta-tres anys després, pel 2016, tornar amb Space & Time, que els hi va editar Les Disques Du Crépuscule.

Tots tres, en el seu àmbit de raresa, son delitosos. Unes composicions barreja d’experimental i atmosfèrica. Encara que el seu punt més especial, per sort o no, per ells/elles, és el fet que ni son franceses ni son noies. Sempre s’han dit Simon Fisher Turner i Colin Lloyd Tucker. Dos senyors del sud de Londres, el primer, compositor de bandes sonores i el segon, productor i escriptor. Lo de dir-se Deux Filles, va començar com un joc, amb fins i tot algun concert, pensant que la gent percebria de manera diferent la seva música si creien que la feien un parell de noies. Retorçat? Si t’interessa llegeix la història de les nenes.

Ara, a través del segell anglès Glass Modern, treuen el quart àlbum, Shadow Farming. Aquesta vegada amb tota la pel·lícula ja desmuntada, encara que mantenen la imatge de la casa. El disc son divuit temes i manté el to eteri també marca de la casa. Paisatges imaginatius que van des de l’electrònica, passant pel progressiu més experimental, traient el cap per paratges orientals, tot ven amalgamat amb nombrosos fons d’enregistraments de camp. Gemini Forque i Claudine Coule, no han perdut el temps i continuen oferint meravelloses construccions musicals.

EIEIEIO + GORGEOUS, NO HI HA EXCUSES

NOU REGISTRE

Cada vegada costa més trobar treballs que fagin trempar. Música feta de pura energia. Tal com raja. 

Des del segell amb base a Nova York Sad Cactus, es dediquen com condemnats a buscar-les. I de tant en tant les troben. Ja ho diu la dita, ‘Qui busca, troba’. Ara han editat el que es coneix com un split. Una gravació que dues bandes comparteixen com bones germanes. Son EIEIEIO i Gorgeous, els membres dels quals, son uns apassionats de les escenes que van per lliure. 

EIEIEIO

Gorgeous

Els primers son Sara Kochanski (veu i baix), Sam Brivic (veu i guitarra) i Max Goldstein (bateria), de Massachusetts. Gorgeous son Dana Lipperman i Judd Anderman de Nova York. Han fet set temes com set plantufades. Espontanis, creatius i fugaços. Perquè son d’aquelles bandes sense pretensions, sense postures, que s’acaben convertint en imprescindibles i de les que enyores, música i actitud. De les que si t’agraden be i sinó, que et donin. A partir del mes de setembre, en edició super-especial en full desplegable, purpurina i no se quantes coses més. Ara sí que no hi ha excuses. Qui diu que tot està perdut?