EL XOU HA DE CONTINUAR

DEARY – “DEARY”

NOU REGISTRE

Per tancar l’any ens relaxarem. Desgraciadament, encara massa sovint ens creiem que som nosaltres que fem i desfem. Per tant, escarxofem-nos a la butaca i preparem-nos per seguir formant part del xou.

Deary son una parella de Londres que destil·la dream-pop tal i com s’explica a la wikipedia. Simfonies vaporoses i veus etèries alçades per torrentades de guitarres inspirades en bandes d'empremta de traca i mocador. Ben Easton i Rebecca “Dottie” Cockram ho saben i, per exemple, de Fairground, el primer senzill, expliquen: ‘Volíem replicar Soon, el tema de My Bloody Valentine, però va acabar en algun lloc entre Portishead, Goldfrapp etapa Felt Mountain i els primers Saint Etienne’. I be podríem afegir a Cocteau Twins etapa Treasure/Victorialand.

La cançó tracta dels records d’infància de Dottie sobre lo opressius que li semblaven els parcs d’atraccions, que compara amb el Londres actual. I aquí també podríem afegir: com tantes ciutats europees. Tot això, en el seu EP de debut de títol homònim. Un vinil que els hi edita Sonic Cathedral, amb sis meravellosos temes que els hi ha masteritzat Simon Scott d’Slowdive.

‘Ha sigut un any meravellosament estrafolari’ diu Ben Easton. ‘Hem tingut oportunitat d’explorar-nos a nosaltres mateixos i la nostra música, treballar amb gent fantàstica i divertir-nos molt pel camí. Però no volíem anar a córrer-cuita escrivint un àlbum sencer mentre intentàvem acabar d’identificar què era Deary’. A lo que Dottie afegeix ‘Simplement vol ser una gran introducció al què som i el què volem fer’.

BON ANY 2024!

PER ANAR TIRANT

CHROMA – “ASK FOR ANGELA”

NOU REGISTRE

D’una potència incendiaria, el disc de debut de Chroma fa palesa la fortalesa de la que encara es pot presumir, en els àmbits de la música alternativa.

L’àlbum en qüestió es diu Ask For Angela, que arriba després d’uns quants singles, EP’s i directes ubicats en l’escena indie-pop amb discurs reivindicatiu. La banda la posen en marxa el 2015 a Cynnon Taff, a Gal·les, Katie Hall, Liam ‘Bev’ Bevan i Zac Mather. Els onze talls que conformen el disc, son un recull d’apreciacions cap a algunes de les veritables pandèmies que hem de suportar: pobresa, manipulació, masclisme i hipocresia.

Només començar, l’estripat pop de barraca de Don’t Wanna go Out ens injecta la substància necessària per destapar-nos les orelles i així deixar-nos de fer les sordes. La directa Woman To Woman, on s’apropen sense manies als insuperables primers dies de Yeah Yeah Yeah’s. El repertori manté el nivell fins Over The Hill, el tall més llarg amb els seus més de 6 minuts, que tanca el disc amb un presagiós gruny de guitarra.

Enregistrat a Giant Wafer Studios, a l’est del país amb producció de Steffan Pringle, el vinil està al carrer des de finals d’octubre via Alcopop! Records. El terceto assegura que Ask For Angela ja no és només d’ells, sinó que a partir d’ara és del tot nostre. ‘Esperem que hi trobis tanta satisfacció com nosaltres mentre el vam fer’ diuen. Un altre cosa no ho sé, però per fer baixar els galets i la carn d’olla va de primera.

UN TROSSET D’AMOR

DANIEL JOHNSTON – “ALIVE IN NEW YORK CITY”

DOCUMENT SONOR

El lluminós músic i compositor Daniel Johnston, és sobradament conegut per la seva fascinant carrera artística.

Com un dels grans inspirats en el camp de les arts, permanentment es podria anar descobrint diferents peculiaritats de tota l’obra que va deixar amb el seu prematur traspàs a causa d’un atac de cor a casa seva, a Waller, del que el 2024 farà 5 anys. Uns dels que porten a terme aquesta tasca, son els del segell Shimmy-Disc.

Per a Johnston, un dels seus somnis era tocar a Nova York i Mark Kramer, fundador i propietari del segell, va poder gravar un d’aquests moments. La cinta, sembla que va estar en un misteriós calaix i dues dècades després la va clissar de nou. La cinta només duia escrit “NYC April 2000”. En aquella època Johnston va oferir varis concerts a la ciutat, per això resulta difícil dir en quina sala va ser, amb un mínim de seguretat. Una badada per part de Kramer, que li perdonem.

És l’actuació sencera tal qual, acompanyada de dos temes que no apareixen en cap altre llançament, que son Memory Of Love i Super Love, així com un extracte d’una entrevista gairebé improvisada, realitzada pels mateixos dies a Nova York. Com a curiositat extra, hi ha dues versions, Live And Let Die de McCartney i Wings i You’ve Got To Hide Your Love Away dels seus adorats Beatles.

La sortida està prevista per la tercera setmana de gener amb una primera remesa de 555 unitats, que inclou una impressió d’un dels seus dibuixos. També, si vols, amb el pack ve un codi de descàrrega d’unes demos telefòniques de 18 minuts, creades explícitament per Daniel Johnston per enviar a amics i emissores de ràdio. Un esplèndid document sonor i també històric.

Daniel Johnston Alive in New York City (tracklist)

01. Frito Lay, Sweetheart
02. Frustrated Artist
03. The Spook
04. Love Will See You Through
05. Silly Love
06. Live and Let Die (Paul McCartney & Wings cover)
07. You’ve Got to Hide Your Love Away (The Beatles cover)
08. Casper the Friendly Ghost
09. Memory of Love
10. Bloody Rainbow
11. Super Love
12. Kool-Aid Medley / Funeral Home
13. Folly
14. Interview 

PROPOSTA CONTRA EL TANCAMENT DE SALES i EL MONOPOLI CULTURAL

PRODUCTE DE PROXIMITAT

Finalment i per evitar que l’assumpte acabi sent com cada any motiu de debat als platós de les televisions més pretigioses, des de les altes instancies de Barcelona, S.A. s’ha volgut revisar el tema.

Així, des dels despatxos de la regidoria de cultura de la plaça de Sant Jaume i l’Agrupació d’Agències de Viatges de Barcelona (AAVB) amb el suport de l’Associació d’Hotels (AH) i Residències d’Estudiants, Estudiantes i Estudiantis (REEE), han acordat una trobada amb el director del Billetera Sound i el propietari del fons d’inversió que gestiona el monopoli.

La trobada, que es durà a terme a la mateixa ciutat de Barcelona, fonts properes han explicat que serà en un bar del barri xino, per copsar el grau de proximitat ciutadana amb el macro-event. A sobre de la taula es posarà en qüestió el desmesurat creixement de la festa i els consegüents negocis en paral·lel que s’han observat, a la vegada que es prendran mesures per recuperar l’esperit inicial.

Així mateix, es farà arribar una proposta a tots els participants a l’àpat, perquè considerin, des de la seva reconeguda generositat, que per cada concert programat en un parc de gestió pública, hagin de programar-ne 10 en una de les sales que han tancat a conseqüència de la seva visió altruista. 

FELIÇ DIA DELS INNOCENTS

LA MÀGIA DE MÉS ENLLÀ

ELEPHANT STONE – “BACK INTO THE DREAM”

NOU REGISTRE

Rishi Dihr: ‘Estic en una recerca constant de la guspira que transforma els pensaments fugaços en alguna cosa immortal...’ Va per aquí la cosa.

La banda de Montreal Elephant Stone anuncien el seu sisè treball. Es diu Back Into The Dream i arribarà a finals de febrer via Cheersquad Records & Tapes. Des del seu debut amb The Seven Seas (Elephants On Parade Records – 2009) que Rishi Dihr i la seva troupe ens han obsequiat amb meravellosos passatges de psicodèlia pop, digna de les grans bandes britàniques de la insigne dècada de l’inici de l’era d’aquari.

(fot Laurine Jousserand)

‘La nostra música tanca la bretxa entre el conegut i el desconegut’ es llegeix en el comunicat de premsa difós per Rishi Dhir que afegeix ‘L’àlbum explora l’inconscient, el ritme circadiari i tota la resta de misteris difosos que es mouen entre el somni i la vigília. Estem constantment oscil·lant entre dos regnes, tractant de comprendre’ls. Si la nostra música pot construir com un pont entre aquests dos mons, haurem acomplert la nostra missió’. Amb Dhir, completen el grup Robbie MacArthur (guitarra), Jason Kent (teclats, guitarra) i Miles Dupire (bateria).

Han compartit varis temes, alguns com Godstar o Dawn, Day, Dusk, basats en les propostes de la Fundació Isaac Asimov. Sobre el tall The Spark explica: ‘És la meva carta d’amor a l’art d’escriure cançons, un homenatge al procés creatiu en sí. Es tracta d’aquell moment fortuït en el que el temps i l’espai s’alineen, permetent-te capturar un raig de llum en una ampolla’. És un que captura el raig o és el raig que el captura a un? Segurament, continua anant per aquí la cosa.

LÒGICA CONSISTENT

KOALRA – “DISASTERCLASS”

NOU REGISTRE

El post-punk és un dels sub-gèneres que es manté fresc com una rosa. La seva bona salut, ens la demostren un bon grapat de bandes.

Shame, The Murder Capital, Sweeping Pomises o des de Portland tancant l’any amb el seu darrer àlbum, el grup d’art-rock, Koalra. Van debutar el 2019 amb un LP de títol homònim carregat de mala llet disparada amb un batallador so de guitarres que han anat apaivagant. Amb aquest Disasterclass, al carrer el proper dia 2 via Gigantic Noise Records, mostren la seva tendència en la composició i producció, cap a sons synth-rock i slowcore, sense abandonar les arrels en els 90.

Amb The Clouds Still Hang On You, un dels tres senzills compartits, es pot comprovar la maduresa a la que han arribat. El seu inici suau, amb fonda petjada motorik, ens va introduint cap als paisatges eteris propis d’un futur que aviat  confondrem amb el passat, mentre la línia del baix parla amb la veu principal i s’entrecreua amb esmolades guitarres que emfatitzen el fatal moment.

Molt bona salut pel post-punk, que servirà de banda sonora per visualització de la mala salut de l’afeblida i indigestada població que, a partir de demà, omplirem de nou totes les sales d’espera dels CAP, amb les nostres múltiples variants del refredat tipicus-de-l’invernus. Sempre per instruccions de l’alt comandament i les seves consignes televisades.

AMUNT i CRITS

WISHY – “PARADISE”

ALTRES REGISTRES

Amb forts tics de les seves bandes favorites, My Bloddy Valentine i The Sundays especialment, Wishy s’han fet notar ràpidament.

Wishy sorgeix quan Nina Pitchkites (veu) es muda de Filadèlfia a Indianàpolis, coneix a Kevin Krauter (guitarra, baix, veu) i se n’adonen que comparteixen idolatria per la banda de Londres, les ganes de deixar enrere projectes en solitari i les distorsions des de dalt d’un escenari.

(fot Rian Archer)

Pitchkites compaginava la feina de cosidora amb l’electro-pop de Push Pop, i Krauter com a professor de música i consolidant la seva banda de dream-pop Hoops. ‘Em vaig cansar de tocar música suau indie’ explica. ‘Amb els Hoops, el material que tenia era més suau i després d’un temps em vaig cansar de tenir aquella vibra esmortaida i vaig pensar: Va, vull fer una mica de soroll amb una banda’.

A a l’espera del seu àlbum de debut, previst per aquest proper any, acaben de llançar el seu primer EP en format físic, via Winspear. La banda la completen amb Steve Marino (guitarra), Paul Cherewick (teclats) i l’amic i productor Ben Lumsdaine (bateria). El seu missatge és clar: el rebuig per l’aillament i l’idealisme estadounidenc en front a la realitat de la vida quotidiana de tanta gent. 

Donut és la cançó principal, la va escriure en uns dies en que Pitchkites conduïa el seu cotxe amb aquestes ridícules rodes de recanvi. ‘No em seguiu, estic bé, però estic conduint sobre un donut’ diu fent una sàtira sobre el disseny urbà capitalista on tothom depèn de l’automòbil. ‘Quan tens l’opció de fer carretera, amb les limitacions del teu cotxe de merda i que vas conduint amb la roda de recanvi, que és com un dònut, és un Catch 22 (fent referència al terme utilitzat a la novel·la de Joseph Heller per definir una situació paradògica). 

Doncs tornant al principi, si la idea de Kevin Krauter era fer una mica de soroll, se li podria dir que se’ls sent clar i net.

BON NADAL!

MÚSICA EXPRESSIONISTA

DOPELGANGER – “SAINEN HILDO”

NOU REGISTRE

A la música experimental, a vegades no se li posa tota l’atenció que hauríem de posar-hi, quan és una de les claus per entendre moltes de les músiques que ens alimenten.

Miguel A. García i Garazi Navas formen Dopelganger, un duo d’Euskal Herria, que treballen en el món de la música electrònica experimental des dels dos àmbits intrínsecament enfrontats: el digital i el tradicional.

Miguel A. García, també conegut com a Xedh, resideix a Bilbao. Està actiu en aquest camp des de fa més de dues dècades en diferents projectes, tant personals com en diverses formacions, així com coordinant i organitzant cicles i festivals dedicats a l’electrònica. Per la seva banda, Garazi Navas, nascuda a Usansolo, Bizkaia, igualment des de l’experimentació, treu i captura increïbles sons a través de la veu i l’acordió.

El resultat de l’acoblament son composicions profundes, enigmàtiques entre les dues disciplines, que construeixen episodis de sacrifici i ofrena, alliberant-nos de les ansietats d’aquest món inútil i absurd en el que creiem viure.

Son quatre composicions de Miguel A. García, amb arranjaments per acordió i veu, editades amb el nom de Sainen Hildo. El van enregistrar a Azkuna Zentroa (Centre d’Art Contemporani de Bilbao) amb Ibon Rg i els hi ha llançat fa quinze dies, el segell amb seu a Londres Hegoa Diskak, especialitzat en electrònica i folk contemporani, en format vinil amb una pintura acrílica obra de Maite Mugerza per la portada. 

BON NADAL!

ARTESANIA CASOLANA

FEELING FIGURES – “MIGRATION MAGIC”

NOU REGISTRE

Seguim en ratxa. Que a finals d’any s’atura la producció discogràfica, serà en tot cas pels directius de les majors, que ja només pensen en el capó que es fotran per dinar el dia de Nadal.

El debut del quartet de Montreal Feeling Figures, tampoc ens ha deixat indiferents. Guitarres brutes, veus descurades, un baix amb ganes de trepitjar i una bateria compacta que fa de base a unes cançons amb tecnologia DIY de resultat fascinant. 

Kay Moon (veu, guitarra) i Zakary Slax es van conèixer a la petita ciutat de Sackville, des d’on anaven llançant en format cassette, les seves composicions amb el nom de Dead Beat Poet Society. Quan van mudar-se a Montreal, en una classe de francès, Slax va conèixer al bateria Thomas Molander i ràpidament es va fer amb un baixista, Joe Chamandy (Theee Retail Simps) per tancar la secció rítmica. Hi havia ganes. Eren un geògraf, un musicoterapeuta, un escriptor i un inconformista del negoci de l’art. 

Migration Magic, editat per K / Perennial, es va gravar en viu d’una sola vegada i en dues nits del desembre de 2022, revisant melodies antigues dels dies de Dead Beat Poet Society, alguna cançó nova i un parell de covers, Pour Un Instant, del primer àlbum de la banda quebequesa Harmonium i Don’t Ever Let Me Know de The Bobby Fuller Four. 

Prevalia l’energia vital de la creació urgent del disc, més que buscar la perfecció. Efectivament, la sensació que dona l’escolta de l’àlbum, és de com si ho haguessin fet tota la vida. És l’esplendor de l’estrena. No ho superaran.

ATMOSFERES A PROPULSIÓ

THE SUNDAE PAINTERS – “SUNDAE PAINTERS”

NOVETAT DISCOGRÀFICA

És un treball sorgit gairebé fortuïtament. És el resultat de coincidències, amistat , voluntat d’evolució, energia renovada i... devoció per la feina, si és que se li pot dir així.

The Sundae Painters s’anaven trobant per assajar i gravar a la sala d’estar de la casa de Paul Kean al carrer Longfellow, de Christchurch, a la costa est de l’Illa Sud de Nova Zelanda. Delaney Davidson (Sweet Dreams) guitarra convidat a Holloway ho explica així: ‘En les passejades amb la meva mare pel carrer Longfellow, habitualment ens trobàvem amb un jove agradable de cabell llarg que es deia Paul Kean. Sempre em saludava des de la casa en la que vivia. El 2020, estava a la sala d’estar d’aquella mateixa casa, tocant un acord en ‘mi’, mentre Paul tocava el baix al voltant de la veu dolça de Kaye Woodward, Hamish Kilgour tocava la bateria i Alec Bathgate intentava tocar el sitar o la seva Rickenbacker. Es tractava de Sundae Painters, banda sorgida de les visites esporàdiques que Kilgour feia des de Nova York, on va viure casi 30 anys, fins a CHC’.

Aquests quatre son, o eren, membres de The Bats, The Clean, Tall Dwarfs i Toy Love. Es van donar a conèixer amb un single on s’incloïen Aversion i Thin Air, temes que formen part de l’àlbum que surt ara editat per Leather Jacket Records i que, desgraciadament, és el darrer projecte amb el que va treballar Hamish Kilgour, que va traspassar a finals de l’any passat.

Per la seva brillant construcció, es fa difícil imaginar que aquestes vuit cançons sortissin de informals improvisacions. Tots quatre membres, Kilgour especialment, mostren la seva devoció per la Velvet Underground i els ritmes motorik, fet que es nota en la majoria de talls. Delirant simplicitat de repetitius acords que semblen sorgits de rituals, on s’ha convocat la presència de totes les muses, no només de la VU sinó també de Neu! o Can... i se’ls hi van aparèixer!

RECORDANT AL VISIONARI POETA BEAT

ALLEN GINSBERG – “THE LION FOR REAL, Re-Born”

ALTRES REGISTRES

A Allen Ginsberg no cal presentar-lo. Formava part del grup de persones essencials. Cada dia de la vida, vivia en estat de comprensió.

Una de les seves grans aportacions, va lligada amb l’obra poètica. Per mantenir viu el seu llegat, Shimmy-Disc, el segell fundat el 1987 a Nova York per l’històric músic i productor Mark Kramer, ha llançat una re-edició remesclada i remasteritzada de l’àlbum The Lion For Real (Great Jones – 1989).

En format de doble vinil, inclou vuit talls addicionals no inclosos en el llançament original, on trobem les paraules de Ginsberg, combinada amb música creada especialment per Mark Bingham, Arto Lindsay o Bill Frisell entre altres, que han estat coordinades i produïdes per Hal Willner.

Segons Kramer, quan van poder tenir accés a les cintes originals de 24 pistes, va ser quan van trobar les cançons addicionals, que eren material suficient per fer un doble LP. També van descobrir, dos poemes més, fet que li va permetre escriure nova música i convertir-se en part del context. Aquest Don’t Grow Old és una delicada i ferma meditació sobre la fugaç qualitat del temps, amb música original creada pel mateix Kramer. 

MATISOS LÍRICS i MUSICALS

DUCK’S LTD – “HARM’S WAY”

A LA VISTA

Ens posem rollo iaia Angeleta i com diria ella, la vida ens fa forts. Després d’un munt de directes, la banda de Toronto Duck’s Ltd, diu sentir-se més forta, més segura del que fan.

Tom McGreevy i Evan Lewis han anunciat el seu segon àlbum, es diu Harm’s Way i el llançarà Carpark Records i el segell local Royal Mountain a principis de febrer, amb producció pròpia i de Dave Vettraino. És la continuació de l’EP Get Bleak (2019) i del debut amb Modern Fiction (2021).

(fot Colin Medley)

Han explicat que el disc es centre en els col·lapses interpersonals i socials, la decadència urbana i la missió casi impossible que pot ser mantenir la calma, quan sembla que tot se’n va a la merda. ‘Son cançons sobre els conflictes actuals’ explica el cantant i lletrista McGreevy. ‘Sobre veure patir a les persones que estimo i com estar amb elles per ajudar-les. Sobre la tensió de viure en un món que sembla que està a punt de col·lapsar’.

Comparteixen un segon senzill després de The Main Thing el mes passat, aquest vibrant Hollowed Out que compta amb els cors de Julia Steiner, Marcus Nuccio (Ratboys) – que aquí també toca la bateria – amb Jason Balla (Dehd, Ne-Hi) i Margaret McCarthy (Moontype), així com el violí de Macie Stewart (The Few, Ohmme) i el violoncel de Briar Darling.

‘Fa uns dies, es va obrir un esvoranc en una zona a prop d’on visc. Es va haver de tancar el pas durant un mes. Molts dels carrers de la ciutat eren rius i rieres que anaven a parar a un llac. Tots aquests carrers asfaltats, es poden veure com una invasió a la naturalesa i que el riu va tornar per recuperar el que era d’ell. Vaig fer la cançó sobre aquest sentiment’, explica McGreevy. ‘Es tracta de viure en decadència, amb la sensació de que estem alineats amb els límits imaginatius d’un petit grup de rics despreocupats. Sobre existir en un permanent estat de catàstrofe del que no tenim control’. Sembla que anem despertant.

AVIAT, CATARSI COL•LECTIVA

FRIKO – “WHERE WE’VE BEEN, WHERE WE GO FROM HERE”

NOU REGISTRE

El seu nom està generant l’expectació dels episodis fulminants. Des d’una actitud prudent que dóna confiança, Friko continua en ascendent.

Son Niko Kapetan (veu, guitarra) i Bailey Minzenberger (bateria), destacats membres de l’escena DIY de Chicago. Completa la banda Luke Stamos (baix). Porten funcionant des de 2019, encara que els tres, es coneixen de fa anys.

Provenen de famílies de valors musicals, per exemple, Niko, a secundaria ja tocava en bandes: ‘El meu pare li agradava la música. De jove tocava la guitarra, però va acabar en el negoci dels restaurants’ explica. Pel seu costat, el pare de Bailey és guitarrista de jazz i clàssica i sa germana cantant: ‘Recordo una vegada d’excursió i escoltar una cançó a la radio. Em va impactar d’una manera que tot es va esvair i només podia escoltar la bateria’ diu.

L’any passat van llançar l’exitós EP Whenever Forever i ara, aprofitant l’empenta, debuten amb aquest Where We’ve Been, Where We Go From Here. ‘Després del primer, volíem gravar un segon EP’. Scott Tallarida, que els hi ha produït juntament amb Heba Kadry, els hi va deixar el seu estudi, però era difícil mantenir un flux de treball, donat que l’espai també el llogava per actes socials.

Anaven fent, fins que Niko i Bailey van fer Crimson To Chrome i Tallarida els va dir: ‘Aquestes cançons s’han de gravar. Així que vam acabar abandonant la idea de l’EP i ens vam posar a treballar. Vam estar una setmana seguida a Palisade Studios, i recordo que és l’única vegada que vam passar set dies seguits treballant-hi’.

Niko, en un comunicat, ens posa al corrent de les bones intencions que tenen: ‘Un dels principals objectius que tenim com a banda, és parlar sobre el que està passant ara mateix i tot el que sentim, amb una honestedat i franquesa que arribi a la gent. Esperem que la nostra música ajudi a tots a sentir-nos d’una manera que vagi més enllà de la simple reacció a les cançons’. Ja tindria mèrit. L’àlbum surt a mitjans de febrer via ATO Records.