El continu
bombardeig amb l’avís d’unes properes eleccions i per partida doble – si no
vols caldo, dues tasses – fa que al submergir-nos en la música surfera de Parsnip, encara ens agafin més ganes, el dia que toqui, de marxar a passar el dia a la platja. Ja farà bon temps.
El quartet
de Melbourne, practica una mena de retro-rock’n’roll, vessant surf, tremendament
polit i contagiós. Serà la continuació de When
The Tree Bears Fruit (ANTI FADE
Records – 2019) i es dirà Behold,
que sortirà a finals d’abril via Upset
The Rhythm.
Enregistrat
en tres tongades en els darrers tres anys, en ell ens retrobem amb la guitarra
d’Stella Rennex, l’efusiu baix de Paris Richens, l’enèrgic teclat de Rebecca Liston i les pautes de Carolyn Hawkins a la bateria. El disc
el dediquen a reflexionar sobre el creixement i la comprensió, pedres de toc de
l’existència humana.
Amb The light, el primer single compartit,
parlen del moment de treure’s la vena dels ulls i descobrir que en realitat, tot
és enlluernadorament clar. Expliquen que està inspirat en la cita de Rumi “La
ferida és per on la llum entra en tu” i també en Paper Thin Hotel de Leonard
Cohen, sobre l’experiència de la manca del sentiment de culpa. ‘Ah!... i vam posar-hi un petit interludi que
vol copiar Nervous Breakdown de Black
Flag, perquè ens va semblar rellevant’ explica Hawkins.
Amb
aquest hipnòtic Turn To Love s’apropen
a lo espiritual a través d’un poema de Mirabai que figura en el conegut llibre “Autobiografia d’un iogui” de Paramahansa
Yogananda, on parla de que l’amor és l’única clau per trobar allò essencial. En
el vídeo que acompanya el tema, s’han deixat influir per les imatges del
fotògraf Serge Lutens, el famós Ballet
Triàdic d’Oskar Schlemmer, la moda de Yohji Yamamoto i l’estètica de circ de finals de XIX i principis del XX generant així un espectacular tràiler.
Paris Richens diu
sobre el tema: ‘La cançó és una súplica,
perquè per canviar el de fora, primer han d’haver canvis profunds en el nostre
interior. I no és una debilitat. En qualsevol cas, escollir l’amor és un acte
de valentia i de saviesa’.
El significat
d’aquests dies és fer les coses que no fem mai i amb sort, descobrir, i
afrontar, que vivim enganyats.
És del
que volen que fem debat Aluminum.
Un quartet de la badia de San Francisco, que amb el seu àlbum de debut es
plantegen coses de les que segurament, ja fem tard per voler resoldre. S’expliquen:
‘L’àlbum parla de l’esgotament en mig de
les constants reclamacions que ens fan les nostres rutines: treballar en feines
que no ens agraden, per pagar un exorbitant lloguer, mentre sentim com la
societat es podreix i intentem portar una vida més o menys distingida amb el
que queda. La resposta ha de ser trobar la joia’.
Van
llançar un primer EP, Windowpane (Dandy Boy Records – 2022) amb el que ja
van demostrar de què eren capaços. Ara, per a finals de maig, tenen previst
estrenar-se en format LP via Felte
Records amb aquest esperat Fully Beat.
Els artífexs son Marc Leyda (Wild Moth) (veu, guitarra, sampler), Ryann Gonsalves (Torrey) (veu, baix), Austin
Montanari (guitarra) i Chris
Natividad (bateria).
Quan
escoltem el single que avancen,
aquest Behing My Mouth, ens quedem suspesos
en l’aire en mig d’un zumzeig vibracional a base de wah-wah, una percussió sincopada amb una crispada línia de baix i una
veu que suplica respostes immediates. Ens volen provocar: ‘Alguna vegada has vist darrere de la meva boca?’ Gonsalves senyala que la cançó ‘sorgeix d’un desig de ser comprés de veritat
i de comunicar intencionadament’. Tot amb un posat Happy Mondays de traca.
On és en mister Bez?
Venen avalats
per molt bones crítiques. Això, quan vas en camí de fer-te un lloc a l’olimp,
et pot posar sota pressió.
Ara bé,
si tens clar els mitjans per arribar-hi, ves preparant la corona de llorer. Per
Rural France, els mitjans no
son altres que utilitzar les eines que un dia van fer servir predecessors seus.
Melodies de baixa fidelitat executades a base de meravellosos riffs a la velocitat ajustada perquè
sembli que va ràpid, però que no hi va. I el soroll de fons, també ajustat, perquè
es fongui amb les veus. Tot encaixa. Que algú els hi vagi prenent la mida per la
corona.
Tom Brown (Teenage Tom Petties) i Rob Fawkes van crear Rural France el 2017, després d’abandonar
Londres, buscant el què les grans ciutats han deixat de tenir. Passats un
parell d’anys i confortablement instal·lats en la verdor de Wiltshire, cap al
sud, va venir el seu debut amb Two Drink
Maximum (Half A Cow Records -
2019). Amb el segon disc, RF (Meritorio Records – 2021), els crítics
se’ls van posar sobre les espatlles, celebrant el nou messies del pop de guitarres.
Així
doncs, preparem-nos per rebre Exactamondo! per a finals d'abril, repetint amb el segell madrileny. Cançons envoltades de la
màgia que només uns pocs son cridats a poder utilitzar. Com el rei Artús extraient Excalibur de la roca.
Tom Brown
explica: ‘Sempre ens han encantat les
cançons que s’adhereixen a la fórmula clàssica del power-pop, però amb un
afegit. Això és el què volíem per aquest disc. Melodies perfectament fetes, però
rivalitzant amb el sunny-pop’. Les eines que el seu dia van saber utilitzar
bandes mítiques com Teenage Fanclub,
The Vaselines o de més enllà com Guided By Voices o Beat Happenings, han sigut de nou emprades.
Per a la
presentació del nou disc, tenen prevista una gira europea, sense dates
encara. Ai que ens temem el pitjor! Si us plau, no ens els poseu en un escenari de
parc d’atraccions amb un públic descarregat d’un vol xàrter.
Fer anys
no té cap mèrit. El que sí en té, és fer-los i mantenir l’activitat com aquesta
parella.
Prenguem
exemple: deixem-nos de cremes anti-arrugues i pugem el volum fins fer petar
tots els audiòfons de la sala. Ens fascina, admira i alegra veure persones que viuen
en aquesta circumstància. Se'ls va caient els cabells i altres coses, però
continuen en el bon rollo de sempre. Com si el temps, per a ells, fos una
broma.
Els
veterans músics Tim Brown i Donna McKean, integren Lunchbox fa gairebé tres
dècades. Instal·lats des de fa uns anys a Oakland, ens avisen de que per a
mitjans de maig, tindran a punt el darrer dels seus venerats àlbums. Es dirà Pop And Circumstance i els edita de nou Slumberland Records, aprofitant
l’amistat que tenen amb el fundador del segell, Mike Schulman.
Lunchbox van començar a fer coses cap el 1995. Van
estar editant àlbums amb diferents formacions fins que es van agafar un descans
posterior a la sortida d’Evolver el
2002. Dotze anys després, si van tornar a posar amb Lunchbox Loves You (Jigsaw –
2014) i After School Special
(Slumberland – 2020). Llavors, desafortunadament per a tots, va venir el llop i Donna, com a infermera que és, va
estar més enfeinada que mai tenint cura dels pobres xaiets.
Ara, en
aquest nou disc, li prenen novament el pols al solejat pop de la Califòrnia
dels 60, al mod-revival dels 70 i al
pop britànic dels 80. En ell hi trobarem joies de power-pop
com Summer’s Calling o una
aproximació al bubblegum com la que
fan en aquest Dinner For Two
entremig de deu talls més, farcits de gracioses melodies i enganxoses
tonades. Rejovenim amb l’essència Lunchbox!
Parlem
amb els dos membres de Slow Connection
perquè ens posin al dia dels seus projectes.
Sabem
que estan més o menys a punt de treure el que serà el seu segon àlbum. La proba,
Dust, el single llançat a finals
d’any i Wait, el darrer compartit fa
un parell de mesos. Però anem a pams.
TdP: Ens
podeu posar en antecedents? Com us vau conèixer, com va sorgir la idea de
treballar plegats...
Wild Lilac: Els dos ja havíem fet coses
abans, cadascú pel seu compte. Jo vaig treure un primer EP però ell ja ha fet més
coses.
Tyler Balaclava: Sí, jo a part tinc un altre
projecte, Balacs, amb el que ja
porto un temps funcionant. Però Slow
Connection apareix arrel de la pandèmia, quan vam començar a enviar-nos
unes primeres demos, i a poc a poc li
vam anar donant forma a la idea de grup i és d’aquí justament d’on surt el nom
de la banda, perquè a vegades la connexió a internet ens fallava.
Passada
la proba, van penjar alguns singles més fins que el 2022 van treure un primer
àlbum, Belmondo de Azul. Les coses van
funcionar i amb bona part del material que Tyler
va component casi compulsivament, tenen preparat el seu segon àlbum.
TdP:
Entrem a parlar d’aquest nou disc anunciat. Com es dirà?
WL: The Dog
TdP: En
quin punt es troba?
WL: El disc està acabat. I et diré
més, està acabat des de fa uns mesos. El que passa és que com que també ens
cuidem de la imatge, la portada, que la faig jo, i tot això també demana el seu
temps. De fet, només queda maquetar-ho i portar-ho a imprimir per l’edició
física. Està clar que treballem en altres àmbits per guanyar-nos la vida, i hem
de fer esforços per arribar a tot arreu.
TdP:
Serà dins d’aquest any que sortirà?
TB: La veritat, potser sí que
estem anant amb una excessiva calma, perquè lo que és el disc, pràcticament
està acabat des de l’agost de l’any passat, a excepció d’alguna cançó que va
sorgir després, i que veiem que calia posar-la, tots els masters estan llestos des d’agost, setembre passats.
WL: Al final, com et dèiem, no
és amb el que ens guanyem la vida i porta el seu temps tenir-ho tot clar, el
procés de promos, etc. És molta
feina.
TdP:
Teniu algun segell o equip extern a vosaltres a l’hora d’ocupar-se de tota
aquesta activitat?
WL: Sí, tenim el suport de Nemutai Samurai pel tema de promo i distribució, amb el ens trobem
molt a gust. Gràcies a ell també podem treure el format físic.
TB: Estem tantejant la idea de
treure’l en vinil. Però hauríem d’estirar el pressupost i no se si arribarà a
ser factible. Més endavant potser. De moment en CD. S’ha de dir que el nostre
segell amb això ens dona total llibertat, no va imposant res. Veurem a mida que
ens anem apropant al moment del llançament.
TdP: Per
què no en cassette? És un format que
en aquest moment es troba en una segona vida.
WL: Doncs si. La veritat és que de les vendes a través de la nostra bandcamp, és el format que més ha funcionat.
Inclús més que el CD.
TdP: No
som de posar etiquetes, però a partir dels nous temes que hem pogut escoltar i
comparant amb Belmondo de Azul, notem
com una evolució cap a sons més synth-pop,
deixant enrere la línia shoegaze. Ha
sigut provocat això?
TB: La meva opinió és que
l’anterior disc, el podies identificar clarament. Cada cançó formava part del
mateix fil. I aquest, en canvi, cada cançó és un món.
WL: Sí, és bastant diferent de
l’anterior àlbum. Però també hi ha una idea de base que les connecta. Per
aquest treball, hem tirat de diferents influències i cada cançó manté la seva
particular forma malgrat la connexió entre elles.
TdP:
Parleu-nos de les lletres. En que estan basades, on us inspireu?
TB: És veritat que en les
cançons de l’anterior disc, partíem d’aquesta idea base. En canvi en aquest, és
cert que hem volgut deixar-nos portar més pel moment, per com sorgeix tot i a
partir d’aquí construir. I no només es nota en les lletres, sinó també en la
pròpia estructura de la cançó
WL: En aquest segon disc, hem
partit de primer tenir la música i després posar-hi la lletra, tenint molt en
compte la seva musicalitat, prioritzàvem que encaixés en la tonada, que quedés
be al posar-li, més que no per dir alguna cosa concreta. Per exemple, com feia
a vegades Cocteau Twins, una de les
nostres influències, però sense portar-ho a tal extrem. Però sí que en
definitiva, es tractava de que soni be un cop posada en el seu lloc, com fent servir la
repetició d’algun text.
TdP: Parlant de text, compartiu el procés de composar la música i la lletra?
TB: Deixem
que flueixi. Potser sí que Lilac te
més mà a l’hora de posar-hi una lletra, sobretot en el nou disc, però també es
trobar el moment, perquè ella pot tenir la idea, li va donant forma, però és la
seva forma. A lo millor, jo voldria
ficar-m’hi, però sé que trencaria l’estètica o el to d’aquella lletra.
WL: Però compartim molt el
procés, encara que sí que cadascú te més facilitat a l’hora de composar una
música o escriure una lletra. Per exemple, Tyler
sobretot és el que així d’entrada te més idees. Ve i em diu ‘Avui mentre treballava se m’ha acudit això’,
m’ho explica i des d’aquí ens posem a treballar-ho.
TdP: On
i com l’heu gravat?
TB: A casa.
WL: En una habitació convertida
en despatx/estudi de gravació.
TdP:
Viviu a Mataró, però crec que no sou de la ciutat.
TB: Jo soc de Badalona, però va
ser fa dos anys que vam venir a viure-hi.
WL: ...jo de Granollers.
TdP:
Igualment se us inclou en el que s’anomena escena musical de Mataró. De fet,
dissabte passat vau tocar allà amb altres bandes de la ciutat, en un concert
englobat en aquest circuit.
TB: És cert que ja fa uns anys
que se’n parla. Vivint jo encara a Badalona en sentia parlar. No sé si l’escena
es concreta només en Mataró o en tota la zona del Maresme, però si que hi havia
un cert moviment de bandes amb un to bastant synth-pop, de l’estil Cine
Núria, o sigui que sabíem que hi havia alguna cosa, però al final, l’ombra
de Barcelona és molt llarga. Però ens atreia molt la idea que per aquí a
Mataró, es generés un moviment de grups alternatius.
TdP: Com
plantegeu els directes? En concerts anteriors vostres, hem vist que apareixeu en un format
de quartet.
TB: Si. Son amics nostres. Però
al final, el que passa, per qüestions d’horaris, de desplaçaments, ho hem hagut
de simplificar. Ens seguim portant molt bé amb ells, ha ha ha... També ha
influït que al decantar-nos per sons més electrònics, hem vist que es podia
prescindir d’elements físics, com la pròpia bateria, recorrent a samples de manera que entre nosaltres
dos ens apanyem bé. També es pot parlar d’una adaptació al nou so del grup,
incloc cançons antigues nostres en això, les hem com re-inventat per
ajustar-les també.
TdP: En
el vostre temps lliure, si no esteu component, que us trobaríem fent?
TB: En aquesta qüestió, a
vegades acabem barallant-nos. Jo sens dubte voldria dedicar-hi més temps ...
WL: ...del que humanament els
nostres cossos segurament poden donar a la música. A vegades també necessitem
desconnectar, inclús per les nostres respectives feines. A mi per exemple
m’agrada l’art, dibuixar. Ara amb la portada i la imatge pel nou àlbum, he
pogut dedicar-hi una mica de temps a pintar.
TdP:
Voleu afegir alguna cosa a l’entrevista?
TB: Un apunt. Que realment és
com que no hem perdut l’essència que ens ha acompanyat sempre. Però en
qualsevol cas, potser han sigut els darrers concerts en els que hem estat, que
la forma de interpretar les cançons en directe, i que possiblement no tenen res
a veure amb el nostre so, com els Depeche
Mode, que abans no teníem i ara potser van entrant, veure’ls en directe com dic, ha
ajudat. Grups amb els que no tenim res a veure com Fred Again o Young Fathers,
han fet bastant i ens ha motivat a fer els canvis. És curiós com altres sons
que no son els nostres, poden arribar a influenciar-nos d’alguna manera.
TdP: Us
satisfà el lloc on us trobeu musicalment parlant?
WL: Si. Sobretot Tyler que en aquests moments li surten
les cançons com a xurros, jo a vegades li dic ‘Però concentrem-nos en acabar aquesta i passem a un altre!’
TB: De fet, una cosa que ens ha
passat és que en tres dies teníem aquest concert a Mataró i dos dies abans li
vaig plantejar a Lilac de tocar una
cançó que en teoria encara no havíem fet, però que tenia al cap.
WL: ...una bogeria.
TdP: A
vegades, el món funciona a través d'aquestes extraordinàries bogeries. Gràcies pel vostre temps.
Com que
som a la Setmana Santa, encara que no ens agraden gaire els barrets del Ku Klux
Klan i tampoc que ens diguin quan toca fer dejuni o anar de vacances, per
variar farem el que toca i ens posarem meditatius.
Gairebé
totes les obres de Brian Lucas, o
allà on aparegui, sigui en els seus inicis als 90 amb la banda experimental Mirza, amb 43 Odes, amb Dire Wolves,
o ara mateix en la seva darrera entrega amb Old Milion Eye, ens poden situar en espais diferents als
habituals. Figura que és el tercer disc, sempre que no comptem tot el que ha
anat llançant en formats auto-editats o no especificats. Es diu Quartz Hive i li ha editat a finals del
passat mes, el segell especialitzat en edicions limitades d’artistes que van
pel seu compte, Feeding Tube Records.
És un
àlbum de psych-folk directament
emparentat amb les bandes més fumades dels setanta. Cançons en ple trànsit cap
a nebuloses espacials. A base de relaxades carícies als instruments de corda,
de percussió, teclats i esotèriques veus, Lucas
transforma l’habitació en un compartiment tou com un blandiblu.
En el
viatge, hi participen la seva companya a Dire
Wolves, Sheila Bosco, el seu
col·lega Steven R. Smith,
Jem Fanvu (Vacant Gardens), Bill Evans
(Kids On A Crime Spree), Stuart Chalmers, Joe Imwalle, Kevin Van
Yserloo, Benjamin Rogers, Kevin Corcoran i les remarcables
participacions de Zekarias Thompson
al saxo i Ceylan Hay a l’arpa.
Que s'aturés el genocidi que està materialitzant Israel sobre el poble de Palestina,
ens faria pensar que alguna cosa està canviant.
Però això
ja sabem que no passarà. La dignitat i els valors humans en les persones, fa
temps que han volat. Com sigui, encara que només serveixi per deixar constància i
fer veure que ens importa el patiment de les persones,
qualsevol acció per fer visibles els interessos de les oligarquies, està molt
be i ens neteja una mica la consciència.
Goblin
Daycare
Com
aquesta iniciativa sorgida entre d’altres per la banda Goblin Daycare d'Istanbul. Una compilació de 27 cançons en format cassette amb el nom de Palestine Solidarity Compilation per recaptar diners per
organitzacions humanitàries que ajuden als palestins. Hi apareixen bandes com Cool Sorcery, Gee Tee o Cherry Cheeks,
i totes les cançons aportades son inèdites, demos,
covers o versions en directe.
No sabem si els
diners arribaran als palestins. Pel mig hi ha el negoci de les Nacions Unides.
Però serà com quan la iaia dóna per la marató de la Tele3. Es creu qui sap què.
The Third Sound sap i
avança inexorablement a través dels paratges neo-psicodèlics, indiferents a les descolorides vibracions que ens
acullen en aquests moments.
La banda
instal·lada a Berlín i comandada per l’islandès de naixement Hákon Adalsteinsson (Gunman & The Holy Ghost, Singapore Sling, The Brian Jonestown Massacre), ha anunciat el seu sisè àlbum que es
diu Most Perfect Solitude i sortirà via
Fuzz Club cap a mitjans de maig. Segons
explica ‘L’àlbum és com el resultat de la
gira First Light i el disc Fuzz Club Sessions de fa dos anys, que era com un resum del camí fet. Es percep com si
estigués començant de zero. Hi ha una calidesa en algunes de les cançons que
antigament no hi era, però que encara fluctua entre la llum i la foscor, casi
com una versió en audio de Dream Machine de Brion Gysin’.
Escrit i
gravat en menys de dues setmanes en un estrany interval entremig de tots els
fronts en els que Hákon Adalsteinsson està involucrat – amb el seu nou projecte Golden Hours i com a guitarra en els
concerts de The Brian Jonestown Massacre
– l’àlbum vol ser com un abans i un després, cosa que acostuma a ser difícil de
materialitzar si pensem en els habituals i ben trobats ritmes fuzz, revers i bateries hipnòtiques. L’intent el reforça amb canvis en la
formació. Així ara, a més de Robin
Hughes (teclat, guitarra) com a membre estable, s’acompanyen de Wim Janssens (baix) company de banda a Golden Hours i Frankie Broek (bateria).
El títol
de l’àlbum és una frase extreta de Frankenstein
de Mary Shelley i pillada d’Of Walking In
Ice, un diari de Werner Herzog que Hákon
llegia en els desplaçaments de les gires. ‘Quan
estàs de gira sovint busques la
soledat per allunyar-te de tot. També a vegades, en aquesta perfecta soledat és
com millor pots escoltar música’. De fet, son coses que es fa estrany que
algú pugui gaudir-les apinyat amb altre gent. Sobretot amb aquests que, en mig
d’un concert, no callen ni sota l’aigua.
dissabte, 23 de març del 2024
HOLIDAY GHOSTS – “COAT OF ARMS”
A LA VISTA
Pensem
que cada dia es fa més gran la distància entre els dos tipus de músics que hi
ha al món.
Els que
tenen consciència de com estan les coses, i en conseqüència, una actitud amb
els seus missatges i els que els hi dona igual i l’única consciència que tenen
és la de fer el que li manen.
Holiday Ghosts és de les de tenir actitud. A base de precipitades i excitants descàrregues de garage-psych, aporten el seu
granet de sorra dient les coses pel seu nom.
(fot
Declan Haughian)
La banda
anglesa, té a punt de solfa després del celebrat Absolute Reality (FatCat Records – 2023) el seu cinquè disc, aquest
Coat Of Arms, repetint amb el segell de Brighton, que surt un dia
d’aquests, amb co-producció de Phil Booth i el mateix Sam Stacpoole.
És molt
probable que aquest nou àlbum, sigui la pedra de toc del grup. Amb gairebé deu
anys de carrera, han pogut ajustar les seves directrius. Combinen a la
perfecció els sons àcids de bandes com la australiana Psychedelic Porn Crumpets i la desinhibició dels californians Osees amb el particular estil de Kat Rackin (veu principal, bateria), Sam Stacpoole (guitarra, veu), Morga Lloyd-Mathews (baix) i Ben Nightingale (guitarra rítmica,
veu).
Aquest Sublime Disconnect conté tots els
ingredients tant musicals com lírics. Diu Kat
Rackin de la lletra. ‘Soc mig
iraniana, els meus pares van néixer allà i amb la revolució dels 80 es van
mudar a Suècia. Jo vaig néixer allà i quan tenia 8 anys ens vam mudar a
Anglaterra. M’anava fent gran amb molt poc lligam amb l’Iran, mentre m’esforçava
per mesclar-me amb les persones que m’envoltaven. Però quan més gran em feia,
més borrós es tornava el meu sentit d’identitat’. No se sent ni de Suècia
ni d’Anglaterra, ni tampoc de l’Iran, ja que mai ha arribat a posar-hi els peus. ‘La cançó, en part, planteja aquesta
pregunta: Què significa pertànyer?’.
#Em pregunten qui soc i d’on soc / Trobaré la
pau quan pertanyi?# canta Rackin.
I afegeix’ En realitat, penso que aquesta
qüestió de pertinència és una mica retòrica, perquè no crec que hi hagi pau per
a ningú més excepte per aquells que imposen les lleis’. No ens preocupem.
Un dia o altre pagaran.
Simpatia
pels que ens han deixat i pels que retem homenatges de tant en tant. No s’ha de
viure de records, s’ha de viure posant l’èmfasi en les accions de cada dia. Abans
no ens despertin.
La banda
de Calgary Sunglaciers, es distingeix per
destacar aquesta actitud. En el seu nou treball, continuen encaixant les
cançons a través d’homenatges. Post-punk
vestit amb tocs de synth-pop, new wave i motorik conformen un singular conglomerat, d’una pulcritud acord
als temps. Es diu Regular Nature i
surt a finals de mes repetint amb el segell Mothland.
Al llarg
dels seus 15 temes, aporten imponents puntejos de guitarra entre sons de
sintetitzador bolcats en breus però intensos talls que unes polièdriques veus –
ara en una contagiosa escalfada ascendent, ara aconsellant prendre’ns les coses
amb filosofia – fan que mantinguem l’atenció fins i tot quan el disc dona per
finalitzada la sessió.
(fot Medland-Marchem)
Aquest Cursed, vol ser una mena d’epopeia
nostàlgica sobre l’amor i els records que ara hi son, ara no hi son. Explica la
banda: ‘La cançó, segurament és la més trista
que hem fet. És una peça sobre expectatives destruïdes, la reflexió sobre la
realitat d’una situació que una vegada ha passat de llarg, l’únic que queda és
el record’. En l’inquietant vídeo que l’acompanya, dirigit per Evan Resnik, veu i guitarra del grup, casi
tot ell rodat en un contrastat i exquisit blanc i negre, el grup ha volgut
plasmar la quotidianitat d’una dóna (Denice Olivares) que és treta i entrada de
nou en l’estat de vigília i somni.
.jpg)