TOT DE POP

HOLIDAY GHOSTS – “COAT OF ARMS”

A LA VISTA

Pensem que cada dia es fa més gran la distància entre els dos tipus de músics que hi ha al món.

Els que tenen consciència de com estan les coses, i en conseqüència, una actitud amb els seus missatges i els que els hi dona igual i l’única consciència que tenen és la de fer el que li manen. 

Holiday Ghosts és de les de tenir actitud. A base de precipitades i excitants descàrregues de garage-psych, aporten el seu granet de sorra dient les coses pel seu nom.

(fot Declan Haughian)

La banda anglesa, té a punt de solfa després del celebrat Absolute Reality (FatCat Records – 2023) el seu cinquè disc, aquest Coat Of Arms, repetint amb el segell de Brighton, que surt un dia d’aquests, amb co-producció de Phil Booth i el mateix Sam Stacpoole.

És molt probable que aquest nou àlbum, sigui la pedra de toc del grup. Amb gairebé deu anys de carrera, han pogut ajustar les seves directrius. Combinen a la perfecció els sons àcids de bandes com la australiana Psychedelic Porn Crumpets i la desinhibició dels californians Osees amb el particular estil de Kat Rackin (veu principal, bateria), Sam Stacpoole (guitarra, veu), Morga Lloyd-Mathews (baix) i Ben Nightingale (guitarra rítmica, veu).

Aquest Sublime Disconnect conté tots els ingredients tant musicals com lírics. Diu Kat Rackin de la lletra. ‘Soc mig iraniana, els meus pares van néixer allà i amb la revolució dels 80 es van mudar a Suècia. Jo vaig néixer allà i quan tenia 8 anys ens vam mudar a Anglaterra. M’anava fent gran amb molt poc lligam amb l’Iran, mentre m’esforçava per mesclar-me amb les persones que m’envoltaven. Però quan més gran em feia, més borrós es tornava el meu sentit d’identitat’. No se sent ni de Suècia ni d’Anglaterra, ni tampoc de l’Iran, ja que mai ha arribat a posar-hi els peus. ‘La cançó, en part, planteja aquesta pregunta: Què significa pertànyer?’.

#Em pregunten qui soc i d’on soc / Trobaré la pau quan pertanyi?# canta Rackin. I afegeix’ En realitat, penso que aquesta qüestió de pertinència és una mica retòrica, perquè no crec que hi hagi pau per a ningú més excepte per aquells que imposen les lleis’. No ens preocupem. Un dia o altre pagaran.