ANTON BARBEAU - MANBIRD

A LA VISTA

Amb el nou disc, Anton Barbeau, instal·lat a Berlin, ha fet dues feines en una: fer stock musical, obviament, i estalviar-se les sessions de psico-anàlisi per les que totes hem passat per treure’ns pes

Manbird el presenta en doble disc – si realment t’analitzes n’hi pot haver fins a un de quàdruple – i ho explica dient que va sobre deixar el niu, cosa que va fer molt tard, viatjar i sempre tornar a casa, ‘inclús quan no estic segur de quina és la meva casa’. La inspiració li va venir veient la pel·lícula Ladybird, que casualment està ambientada a la ciutat on va néixer, Sacramento, amb un nen d’una escola catòlica. Diu que hi havia moltes coses en les que es podia identificar. La teva vida a la pantalla gran! Quin horror. Les cançons del nou disc segueixen la línia a la que ens te acostumades. Brillant i excèntric fins la medul·la.

(fot. Julia Boorinakis)

WILLIAM SHATNER – THE BLUES

A LA VISTA

Desconec si el capità James T. Kirk entretenia als tripulants de l’Enterprise atacant, a part dels monstres de rigor, amb uns quants blues a uns atònits doctor McCoy o tinent Uhura en el bar de la nau

William Shatner, de tant en tant, entremig de conferencia, convenció o cursa de cavalls, es tele-transporta en estrella del pop. Reuneix a un bon grapat de gent perquè l’ajudin i aportin saviesa, i confecciona àlbums com qui fa rosquilles, per pur plaer. 

Per d’aquí un parell de mesos te previst el llançament d’un nou disc. Sortirà a través de Cleopatra Records – una discogràfica de Los Angeles que edita tant un recopilatori d’A Flock Of Seagulls com un live dels New York Dolls – i es dirà The Blues. Innecessari especificar què hi trobarem. Seran catorze covers. Els dos primers que s’han avançat, son Let’s Work Together popularitzada per Canned Heat i The Thrill Is Gone de B.B.King en el que s’acompanya de Richie Blackmore a la guitarra. A principis d’aquest any es va fer efectiu el divorci amb la seva quarta esposa, Elizabeth Anderson Martin, amb qui es va casar el 2001. Actualment te 89 anys i continua dient que no a les propostes de noves sagues trekkies.

JAPANESE TELEVISION – BEE CAGE

A LA VISTA

La curiositat de l’any no és que totes seguim els manaments del ‘cap suprem’ sense dir ni ase ni bestia, és Japanese Television. Que no t’enganyin!

Després dels JTV I i II arriba... el III. La música que destil·len aquest ara reconvertit trio de Londres, reparteix bones i majestuoses vibracions d’space-surf de darrera fornada. Ells però, es descriuen com ‘una sensació astral expansiva, carregada de groove’. Es van crear el 2018 com a conseqüència de l’amor que compartien pel fuzz, Joe Meek i els ovnis. Aquest EP que sortirà en 12” el 4 de setembre, via Tip Top Recordings, confirma i desvetlla els millors pronòstics sobre salut: com a mínim els musicals.

ZABRISKIE POINT, UNA EXPERIÈNCIA QUE T’ABRAÇA

CULTURA POP

La pel·lícula de Michelangelo Antonioni, fa 50 anys. Al 1970, a la societat conservadora que remenava els quartos de l’època, òbviament no li va fer cap gràcia la idea, especialment la nord-americana. Rodar allà no va ser fàcil 

La banda sonora és impol·luta. Antonioni es va posar en contacte amb un DJ dels d’abans, Don Hall de la KPPC FM Pasadena. El va invitar a veure la pel·lícula i li va demanar que li fes una selecció de cançons que poguessin funcionar com a banda sonora. El cineasta també volia que algunes escenes, com per exemple el principi i el final, fossin acompanyades de música original. Aquí apareix la figura de Clare Peploe (que va formar part de l’equip guionista) que arriba un dia amb una copia d’Ummagumma a sota el braç, quedant, de moment, força interessat. Però l’interés d’Antonioni pels anglesos es va anar desinflant fins que de les vuit peces composades per Pink Floyd, només se’n van acabar utilitzant tres. La resta forma part de ‘l’àlbum perdut’ de Zabriskie Point.

Va contactar amb Jagger i Richard. També amb els Doors, però després d’escoltar alguns temes (entre ells L’America després a L.A.Woman) es va descartar la idea. Al final, a part dels tres temes de Pink Floyd, es van incloure títols de The Kaleidoscope, Grateful Dead (i Jerry Garcia sol), Patti Page, The Youngbloods, Roscoe Holcomb i el guitarrista John Fahey (reivindicat per Sonic Youth o Jim O’Rourke anys més tard quan es va posar malat). La selecció de Don Hall va ser l’escollida.

SEÑOR KINO, ENS MANTÉ ALERTA

ALTRES EDICIONS

Van començar fent un pop-punk festiu del que no imaginàvem en poguessin sortir. Doncs coses més difícils veurem encara. Però no desviem el tema

Tornem a imaginar, que això encara ens deixen. Imaginem que per causalitat, o no, es mesclen cançons de bandes del mític Donosti Sound amb les d’algunes de les primeres bandes de shoegaze. Per un costat, les lletres en castellà, xiuxiuejades, i per un altre, la distorsió de les guitarres. El resultat bé podria ser la targeta de presentació de Señor Kino, un quintet de Hermosillo, Mèxic, d’ara mateix. Les seves dues darreres entregues, la màgica Estrella Fugaz i Me Quedo Aquí, pertanyen a aquells primeres, que ens agradaran més o menys. Però des del 2019, quan van adoptar aquesta línia poètic-sorollosa, sumada a l’anunci d’un proper disc, no em deixa aclucar un ull i em mantenen ben alerta.

THE BATS - FOOTHILLS, NOU DISC A LA TARDOR

A LA VISTA

La banda neozelandesa The Bats, traurà nou disc. Serà el 13 de novembre, quan segurament ja siguem totes mortes

L’edició va a càrrec de Flying Nun Records i l’àlbum es dirà Foothills. Serà el que fa deu de la seva llarga carrera. Trenta-vuit anys de nítida trajectòria, captivant amb el seu pop transparent, sense rastre de fissures. Trenta-vuit anys de fidelitat per part dels quatre integrants originals: Robert Scott, Paul Kean, Kaye Woodward i Malcom Grant. El disc es va enregistrar la primavera del 2018, en un estudi improvisat que no vol dir de qualsevol manera. Scott ha comentat això al respecte: ‘El temps vola, finalment vam trobar un forat en les nostres vides i tenir així unes setmanes per reunir-nos. Vam trobar una casa que només s’utilitza la temporada d’esquí, a Kowai Bush, a prop d’ Springfield, ubicada al peu del imponents Alpes del Sud. Vam fer arribar moltes furgonetes carregades d’amplificadors, guitarres, equips de gravació i amb unes quantes llums càlides, llar de foc i menjar casolà, aviat ens vam trobar com si fóssim a casa. Vam treballar ràpid i en pocs dies teníem les pistes bàsiques fetes, junts, en directe, que és com ens agrada fer-ho per transmetre el feeling de les nostres cançons’. Per a quant el monument?

ERASURE, PERDUDAMENT ENAMORADES DEL POP

A LA VISTA

Fa trenta-cinc anys encara no es veia tan clar com avui, i les cares a qui havies de llançar els dards eren les de Reagan i Gorvachov

Es començaven a divisar noves músiques. Però la de ball encara tenia corda per fer-se escoltar i fer-se respectar. El 1985 es llançaven Heavenly Action i Who Needs Love Like That, el primer i segon senzill de la parella formada per Andy Bell i Vince Clarke. 

 

Des de Londres emanaven, no direm nou tipus de cançons, però sí una nova manera de fer música de ball. A part de ser parelles de dos, per a que ens entenguem, Erasure feien tàndem amb els elegants Pet Shop Boys, per exemple. Divendres passat, va apareixer The Neon, que demostra que les coses tampoc han canviat tant. És el divuitè disc d’Erasure, deu cançons noves parides a partir de sessions d’estudi a Atlanta a principis d’any i que ha vist la llum de la mà de Mute Records, com en els vells temps. Bell corrobora: ‘Volia donar aire al gran amor que sentim per la música pop. Vull que la jovenalla escolti aquestes cançons! Recarregar aquesta sensació de que el pop pot venir de qualsevol fàcilment’. El respecte no s’ha de perdre mai.

DALLAS ACID – THE SPIRAL AMBIENCE, D’AQUI AL COSMOS

NOU REGISTRE

La banda synth-based d’Austin, Dallas Acid – Dallas?, sí, jo tampoc ho entenc – està nivell productiu 10

L’any passat va treure l’ LP The Spiral Arm i aquest any The Spiral Ambience, tots dos treballs en l’anglesa All Saints Records. A part, estan engrescats en una sèrie d’àlbums destinats a organitzacions benèfiques, resultat dels lluminosos dies que vivim i que el primer, amb sucoses col·laboracions i de nom A Prayer For Peace, ja és al carrer. Christian Havins, Linda Beecroft i Michael Gerner, han perfeccionat la tècnica a nivells també 10. Les seves subtils composicions, kosmiche i psych-acid, generades de submergir-se en les obres del progressiu electrònic alemany i francès dels anys setanta sense fer soroll, fan el mateix efecte que si el fessin. Condensen i fonen tot sentiment. Si estàs en nivell 10, sabràs com fer que no passi res. Les seves composicions no ho permeten. De 10.

(foto Barbara FG) 

THIRD MAN RECORDS & JACK WHITE ‘GARAGE SALE’ ONLINE AUCTION

ESTÍMULS

La veritat és que podria ser una forma de recollir diners fàcil i eficaç per causes que valen la pena. Res de fer caritat, utilitzat per netejar consciencies i desgravar

Estem parlant de ‘pagar’ uns diners, a canvi d’objectes, que aniran a parar a unes mans que els necessiten. És el que farà – no és la primera vegada – Jack White i la seva discogràfica, Third Man Records. Serà en subhasta des del dimecres 26 d’agost, a les 10 del matí, fins a les 10 de la nit del diumenge 30. El destí, la Gideon’s Army de Nashville, el Detroit Phoenix Center - ambdues, organitzacions d’ajuda social - i el John Peel Centre For Creative Arts. Hi haurà objectes personals de la col·lecció de White i l’equip que va utilitzar la banda per l’enregistrament del vídeo Hardest Button To Button, inclosa en el disc White Blood Cells (2001) i que va dirigir Michel Gondry. Aquesta és la pàgina de Nashville Auctions, on hi ha el catàleg amb tots els lots.

MELTED BODIES – ENJOY YOURSELF

A LA VISTA

La banda de los Angeles Melted Bodies, ha fet un pas més enllà i ens posen a proba

A més, en voler definir la direcció, és quan una pot prendre mal. El transcendit fins ara del que serà el seu debut, Enjoy Yourself els col·loca en la part més alta de la llista de freaks. Van dir hola amb el brutal Ad People. Ara per continuar fent boca, han penjat Club Anxious en format mega-tònic. El tema que en l’àlbum no arriba als 4 minuts, el vídeo, convertit en una meditació guiada, l’allarguen fins a les 2 hores d’un sidral èpic. Ni vacunes ni morrions, amb el seu pas més enllà, el misteriós quartet de mathcore matarà el virus o ho deixarem córrer definitivament. Ho sabrem a partir del 18 de setembre via Sweatband Records.

Sobre el vídeo, el grup ha especificat el següent:

“La cosa és que es tracta d’una meditació guiada. Donat que la pista es titula Club Anxious, és un viatge d’estrés, incomoditat i molt de proba de resistència. Després de la meditació guiada per preparar l’escena, la cançó comença a ‘decaure’ de formes variades, abans de convertir-se en 10 minuts més mega-remix. En el clímax, una hora de deconstrucció es repeteix fins que es redueix a un rastreig completament irreconeixible. Deixem a l’espectador amb un ‘netejador’ de 20 minuts de sons tranquils de la natura”. Avisades estem.

THE ROLLING STONES OBREN BOTIGA OFICIAL

DINÀMIQUES DE MASSES

Els temps canvien. I les persones. I les maneres de funcionar. I d’entendre la vida. I canvia Carnaby Street, i com! I canvien els Rolling Stones, encara que els de marketing diguin que diguin que no

La maquinaria ‘stoniana’ no en te prou en mantenir unes gires que cada vegada semblen més increïbles. Ara, com si fos un equip de futbol tipus ‘més que un club’, obren, en el que un dia va ser eix vital del swinging London, botiga. Serà el 9 de setembre de la mà de Bravado, la companyia que gestiona el merchandising d’Universal Music Group i es dirà RS No.9. 

Què hi vendran? Doncs tot el relacionat amb ells i d’amics que s’apunten al carro: una cristalleria amb Baccarat Fine Crystal – una empresa francesa que cotitza en ‘borsa’ – que portarà gravada la famosa llengua, bufandes de The Soloist (es referiran a Takahiromiyashita Soloist?) o barrets i gavardines dels suecs Stutterheim. Es presentarà també l’Stones Red, el color oficial de Pantone, el vermell que suposadament estan utilitzant des de temps ja remots i que per celebrar-ho figurarà en una col·lecció incloent un vinil d’edició limitada de no se sap de quin àlbum.

‘El Soho sempre ha encapsulat el rock’n’roll, per lo que Carnaby Street és el lloc perfecte per la nostra pròpia botiga’ diuen en el comunicat oficial els membres de la banda. Un nou destí per augmentar les arques de les seves “satàniques majestats”. Que lluny queda quan al seu pas, les mames amagaven les seves filletes.

ONCE & FUTURE BAND, INALTERABLES

NOU REGISTRE

Una de les novetats més capritxoses del segon trimestre de l’any és Deleted Scenes, el segon disc d’ Once & Future Band, via Castle Face Records

Continuen allà on ho van deixar, un compendi de diferents ventades, comprimides en una mena de recull de sintonies musicals proposades des d’Oakland per Joel Robinow (veu, teclats, guitarra) Eli Eckert (baix, guitarra i veu) i Raj Ojha (bateria). Per aquí treuen el cap des de la E.L.O. fins a Brian Wilson i molta, molta banda sonora. Obre el disc Andromeda, una brillant peça d’orfebreria pop. Automatic Air o Several Bullets In My Head son capsules per a pel·lícules de sèrie M de mitjans dels setanta. La ‘beatleniana’ Freaks cavalca sobre dues veus, com les dels dos famosos de Liverpool. Hi ha una ‘Dinked Edition’ limitada en vinil de color ‘beer’ amb un flexi i poster.  I els capritxos,... capritxos son.

SOFT CABINETS, “DEFORMACIÓ” PROFESSIONAL

DISSENY

A la ciutat holandesa d’Utrecht hi passen més coses a part de la mega-fira de discos. A l’estudi de Dewi van de Klomp trenquen motlles en l’experimentació de materials

D’aquesta manera han dissenyat una línia de mobiliari d’emmagatzematge d’estètica pop, força original. Per casualitat, com solen sorgir aquestes coses, es va trobar amb una peça d’espuma a les mans i es va entusiasmar pensant en les seves possibilitats. Volia mostrar ‘el costat poètic del material’ explica. ‘Encara que tothom el coneix, l’espuma és un material que ens ha passat per alt’ intenta convèncer-nos. ‘Amb els armaris-tous, pretenc augmentar la percepció del seu valor’.

La col·lecció es composa d’una sèrie de prestatgeries que van adoptant noves formes – com si fossin vives – en funció del seu contingut, corbant-se i deformant-se a mesura que s’hi posen llibres o vaixella. Van de Klomp diu ser una mica incomprès, doncs se’l ha criticat per la poca funcionalitat del producte. Es defensa argumentant que la funcionalitat no era el seu principal objectiu. ‘M’agrada coquetejar amb els límits del disseny. La funcionalitat no és imprescindible. Es tracta d’explicar la historia que m’he proposat’. La producció, exclusivament sota comanda.

 

SEI STILL, MEXICAN KRAUTROCK

NOU REGISTRE

Tard o d’hora havia de passar. La banda de Ciutat de Mèxic Sei Still, amb poders que se m’escapen, han posseït l’ànima de Michael Rother i Klaus Dinger, encara que siguin vius

De fet, malgrat que Neu! eren de Düsseldorf, un cop han tingut el seu primer disc al carrer, s’han traslladat a Berlin, que tenint en compte d’on venen, està al costat. Reconeixen la seva influència, així com també de contemporanis seus com Can. Però inclouen el cinema de Tarkovsky, les ‘road-movies’ i les bandes espanyoles d’estètica new wave com Aviador Dro o (la semi-espanyola) Décima Víctima, també com elements de pes a l’hora de inspirar-se. Son cinc els components: Lucas Martin (guitarra i veu), Mateo Sanches (guitarra i veu) i Andres Lupone (baix i veu) que en son els fundadors, més els afegits Sebastian Rojas (sintetitzador i orgue) i Jerónimo Martin (bateria). La producció és del cap de cerimònies local Hugo Quezada, que els va pillar molt ràpid. Qui també els va fitxar sense pestanyejar van ser els de Fuzz Club. Amb el trasllat a la capital alemanya, tenien previst engegar una gira pel sud d’Europa. Però ja sabem com continua la historia. Estan esperançats en ‘reagendar’ les dates. Per favor.

JIM O’ROURKE, DISC SIGNIFICATIU

REGISTRES DE PAUTA

Per en Jim O’Rourke, s’ha de preguntar de tant en tant. Permanentment ocupat en projectes musicals i no musicals, amb una capacitat fora de sèrie, es fa difícil no consultar les pàgines de les coses en les que va treballant, i agrair-li la feina

El darrer disc, o millor s’hauria de dir un dels darrers, Shutting Down Here, és com un recull d’experiències de tot el que li ha provocat la fascinació per la Music Research Group de París (GRM), el prestigiós centre en el camp de la investigació musical. D’aquesta manera, tenint en compte que va ser el mateix Pierre Schaeffer qui va crear la institució, es pot dir que es mou en l’àmbit de la música concreta, expandint-se en tot de paratges sonors absolutament magnífics. Hi participen Eiko Ishibashi (piano), Atsuko Hatano (violí i viola) i Eivind Lonning (trompeta). Recentment deia que Shutting Down Here, era un llançament molt significatiu per a ell. I nosaltres que ho gaudim. O’Rourke te ara 51 anys.

MARK KOZELEK ACUSAT D’ASSETJAMENT SEXUAL

PER APRETAR A CÓRRER

Mark Kozelek, tot sol, amb Red House Painters o amb Sun Kil Moon te una merescuda pàgina en la història de la música. Ara però, acabarà malament. Sigui quin sigui el veredicte

La gira que tenia programada pel Regne Unit, del novembre al febrer de 2021, ha estat cancel·lada de forma fulminant. Els promotors, TEG MJR l’han suspès directament sense fer cap més comentari. Segons va publicar Pitchfork dijous passat, varies dones es van presentar per compartir les seves suposades experiències amb el músic i realitzar l’acusació.

Segons l’informe, hi ha varis casos, un d’ells, Sarah Catherine Golden, una psicòloga que explica que després d’una actuació el novembre de 2017, el va acompanyar a l’habitació de l’hotel on s’allotjava. Va sortir al balcó a fumar mentre el music feia una trucada i quan va tornar amb ella diu que només portava una samarreta i la roba interior. Quan van entrar a l’habitació, Kozelek es va posar al llit i li va demanar que s’hi fiqués i es quedes a passar la nit amb ell. En aquell moment estava una mica en estat de shock i li vaig dir que em demanés un taxi. La noia ha continuat explicant que un cop va fer la trucada demanant-lo es va començar a masturbar i va intentar agafar-la i petonejar-la. Golden comenta que Kozelek en la cançó Soap For Joyful Hands del disc de Sun Kil Moon, This Is My Dinner (2018), es va basar en ella i la conversa que van tenir, encara que a la cançó es separen abans d’arribar a l’hotel. Això va passar a Portugal. 

Un altra, identificada amb el nom d’Andrea, suposadament afirma que Kozelek se li va pràcticament tirà a sobre i que tenia por de negar-se a mantenir la relació. ‘Aquella no va ser ‘realment consensuada’ explica. Era el setembre de 2014 en una habitació d’hotel a Raleigh, Carolina del Nord. La noia tenia 19 anys. Comenta que posteriorment van mantenir una relació i que hi va haver alguna trobada sexual més, no totes consensuades. Una tercera, que prefereix mantenir-se en l’anonimat, en un festival on ella actuava, afirma que Kozelek va comportar-se de manera inapropiada després de invitar-la a ella i una companya a la seva habitació d’hotel, també el 2014.

En aquest nou cas, Kozelek representa l’arquetip del maltractador i serà un més que pagarà per tots.  La sentència, ja està dictada.

GREEN SEAGULL, GROOVY GROOVYSSIM...

NOU REGISTRE

La banda de Londres Green Seagull treu el seu esperat segon disc. Una nova col·lecció de cançons de pop-barroc, ple del millor psych-pop de la dècada gloriosa

Després d’aquell Scarlet Fever (2018 - Mega Dodo) arriba la continuació, Cloud Cover, repetint amb el ja veterà segell especialitzat en recuperar sintonies de colors. Dotze temes premsats en vinil color taronja a conjunt amb la camisa de flors de “chorreras”. El 2016, Paul Nelson (d’ Electric Ride) va conèixer a Paul Milne (de Hidden Masters/Magnetic Mind) i duts per la intuïció de que podien posar en marxa la màquina del temps, no ho van dubtar i van anar a per gasolina. Posem-nos el cinturó que engeguem.

ANDY BELL, DEBUT EN SOLITARI

A LA VISTA

Ja està a punt el primer àlbum en solitari del membre de Ride, Andy Bell. Es dirà The View From Halfway Down i es materialitzarà via Sonic Cathedral

Tot i que diu que sempre va voler fer un àlbum en solitari, s’hi va posar en serio fa quatre anys, més o menys, dies després que ens deixés David Bowie. Algunes pistes les va començar a enregistrar a l’estudi del seu company de Beady Eye, Gem Archer, però la reactivació de Ride i la posterior gira ho va desgavellar una mica. Explica que el disc ‘no va de cançons amb lletres i veus, sinó de sons, d’una experiència auditiva’. Escoltant l’avançament, aquest Love Comes In Wave, no s’entén massa el què vol dir. Al carrer a primers d’octubre.

ARRE! ARRE! EXALTACIÓ DE GÈNERE

NOU REGISTRE

Heavy Breathing és l’EP de cinc temes en 12” que acaben de treure Arre! Arre!, el quartet suec que ens te a totes revolucionades

Com en temps de les L7 o una mica de Hole, power-pop intens amb una bona dosi d’actitud punk que les converteix en un dels millors productes de l’escena musical. L’editen després del seu brillant segon LP, Tell Me All About Them (PNKSLM – 2019). Serà un pre-escalfament per a un nou disc? Com sigui, lo seu no és postura. 

Transcric de la nota promocional: ‘La societat i els mitjans sovint actuen com si tota l’existència i imatge d’una dona depengués de quan follable sigui, d’acord a un standard molt limitat. Ja n’hem tingut prou. Heavy Breathing és una celebració de les dones que no posen excuses per la seva sexualitat, el seu cos, estil de vida o opinions. Volem defensar la sexualitat femenina que ens pertany. La sexualitat que està plena de cel·lulitis, riures, amor propi o a la teva manera! A través de la nostra música diem F*CK YOU a aquesta falsa imatge’. Bona música. Bons missatges. Senyor,... no ens manca res.

ERRANT, ITINERARIS D’ART i PENSAMENT

PONT DE SUERT – VILALLER – VALL DE BOÍ

del 18 al 27 de setembre

FESTIVAL

Es veu que han aparegut uns calerons i un nou festival es presenta 

És l’Errant, adjectiu que vol dir-nos el sentit itinerant que tindrà per les comarques de la ‘provincia’, doncs està organitzat per l’excel·lentíssima Diputació, organisme heretat del franquisme. Porta l’afegitó d’art i pensament. Està organitzat pels actuals habitants de la Diputació de Lleida, amb la col·laboració del Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça, que és la primera comarca que l’acull. Expliquen que la idea és establir un diàleg entre diferents disciplines artístiques i el patrimoni local.

De moment, de la vintena de noms que diuen que hi participaran, només n’han transcendit tres: Toti Soler (Vilassar de Mar, 1949), tot un clàssic molt ben escollit, amb una selecció de temes dels seus cinquanta anys de carrera, Juana Dolores Romero (El Prat de Llobregat, 1992), que dona el punt de ‘el que ara toca’ amb la seva transgressió acabada d’arribar i Mireia Boya, (Sent Gaudenç, 1979) ambientòloga i ex-cupaire, que no sabem si parlarà de l’ambient de calor o del polític.

El tret de sortida es donarà a Vilaller, i segons expliquen de la Diputació, serà amb ‘una de les exposicions d’art més emblemàtiques, radicals i experimentals que oferirà l’Errant, en la qual les dones reflexionaran a través de vídeo-creacions, instal·lacions, dibuixos i pintures sobre el rol de la cultura eminentment capitalista i patriarcal’. Serà interessant veure els discursos.

VISTAS, CARN DE FESTIVAL

NOU REGISTRE

Vistas son una banda de power-pop-comercial d’Edimburg i el componen Prentice Robertson (veu), Dylan Rush (guitarra) i Jamie Law (Baix). I el bateria?

Va haver un temps que un tal Graham McDonald apareixia com l’encarregat de donar-li als tambors. Ara però, potser enfadats, no surt als crèdits. Com sigui, cansats de treure singles i EP’s des de principis del 2018, debuten amb Everything Changes In The End, via Retrospect Records, un disc carregat de tonades enganxoses perfectes per ballar fins deshidratar-te.

De tant en tant, és important tornar a les terres més abundoses. No perquè les que no ho son tant siguin de menys categoria, sinó per simple curiositat. Encara que la dita diu que el gat va morir de curiositat, no serà el cas. Abans morirem d’una rara ‘normalitat’. Santa paciència.

JOBS, EXPERIMENTACIÓ A DOLL

NOU REGISTRE

La banda de Nova York JOBS, tenen enllestit el seu tercer àlbum, Endless Birthdays, a través del segell Ramp Local

El treball creatiu i particular que desenvolupen els quatre membres oficials, Rob Lundberg (baix i veu), Max Jaffe (percussió i veu) Jessica Pavone (viola i veu) i Dave Scanlon (guitarra, teclats i veu) poden aglutinar en unes poques cançons, mitja enciclopèdia de la música electrònica i experimental. En aquest disc es fan acompanyar en alguns temes per experts com John Dieterich (Deerhoof), Matt Mehlan i Cyrus Pireh (Skeletons) i Steven Lugerner.

La cançó que obre el disc A Toast, amb uns acords extrets d’uns King Crimson del segle XXI, et catapulta cap a un viatge traspassant diferents cambres, com si fóssim en un trenet d’un parc d’atraccions, però dels de llauna. Les distorsionades veus de la inquietant Brian, la dolça Opulent Fields, que sí, recorda als Scritti Politti, o la que tanca, 3 Being 2, krautrock descontrolat? et porten fora d'òrbita. Tot és posar-se còmode i donar-li al play.