TRASPASSOS
Emulant el Montllor, hi ha gent que no espera a l'agost per fer vacances. Anem a fer-ne un resum:
El trompetista de París – els seus pares eren de la Martinique – Jacques Coursil, deia: ‘Volia ‘destruir’ el ritme i l’harmonia’. A la dècada dels 60 va marxar a Nova York per participar des de primera línia de l’escena del free-jazz. Va traspassar el 26 de juny a Bèlgica als 82 anys.
El dia 6 ja d’aquest mes, el consabut decés a Roma d’Ennio Morricone de complicacions a partir d’una caiguda. A certa edat se sap la mala llet d’algunes caigudes.
El mateix dia, Charlie Daniels, que amb el que a la dècada dels setanta es va dir country-rock va fer legions de seguidores. Al capdavant de la Charlie Daniels Band i amb els tres primers discos editats per Kama Sutra va traçar una llarga carretera. Va morir a Nashville als 83 anys d’un vessament cerebral.
Eddie Gale, també trompetista, va tocar amb caps de cartell com Cecil Taylor o Sun Ra. Va morir de càncer el 10 d’aquest mes a la seva casa de Califòrnia amb 78 anys.
Judy Dyble, fundadora dels indispensables Fairport Convention i altres pàgines històriques, va marxar el dia 12 amb 70 anys de l’habitual llarga malaltia.
La superstar Brigid Berlin de la Factory de Warhol, exponent total d’artista experimental, encara que la seva faceta més coneguda sigui la de tirar milers de Polaroids recorrent les sales del mític estudi. El 17 va ser el seu darrer dia a la terra desprès de patir una aturada cardíaca en un hospital de Nova York.
L’endemà, l’escriptor Juan Marsé amb 87 anys, representant del que van ser barris com Gràcia, el Guinardó o el Carmel de Barcelona.
Coincidint, l’artista nord-americà precursor de l’ús del neó, Keith Sonnier. L’any 1968 va començar a treballar experimentant amb llum incandescent, però va ser amb els tubs de color que es va inspirar del tot. El 1969 va iniciar la coneguda sèrie Ba-O-Ba, terme haitià que significa ‘bany de color o de llum’. Va morir amb 78 anys.
Tim Smith de la banda alternativa anglesa Cardiacs. Des del 2008 que ja va patir un primer atac de cor desenvolupant una rara síndrome, la cosa ja no pintava bé. Va traspassar el dia 21 amb 59 anys.
El mateix dimarts, 山本 寛斎, que es pronuncia Kansai Yamamoto. Nascut a Yokohama on també fa el darrer alè, als 76 anys, de leucèmia. Un dels importants de la moda japonesa, però conegut popularment per haver dissenyat vestits per a gent com Elton John o especialment per a David Bowie a qui li va fer el mític de ratlles de camals acampanats per la gira d’Aladdin Sane. Era el 1971 que Yamamoto tenia en una botiga de King’s Road, alguns dels vestits acabats de presentar a la setmana de la moda a Londres. Bowie no va dubtar-ho i es va quedar tot el lot. Estava en el moment Stardust.
Un altre dels que se n’ha parlat, Peter Green, substitut d’Eric Clapton en els Bluesbreakers, fundador de Fleetwood Mac i viatger incansable sabedor de dimensions molt millors que l’habitual. Va deixar el cos el dia 25 amb 73 anys.
Lluís Serrahima i Villavecchia, el 26, instigador de la nova cançó amb el seu article ‘Ens calen cançons’ d’ara publicat el 1959 a la revista Germinabit, autor a mitges de clàssics del moviment com Soc Un Burgès o Què Volen Aquesta Gent.
El dia 27 la meravellosa Miss Mercy, nascuda a Califòrnia i integrant de les GTO’s de Zappa. Tenia 71 anys i de les causes han dit que no n’hem de fer res.
El darrer dia del mes, Ruth Weiss – que se’l feia escriure ruth weiss, en minúscules, per desbaratar consciencies – poeta i dramaturga alemanya, de ciutadania austríaca però per adopció nord-americana i membre de la Generació Beat. Una nit del 1949 mentre vivia a Chicago es va posar a llegir un poema seu mentre uns musics tocaven jazz. Els músics no van aturar-se i ella tampoc. D’aquella experiència reconeixia el principi del seu ‘tot amb el jazz i la poesia’. De causa natural. Sort que havia de ser un resum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada