FRANKIE SUNSWEPT, UNA LLEUGERA ALENADA D'AIRE FRESC

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Aquest àlbum m’ha transportat als temps en que els discos, sonaven compactes

Eren un grapat de cançons diferents entre elles però que màgicament cassaven una darrera l’altre convertint l’estona que duraven les dues cares en una perfecta banda sonora pel que estiguessis fent, posant una rentadora o pelant patates. Com aquest. Tretze perles pop com tretze formoses carxofes de les que podem gaudir-ne ara que n’és època. Frankie Sunswept (Frank Hoier quan era als Crushed Out), va néixer i va fer el canvi a Los Angeles, però els primers pels ja li van sortir a Nova York. Allà va formar part de la comunitat del Sidewalk Cafe del East Village o el Jalopy Theatre a Brooklyn per dir-ne dos.

Del 2010 al 2017 es va moure tocant a tot allà on el deixaven, amb Crushed Out. Un cop va decidir, des de casa seva a Queens, que ja en tenia prou, es va posar a treballar en el projecte ‘song-a-month’ i de les cançons escollides, resultat d’aquesta idea que pot semblar estranya, però que no ho és parlant desde el coneixement, de que la disciplina és vital per algunes, edita aquest brillant disc de debut. 

Es diu Turning i ha sortit fa res via Romanus Records. Dolçes melodies, tocs d’acid folk i psicodèlia soft, o com alguna s’ha atrevit a encolomar-li, new romantic sophisti-pop, fa que soni bastant seixantes, wah wah, sitar i ocellets es filtren pels forats de les teves orelles encara que hi hagi muntanyes de cera.

Diguem-ho tot. Encara que sobre gustos no hi ha res escrit. Per a mi, el disc, quan agafa la recta final, cap a Dream (But Don’t Sleep Too Long) i les dues darreres, perd pistonada. Però és per culpa de Turning Toward Me, la brutal This Bleeding Heart, la tontorrona Longing, les balades Light Of Heart i Talk, la psicodèlica Some Days I Don’t Want To See The Sun o l’experimental i enèrgica Daffodil. O sigui que, vist la qual cosa, val molt i molt la pena.