THE KNEE HI’S...DU-DU-A

ALTRES REGISTRES

De moment, el quartet The Knee Hi’s només ensenya la poteta amb aquest Darlin’ Darlin’. Una cançó en clau doo-wop (altrament dit du-du-a), un gènere musical típic d’una època en que ens pensàvem que tot estava per fer

Inevitable pensar en The Dixie Cups o The Capri Sisters. El llistó està alt. Devyn Crimson (baix) comanda la formació amb Alice Strider (guitarra), Ash Goeken (guitarra rítmica) i Chris Goeken (bateria). Son de Chicago i tenen molt assumit el que fan. Com d’altres abans que elles, les mou la passió per un estil de vida. Això vol dir que de formació musical estan una mica peix, però de talent van sobrades. Eren de les que el rodatge el fan amb directes quan van arribar les partícules radioactives, havent de refugiar-se com la resta de població. Així, mentre no arribava el capità enciam a rescatar-les, van dedicar el temps a composar el que presumiblement ja tenen a punt. Sí, només ensenyen la poteta i diuen: ‘Hola! som aquí’. Però relaxen i donen bones vibracions. Que ja és molt.

THE BESNARD LAKES, PSICODÈLIA TIBETANA

A LA VISTA

Els canadencs The Besnard Lakes s’ho han repensat i després de conviure uns quants Nadals amb la casa nord-americana Jagjaguwar, aquest el passaran amb l’anglesa Full Time Hobby

Tot te un límit i un cop si han posat, els hi ha sortit un doble LP que es diu The Besnard Lakes Are The Last Of The Great Thunderstorm Warnings, el que fa sis de la seva carrera. Un treball en forma de suite, que parla de la mort, del seu abans i després. La mort del pare de Jace Lasek l’any passat, possiblement hagi influït: ‘Estar en el teu llit de mort, esperant, és potser el viatge més psicodèlic que tinguis’. Haurà llegit el Llibre Tibetà dels Morts? Hi ha tributs a coneguts desapareguts com Mark Hollis i Prince. El llançament oficial, a finals de gener del 2021 i Raindrops, un avançament.

LOU REED TAI CHI DAY LIVESTREAM

VÍDEO-ESTIMULANT 

Aquest cap de setmana passat, s'ha esdevingut per segon any, l'International Lou Reed Tai Chi Day

Es va fer mitjançant una mena de seminari via Zoom transmès en directe amb la participació de Laurie Anderson, que ho organitzava, Iggy Pop, el productor Tony Visconti i Ren Guang Yi, el que va ser mestre del músic en la pràctica d’aquest art marcial o de meditació, entre altres persones vinculades al dia. 

Iggy Pop es va afegir al final i va participar explicant la seva relació amb l’art del tai-txi lligant-ho amb We Are The People, el poema que va escollir de Lou Reed per incloure’l en el seu disc Free (Caroline Internatonal - 2019). Els darrers 30 anys, Lou Reed va estar molt lligat a aquesta pràctica de creixement espiritual, encara que si ets capaç de fer coses com Heroin, All Tomorrow’s Parties, Perfect Day o Lady Day, per dir-ne quatre a voleo, com a mínim ja ets a mig camí.

Anderson i Iggy Pop en el transcurs 

del 33nd Annual Tibet House US Benefit Concert & Gala aquest passat 26 de febrer a Nova York

YOUNG MARBLE GIANTS, 40 ANYS DEL DISC

ALTRES REGISTRES

Un disc i passar a la història. Això sí és clavar-ho. La banda del País de Gal·les es va formar el 1978. Eren els germans Stuart i Philip Moxham més la novia d’aquest darrer, Alison Statton

Al poc, se’ls hi va unir un cosí, Peter Joyce, no volien un bateria i ell va aportar unes primeres gravacions en cinta d’una caixa de ritmes. Colossal Youth diu la llegenda que va ser enregistrat en cinc dies. Va ser editat el 1980 a través de Rough Trade. Abans, corria una cassette, després van venir un parell d’EP’s. Suficient com per crear tot un exercit de seguidores incondicionals i crear-se una reputació de la que no cal donar els prou sabuts detalls, tipo Kurt Cobain va dir, etc.

(crèdit fot. Andrew Tucker)

Stuart Moxham en una entrevista explicava això que ajuda a entendre-ho: ‘Estàvem a Cardiff, no teníem un duro ni feina. Teníem temps per pensar en el que volíem fer i cap dels nostres amics que feien música havien tingut cap mena d’èxit. Cap de nosaltres pensava que pogués funcionar. Per tant, teníem clar que el que havíem de fer era ser el més visible possible. I en els dies del punk, manaven el soroll i l’agressivitat. Per tant, era obvi, havíem de fer tot el contrari. Així que tot l’assumpte minimalista i tranquil, va ser una espècie d’elecció conscient. Es tractava de cridar l’atenció’.

A finals de novembre sortirà una nova re-edició, aquesta, commemorativa dels 40 anys del fet. Se’n cuida Domino Recordings, i han fet un pack que inclou, l’àlbum, els EP’s Final Day i Testcard, cançons de Salad Days, Is The War Over i un DVD del seu darrer concert als Estats Units al Hurrah de  Nova York el 1980. Edició ‘de luxe’ en vinils transparents, folletos i llibret de 28 pàgines. En definitiva, qualsevol excusa és bona per escoltar-lo novament.

ATARI TIRA PEL DRET

EFECTES COL·LATERALS

Com s’acostuma a dir per treure-li ferro: Crisis? What crisis? Per la històrica firma de consoles Atari, no existeix. Com per a una gran part de la majoria blanca occidental, no ens enganyem

Com sigui, no deixa de ser curiosa la noticia. Sobretot per un grapat de gent que va viure els primers dies dels videojocs, quan eren en blanc i negre, a finals 70, primers 80. GDS Group ha fet saber que té la intenció d’obrir vuit hotels a diferents ciutats dels USA, inspirats tots ells en la mítica marca, que es diran Hotel Atari, es clar. Començaran per Las Vegas. Te lògica. Aquests dies han presentat el disseny final, obra del despatx d’arquitectes Gensler.

Evidentment, l’Atari d’avui no te res a veure amb aquella que va crear el 1972 Nolan Bushnell. Diuen les males llengües que l’empresa va fer aigües al no funcionar un darrer producte estrella llançat als 90. També corren rumors d’un re-activament, potser ara, amb l’empenta hotelera. Tindrà de tot, esclar, adaptat als nous temps, però sempre relacionat amb el passat i futur dels videojocs.

‘De la mateixa manera que el llegat innovador d’Atari, Atari Hotels està creant una realitat il·lusòria en cada  aspecte de l’hotel, per així aconseguir una experiència immersiva d’hosteleria i joc pels nostres hostes’, diu Shelly Murphy, una de les gerents del grup. També els empaitarà el PAC-MAN pels pasillos de l’hotel?

THE CRUMBLE FACTORY, COLLITA 1991

NOU REGISTRE

Son de Tolosa, capital històrica del Llenguadoc, i editen el que és el seu tercer treball, Darling Limonade. Son l’anella perduda entre els Teenage Fanclub i els Pixies

Rem Austin al front de la formació, acompanyat en aquesta ocasió per Ann Lake, Seb Cornett i Nitram Jee, deixen a sobre la taula una nova col·lecció de temes de joieria pop fina. Concentrats en una ancient maison de totxana vermella, van escriure, seleccionar i enregistrar aquests 12 temes de pop guitarrero capaç de fer-te dubtar de la seva veritable identitat. Ho juro. Simples i definits artefactes, collita 1991, on es poden assaborir tots els matisos d’aquell gloriós any. Des de la que engega el disc, Your Hair, una preciosa melodia capaç de trasbalsar-me com aquells dies, la que la segueix, Golden Green, amb uns creatius canvis de velocitat entremig de guitarres distorsionades o les acrobàcies psicodèliques de So Good To Be Sad, per dir-ne només tres, fan que ens oblidem, ni que sigui pels 32:33 minuts que dura el trajecte, d’on som. Via Toolong Records i Le Pop Club Records des del mes passat. 

EFRIM MANUEL MENUCK, BELLESA APOCALÍPTICA

ALTRES REGISTRES

Efrim Manuel Menuck (Godspeed You! Black Emperor) ha fet entrega d’un single tan extraordinari com ferotge

Es diu Baby It Has To Fall i dura 16 minuts. Però quan comences a escoltar-lo entres en un bucle del que no en surts fins que no torna a aparèixer la nebulosa de colors amb la que comença. El tema el va enregistrar durant el mes d’agost amb tres oscil·ladors, diferents filtres i un orgue espatllat (broken parlor òrgan). S’ha editat amb un preciós vídeo amb diferents flaixos i dibuixos, que acompanyen a una lletra no massa optimista, tràgiques descripcions, desesperació i tot el que hi vulguem veure. La cançó forma part del Corona Borealis Longplay Singles Series que edita la també canadenca discogràfica, Constellation Records. Cada dijous d’octubre i novembre d’aquest any i el gener, febrer i març de 2021, sortirà un single de diferents artistes. Aquest de Manuel Menuck és el segon. Els beneficis de la venda del LP resultant, es repartiran entre cadascun d’ells. 

PAUL MOLLOY, ENTRE VELLUTS i SEDES

NOU REGISTRE

Encara erem a l’estiu, però com si fóssim al de 1967, que ens van arribar aquestes espurnes de sol

De la mà de Paul Molloy (The Coral, The Stands, The Big House) onze cançons de 2-3 minuts, carregades de psych-pop de l’escola Kinks/Hollies/Scott Walker que donen forma a un esplèndid debut en solitari de nom The Fifth Dandelion. L’edita Spring Heeled Records, amb un meravellós packaging inspirat en les il·lustracions de John Alcorn i Heinz Edelmann (Yellow Submarine).

La creació del disc ha tingut un recorregut de dos anys, en els que entre mig de gires, Paul Molloy va patir la pèrdua dels seus pares. ‘My Madonna en realitat tracta de la meva novia, la vaig escriure quan vam començar a sortir, una melodia al piano sobre tot lo bó d’ella. Llavors va morir la meva mare i es que va ser al piano de casa seva on vaig està practicant la cançó abans de gravarla en un 8-Track portàtil. Ha sigut inevitable que tingui algo a la seva memòria, ma mare era una fanàtica de la música’ explica Molloy.

Malgrat els esdeveniments, el disc transpira pop colorista pels quatre costats. Bé, dos. Cançons com Dungaree Day, amb uns cors de lo més groovy, de la que a Molloy li agrada explicar com va anar la cosa: ‘Em va venir molt ràpid, va ser molt divertit el moment, la meva nòvia es posa molts monos (granotes-pantalons de peto) i va ser molt improvisat, va obrir el seu calaix i va ser dir, ‘avui és un dia de monos’ que de cop em va venir la cançó’. D’altres, com el pop sideral d’Andromeda, la lisèrgia de From Venus To Pale Blue, o Salad Days, que si George Harrison l’escolta des d’allà, s’estirarà de les seves barbes hippies o la Bond-iana Bring In The Night amb les siluetes de les noies Bond bellugant-se amunt i avall de la pantalla. Una obra de pop-barroc de primera.

LILY ALLEN ES MULLA

PROPOSTES I SUGGERIMENTS

En la qüestió sexual, encara avui, la societat queda descaradament amb el cul a l’aire. Els homes sempre surten com a triomfadors en les mateixes qüestions que les dones son titllades de tot el contrari

Un home promiscu és un tipus espavilat, mentre que una dona és una fulana. La cantant anglesa Lily Allen, posa el seu granet de sorra per intentar canviar les coses. Com? Llançant el Liberty. El seu propi vibrador en associació amb la fabricant alemanya Womanizer.

L’objectiu? Reduir l’abisme que hi ha entre la masturbació dels homes i la de les dones. ‘Crec que la manera d’eliminar-ho és normalitzant-ho i això és el que estic tractant de fer amb això’. És portàtil, te’l pots emportar amb l’equipatge de mà, disposa de sis nivells de intensitat i està acabat en color Rebellious Pink. Petitó, elegant, impermeable i amb una bateria que aguanta fins a dues hores. Aquí no faré cap broma. 

‘No critiquis la masturbació. És sexe amb algú a qui estimo’ diu Woody Allen  a Annie Hall. Per menys de 100% a la venda a Womanizer i LoveHoney. Ho compraré per a una amiga.

KEITH JARRETT, HA DE DEIXAR L’ESCENARI

VIDES QUOTIDIANES

... i no serà pel Covid.  A vegades pot ser més trista una noticia com aquesta que la de la pròpia desaparició

Arribar al final del camí, és com passar pàgina. Però si la pàgina es trenca, la cosa es complica. La solució passa per acceptar el destí. Però molt poques persones tenen el suficient nivell com per aconseguir-ho, però això és un altre qüestió. El 1996 a Keith Jarrett se li va diagnosticar una fatiga crònica de la que es va més o menys recuperar passats dos anys i per ser qui és, la cosa va anar tirant.

(fot. Daniela Yohannes - ECM Records)

El 2017, amb 72 anys, va començar a acomiadar-se dels escenaris, sempre argumentant temes de salut. Aquesta setmana, en una entrevista al New York Times, finalment ha fet saber l’estat real de les coses. El febrer de 2018 va patir un vessament cerebral i tres mesos després es va repetir: ‘El meu costat esquerra encara no l’he recuperat. Després d’un any, ara començo a caminar amb bastó. Només puc tocar amb la dreta, però no em convenç’. L’any passat es va editar Munich 2016, el seu darrer concert a l’ultima gira europea. El 30 d’aquest mes, sortirà Budapest Concert, també via ECM Records, el primer concert d’aquella mateixa última gira. Improvisant és dels millors. No sé si m’explico. 

LATITUDE, POWER-POP DEL DIA

NOU REGISTRE

Latitude son l’enllaç al 1980. Però sense manies. El vincle a tota aquella allau de bandes que feien un senzill però vitaminat power-pop costumista i descabellat

L’encarregada de trucar a tothom per recordar-los que hi ha assaig i és super-important assistir-hi, és Amy Fowler. Tothom son, Josh Miller (guitarra), Justin Frahm (teclats i veu), Rob Duncan (baix) i Joe Z. Armin (bateria i veu) i l’assaig és a San Francisco. Van debutar amb un cassette el 2017 i ara, animats per l’alegria imperant, treuen Mystic Hotline via Emotional Response Records. Deu temes que son deu acurats arranjaments, on destaca l’optimista Thursday Is The New Sunday, un d’aquells temes que s’enganxa, ideal per taral·lejar-li al segurata del metro quan em digui allò de ‘señora, súbase la mascarilla, por favor’. 

DEATH VALLEY GIRLS, COM SI RES

NOU REGISTRE

Death Valley Girls van marcant la ruta. Que a vegades ens despistem. És una de les bandes més interessants que es poden trobar ara per ara a Los Angeles

(fot. David Fearn)

Disposa ja d’una ben sucosa discografia i Under The Spell Of Joy és el que farà quatre. El segon amb la casa Suicide Squeeze, després d’estar amb Burger Records, ara proscrits per depredadors sexuals. Conté onze cançons eficients que provoquen una excitació descontrolada. Escoltar Hypnagogia, Bliss Out, The Universe o It All Washhes Away, dispara les molles de les pobres cervicals, amunt i avall, a dreta i esquerra. La banda de Bonnie Bloomgarden amb Laura Kelsey (teclat), Nicole Smith (baix) i Rikki Styxx (bateria) reforcen la idea essencial del rock, la que dona ganes de fer coses il·legals o immorals.

PHILIP PARFITT, EDITA MENTAL HOME RECORDINGS

A LA VISTA

La carrera de Philip Parfitt parla per sí sola. Des dels seus orígens a la dècada dels setanta, passant per l’exitosa etapa amb The Perfect Disaster i després amb Oedipussy amb col·laboracions com la de Jason Pierce, no ha deixat d’escriure grans episodis a la historia del pop

Ara, gairebé sis anys després d’aquell I’m Not The Man I Used To Be (2014 - Miltone Head Recordings) que deixava sense aire, editarà Mental Home Recordings, un disc que m’atreveixo a dir serà una de les poques coses màgiques que ens deixarà el 2020.

(fot. Motoko Tachikawa)

Els dos temes que ha avançat, Somebody Called Me In i All Fucked Up, fan que recuperem una part de la bellesa que, afortunadament, no subministren rapinyaires com Amazon, per a que ens entenguem. El primer, amb la veu profunda de Parfitt que ens xiuxiueja la historia, en perfecte equilibri amb una acústica i un piano que van marcant el tempo. Un tema que ens evoca paratges aturats en el temps, on res canvia i tot persisteix, inalterable, per molt que intentem el contrari. El segon, una preciosa balada que connecta amb aquell Donovan lisèrgic de finals dels seixanta, on no s’albirava altre cosa que espai pel davant, pel darrere i per tot arreu, sense més límit que el que tu posessis. La portada és obra del gallec Fernando Ruibal. Tot, a partir del 30 d’aquest, mes via Turntable Friend Records. El retorn del trobador.

CREATION DAY, “AL LORO”

ESTÍMULANTS

El que no se li acudeixi a aquest escocès, no cal que ens hi escarrassem les demés. Des que a principis dels 80 va crear amb ‘els altres dos’ la companyia, no ha parat de treure-li tot el suc

El talent de McGee sumat a la producció resultant, li dona per tirar de veta tota la seva vida. Dubto que fins i tot, quan va haver d’estar en boxes per problemes derivats de l’engranatge, el cap li deixés de cavil·lar. Pel 2021, ja te pensat un concert que li dirà Creation Day.

Les dates anunciades son el 29 i 30 de maig, al West Park a la ciutat de Wolverhampton, a tres horetes en cotxe des de Londres. Hi participarà bona part de l’escuderia britànica d’una època gloriosa i no tant: Editors, Cast, Echo & The Bunnymen, Friendly Fires, Ash, Sleeper o The Wedding Present son algunes de les escollides, i rematant, els inoblidables Happy Mondays. En la presentació Alan McGee deia: ‘Estic desitjant que arribi el dia, algunes de les millors antigues bandes amb algunes de les millors noves bandes. No hi cabo per portar tot això a Wolverhampton’. És com un nen. Entrades a la venda, des d’aquest dimecres les especials. La resta, divendres.

BEOGRAM 4000C, EL RETORN D’UN CLÀSSIC

DISSENY

Encara que sigui per veure-ho de lluny, allò de 'nena, mira però no toquis', les devoradores de vinil i tot el que l'afecta, celebrem la iniciativa de la marca danesa Bang & Olufsen

En motiu de la commemoració del seu 95 aniversari, la casa ha produït i readaptat 95 noves unitats del clàssic plat Beogram 4000C, conservant tot el que ha pogut del seu disseny original. Quan va sortir el 1972, va ser valorat com un dels millors tocadiscos en la seva categoria. El plat va ser dissenyat per Jacob Jensens, re-interpretant el braç tangencial i els botons lliscants. 

Amb el temps, a passat a ser un clàssic atemporal, formant part de la col·lecció del MoMA en el departament de disseny. Realitzats artesanalment, en l’adaptació s’han tingut en compte els nous hàbits, com escoltar música digital. La intenció és preservar el patrimoni i el valor de productes icònics del passat, diuen. L’edició d’aquestes 95 peces del nou Beogram 4000C, disponible a partir del 12 d’octubre passat, és en fusta de roure i alumini color xampany. Sensibles i avançats, els danesos. Però NO TOCAR. Preu: 10.000 €

NELS CLINE, VA PER LLIURE

A LA VISTA

Nels Cline presenta nou disc, Share The Wealth, via Blue Note, que el posarà al carrer el proper 13 de novembre

Personatge inquiet, Cline fa un parèntesi a tots els seus fronts oberts, per posar sobre la taula un treball que per clàssic, és provocador. El va enregistrar en tan sols dos jornades, al Bunker de Brooklyn. Pel nou experiment, si es pot dir així, va tirar del saxofonista Eric Walton ‘Sherik’, Brian Marsella als teclats, Trevor Dunn al baix, Scott Amendola a la bateria i el percussionista Cyro Baptista. ‘Bàsicament, va ser un experiment. Vam gravar totes les jams amb la idea d’anar prenent petits trossos d’elles i crear una mena de disc de ‘tallar i enganxar’, com feien Os Mutantes o algo semblant. Però quan ho vaig tornar a escoltar, em va agradar tant, que les vaig deixar intactes’. Al preguntar-li pel tema de mostra, Beam/Spiral, Cline no sorprèn quan diu: ‘Alguns acords em recorden als primers discos de Weather Report o el Wayne Shorter d’Odyssey Of Iske’.

Músic infatigable, membre de Wilco i integrant de la Plastic Ono Band de Yoko Ono en la gira de 2010. Està Casat amb Yuka Honda de Cibo Matto, que els va presentar Mike Watt. El vídeo és d’ella.

THE NUDE PARTY, VICIOSOS DE LA MÚSICA

NOU REGISTRE

Que n’hi ha de llocs. Busco Boone a Carolina del Nord i resulta ser una d’aquestes petites ciutats amb carrer principal, ample, de cases baixes, idoni per muntar una banda i gaudir de la música que s’ha fet fins ara, tranquil·lament

la ciutat de Boone

(fot. Mike Belleme per a New York Times)

Stones, Kinks, Todd Rundgren, passant per The Band. The Nude Party, son un sextet que acaba de treure el segon disc després de debutar fa dos anys, amb un brillant disc homònim. Aquest Midnight Manor, via New West Records, potser no brilla tant, però torna a ser la perfecta banda sonora per circular per aquests mons que ja no son de Déu, i molt menys de nosaltres. En els dos anys d’un disc a l’altre, es van dedicar a fer directes i a passar-s’ho bé. Tot això que tenen. Patton Magee, un dels que remena les cireres, explica: ‘Si hagués de pensar en un objectiu pel grup a llarg termini, seria senzillament existir. Espero en 10 o 20 anys seguir en un escenari i continuar voltat d’amics. Així que seguirem fent allò que sabem fer i ens agrada. També sé que és més fàcil dir-ho que aconseguir-ho’. Quanta raó que te. Sinó que m’ho diguin a mi que no hi ha manera de deixar la droga. 

 

100 ANYS DE LES GASOLINERES (10 ANYS AMUNT, 10 ANYS AVALL)

DISSENY

Els italians, també son molt donats a creure’s que fins que no van aparèixer ells amb els seus cascos amb raspall incorporat, no hi havia res al mon. Aquest any commemoren els 100 anys de la primera gasolinera

No ens posarem d’acord de cap manera. N'hi ha moltes de “primeres” gasolineres al món, considerades com a tals.  El 1907 a Seattle, el 1913 a Pittsburgh, el 1920 a Italia o el 1924 a Barcelona son algunes dates. Els primers vehicles, la podien trobar a les drogueries. Però la primera construcció com a tal, que només hi compressis combustible i no un parell de rodillos i un pot de pintura, va ser – i aquí si que es posa tothom d’acord – el 1888, quan la senyora de Benz fa una parada per repostar a la ciutat alemanya de Wiesloch. De fet però, no és fins el 1932, que és en una exposició sobre arquitectura moderna al MoMA que s’inclou i és acceptada una estació de servei dins la tipologia del ram.

Barcelona - anys 60

Com sigui i a banda de gasolineres construïdes per gent com Mies van der Rohe, Walter Gropius o Arne Jacobsen, aquests espais sempre han sigut especials, i no ho dic per la olor. No ser si entranyables, però sí amb el caràcter d’una farmàcia, per posar-hi una semblança. Punts de trobada. De refugi. Per menjar. Per fer anar un aspirador. Fa pocs anys, fins i tot per comprar-hi pa o, paradoxalment encara ara, per comprar-hi ginebra si tens una emergència. En pel·lícules de referencia com Easy Rider (Dennis Hopper – 1969) o The Last Picture Show (Peter Bogdanovich – 1971) formaven part d'aquest atrezzo atemporal.

Arne Jacobsen, 1937 - Dinamarca

Easy Rider (Dennis Hopper – 1969) 

The Last Picture Show (Peter Bogdanovich – 1971)

Amb els anys, la seva estètica, com tants dissenys, han anat perdent punts. Però poc importa, ja estan destinades a desaparèixer. Fins i tot alguna, aquí molt encertadament, ha sigut reconvertida en una sala de cinema, The Cineroleum a Londres. Encara que ara, aquests antics temples també estan a la cua del reciclatge. Propera parada, un trist Lidl.

The Cineroleum, 2010 - Londres