PAUL MOLLOY, ENTRE VELLUTS i SEDES

NOU REGISTRE

Encara erem a l’estiu, però com si fóssim al de 1967, que ens van arribar aquestes espurnes de sol

De la mà de Paul Molloy (The Coral, The Stands, The Big House) onze cançons de 2-3 minuts, carregades de psych-pop de l’escola Kinks/Hollies/Scott Walker que donen forma a un esplèndid debut en solitari de nom The Fifth Dandelion. L’edita Spring Heeled Records, amb un meravellós packaging inspirat en les il·lustracions de John Alcorn i Heinz Edelmann (Yellow Submarine).

La creació del disc ha tingut un recorregut de dos anys, en els que entre mig de gires, Paul Molloy va patir la pèrdua dels seus pares. ‘My Madonna en realitat tracta de la meva novia, la vaig escriure quan vam començar a sortir, una melodia al piano sobre tot lo bó d’ella. Llavors va morir la meva mare i es que va ser al piano de casa seva on vaig està practicant la cançó abans de gravarla en un 8-Track portàtil. Ha sigut inevitable que tingui algo a la seva memòria, ma mare era una fanàtica de la música’ explica Molloy.

Malgrat els esdeveniments, el disc transpira pop colorista pels quatre costats. Bé, dos. Cançons com Dungaree Day, amb uns cors de lo més groovy, de la que a Molloy li agrada explicar com va anar la cosa: ‘Em va venir molt ràpid, va ser molt divertit el moment, la meva nòvia es posa molts monos (granotes-pantalons de peto) i va ser molt improvisat, va obrir el seu calaix i va ser dir, ‘avui és un dia de monos’ que de cop em va venir la cançó’. D’altres, com el pop sideral d’Andromeda, la lisèrgia de From Venus To Pale Blue, o Salad Days, que si George Harrison l’escolta des d’allà, s’estirarà de les seves barbes hippies o la Bond-iana Bring In The Night amb les siluetes de les noies Bond bellugant-se amunt i avall de la pantalla. Una obra de pop-barroc de primera.