ALLIBERADES i IMMUNES

RVG (AUSTRÀLIA)

DT. 28 NOV’23 – 21:00

RAZZMATAZZ  / SALA 3 – BCN

ASSISTÈNCIES

Intensitat física i emocional a raig. Impossible quedar-se indiferent, davant de l’energia i el carisma de Romy Vager.

Una nova ocasió per veure, i escoltar en directe i en el millor format, el quartet de Preston. Estan de gira presentant el seu tercer àlbum, Brain Worms, que consolida magistralment la seva trajectòria. Romy Vager, que es rumorejava que estava afectada de mal de coll, es va mostrar al cent per cent, desafiant  tots aquests virus que ara es mouen amb una familiaritat que fa fàstic.

Ben recolzada – i aportant un toc de serenor – per part de Reuben Bloxham, van obrir amb Midnight Sun, i va tocar gairebé sencer el nou àlbum (només es va deixar Commond Ground i You’re The Reason). Van completar el set recuperant Christian Neurosurgeon i I Used To Love You del disc Feral i A Quality Of Mercy, That’s All i Vincent Van Gogh del primer, amb les que va tancar i apagar llums.

(fot Claudi Ros)

VALOR AFEGIT

MAMA ZU – “QUILT FLOOR”

NOU REGISTRE

Hi ha àlbums que arrossegaran una història diferent a tots els altres, independentment de la música que du.

Those Darlins van ser una banda de Nashville que es va formar el 2006 i es va desfer deu anys després. Van arribar a editar tres àlbums. Entre els seus membres hi havia Jessi Zazu i Linwood Regensburg que, amb la dissolució, es van posar a treballar en un projecte nou que li van dir Mama Zu. Per desgracia, a Zazu li van diagnosticar un càncer de coll uterí, que un any més tard, el setembre de 2017, se la va endur amb només 28 anys. Com és normal, allà es va acabar el projecte.

Afortunadament però, el 2020 Regensburg va reprendre el treball i fa uns dies va anunciar el llançament de Quilt Floor, el disc amb el que la parella estaven treballant, sis anys enrere. A finals de l’estiu de 2017, molt poc abans del traspàs de Zazu, ja tenien el disc gravat i mesclat, casi llest. ‘Després de la seva mort, no vaig voler tocar-lo’ explica Regensburg, ‘No teia ganes ni de tocar, ni d’escoltar les cançons i molt menys, acabar la feina. Quedava un treball per fer, però també hi havia el component emocional’.

El disc sortirà a finals de febrer via Thirty Tigers i han compartit un primer tall, aquest Lip, del que Regensburg diu: ‘La bellesa d’una cançó que t’engega a pastar fang, és que et pots trobar a la vegada cantant i sent l’objectiu aliè. Per suposat, mai li vaig preguntar a Jessi de què anava realment la cançó i també és molt possible que a aquestes alçades sigui un portaveu poc fiable. Però igualment, ja sigui que estiguis d’humor per aixecar el dit del mig o potser el mereixis, aquesta cançó és per a tu’. 

ÉS o HAURIA DE SER TENDÈNCIA

CHERRY BANDORA – “BACK TO THE TAVERNA”

NOU REGISTRE

Ara que els buscadors de vinils d’artistes de països exòtics – que no se’ns mal interpreti – van tant atabalats, és un bon moment per entendre que entrem en una etapa de: a veure qui troba el més raro.

Des d’aquests països, sempre s’ha intentat l’èxit comercial a base de barrejar la música tradicional pròpia i la música realitzada, o més ben dit, consumida, a Occident. Hi ha veritables joies, d’aquelles que han estat ocultades per muntanyes de trastos en magatzems turcs o indonesis durant anys.

Però no cal anar 50 o 60 anys enrere per escoltar-ne. Es continua provant la curiosa combinació i a vegades funciona i tot. Situem-nos en un bar d‘Istanbul. En un barri lluny de Santa Sofia. On sigui impossible passar desapercebut, com Tarlabasi. En mig de mil olors i de tes preparats en autèntiques olles de llauna, hi ha un petit escenari llardós on hi toquen Cherry Bandora. L'explicació és que tenen un representant que no domina encara el tema locals de música en viu. Però a nosaltres ens va perfecte.

Cherry Bandora ara son un quintet que viu als barris berlinesos de Kreuzberg i Neukölln. El formen Lorena Atrakci (veu), Liad Vanounou (bouzouki), Moshe 'Moosh' Lahav (teclats i flauta), Tamie 'Hassan' Chen (baix i sitar) i Nimrod Lieberman (bateria). Musicalment plantats al mar Egeu, toquen estàndards turcs o rebètics grecs, amb influències del pop de lluentons dels anys 60 i 70. Per tant, canten en turc, grec i anglès.

A primers de novembre van llançar el que es pot considerar el seu primer àlbum. Es diu Back To The Taverna i els hi ha editat Rebel Up Records i Rumi Sounds conjuntament. Vuit talls en el vinil dels que Lorena Atrakci comenta: ‘Com descendents d’immigrants jueus de països no europeus que vam créixer amb els Beatles i amb Om Kalsoum, que vam entrar al jazz d’estudiants i ara vivim a Kreuzkölln, és important per a nosaltres aquesta herència compartida en el context de l’actualitat musical’. En cercles d’entesos, pensen que tot això va a més.

SEGUIM

DWARVES – “CONCEPT ALBUM”

NOU REGISTRE

Dwarves és el concepte de banda nord-americana per excel·lència. Molta adrenalina abocada cap a un món on l’eslògan és trepitja abans no et trepitgin a tu.

Son també tot un clàssic de l’escena hardcore de California, on es van mudar des de la seva Chicago originaria, on es van formar a principis de la dècada dels 80. Al llarg de tots aquests anys han editat una pila de discos i com no, sofert alguns canvis de personal. Al capdavant continua el gran Blag Dahlia i l’acompanyen Nick Oliveri (Queens Of Stone Age) al baix i Josh Freese (The Vandals) a la bateria. Ara, després de 5 anys, acaben de llançar aquest The Concept Album, via Greedy Records.

En el seu historial i ha pedres angulars com Blood Guts & Pussy (Sub Pop – 1990) o The Dwarves Are Young And Good Looking (Epitaph – 1997) on feien gala de la seva inesgotable energia fent baixar sants i maleint a Déu i a sa mare. Però continuen amb la idea de dir les coses pel seu nom de pila, tot i que les formes potser han variat un pèl.

Tenen un missatge més positiu. Deixen enrere l’aversió cap al gènere humà i la ràbia, i ho canvien per una manera de fer més fly-fly que possiblement sigui més irònica que altre cosa. És possible que per una vegada segueixin les normes i hagin fluctuat cap a un re-inventar-se? O simplement és que es fan grans?

La banda descriu l’àlbum com que “toca tots els gèneres de hard-rock imaginables, des del hardcore-punk fins el garatge-surf, passant pel soroll experimental, el heavy metal i el trash afinat i inclús el rock and roll de bar de carretera”. Per molt que s’hagin estovat, sempre seran com el pa dur, que perquè s’estovi l’has de remullar. No cal dir amb què. Una bona opció per enviar a prendre pel cul el Cyber Monday.

CONSIDEREM-HO

POP CRIMES – “GATHERED TOGETHER”

NOU REGISTRE

La que es cregui que Europa és el Club Esportiu Unió Europea, segurament també es creurà que els anglesos han deixat de ser europeus o que els francesos no poden fer bones cançons pop.

Ara estan en ratxa. A bandes com En Attendant Ana, The Soap Opera o Special Friend per dir-ne només tres, s’ha d’afegir a Pop Crimes, un quartet de París productor de nostàlgiques melodies propulsades per Romain Meaulard (En Attendant Ana) guitarra i veu, Nicolas Pommé (Young Like Old Men) també guitarra i veu, Quentin Marquès al baix i Morgane Poulain (Blondi’s Salvation) a la bateria.

(fot Clara Chevrier)

S’hi van posar el 2019 – homenatjant a Rowland S. Howard al posar-se com a nom Pop Crimes – i després d’alguns singles i el brillant EP Don’t Look Back d’aquest passat mes de març, demanen pista i treuen aquesta petita gemma que es diu Gathered Together, via Howlin Banana Records, Safe In The Rain Records i Les Disques Du Paris. L’han gravat i produït ells mateixos a l’estudi Faidherbe, amb la col·laboració de Guillaume Siracusa i Benoit Couribet per la mescla i la masterització respectivament.

Talls com Please Come Back In The Game, amb les seves veus pentinades, els casi sis minuts de What You Loved o Memories i les seves guitarres esmolades, son capaços de que els estimem no només per haver inventat la guillotina.

CANALITZA (i UTILITZA) LA TEVA RÀBIA

PROBLEM PATTERNS – "BLOUSE CLUB"

NOU REGISTRE

S’ha acabat el bròquil! canten en cada un del dotze torpedes el quartet de Belfast.

Problem Patterns son Alanah Smith, Bethany Crooks, Beverley Boal i Ciara King. Es van activar com a banda el 2018 amb un ràpid crescendo en l’escena de la capital d'Irlanda del Nord passant a ser una de les bandes que sostenen amb força el moviment Riot Grrrl. Encara no fa un mes que van llançar el seu debut en format LP, aquest Blouse Club, via Alcopop! Records, enregistrat i mesclat per Niall Doran a Start Together Studios i masteritzat per Peter J Moore a The E Room a Toronto.

No expliquen res que no sapiguem. Insisteixen en reclamar l’atenció sobre la misogínia i l’homofòbia, en tots els àmbits. També denuncien la indecent apropiació de la cultura per part de la industria institucional. I per extensió, a la classe política incompetent i els seus continus intents de privatitzar l’NHS (el sistema sanitari).

Obren l’àlbum amb el terrabastall – com si fos l’únic de tot els disc – de YAW (un acrònim del ‘Yes All Women’ que antagonitza el hashtag  ‘Not All Men’). Smith canta #A quí truquem per demanar ajuda? – Quan l’ajuda em sembla una amenaça?# A Advertising Services és Boal que canta #Quan la gent passi gana – Es menjaran als rics!# o de nou és Smith que, amb contundència, crida reconeixent l’esgotament que comporten les malalties cròniques (recordem que els metges no curen, sinó que creen malalts crònics, això és afegit nostre) a Picture Of Health #Mai seré la imatge de la salut – Només vull estar bé amb mi mateixa!# 

VAMPIRISME IL•LUSTRE

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Susie Bick entre altres coses era model. Per situar-nos, el 1997 va conèixer a Nick Cave, va penjar les sabates de taló d’agulla i el 1999 es va convertir per decisió personal, en Susie Cave.

El 2014 va fundar amb Alex Adamson la marca The Vampire’s Wife, que s’ha convertit en un referent de la moda i de les xucladores professionals. La novetat d’ara, és el llançament d’una selecció d’objectes i accessoris amb el nom de Vampire Things. En vindran més, però de moment, en una primera tongada, inclou objectes com un collar, una tassa o unes insígnies – creades en col·laboració amb Aleksandra Waliszewska – on es llegeix Bite Me, així com una sèrie de postals exclusives, amb imatges del dia del casament de Susie amb Nick Cave. 

  

Els preus varien de les 5£ fins les 120£. Susie Cave és la noia de la portada del disc Push The Sky Away (Bad Seed Ltd. – 2013). Per aquí es pot entrar a xafardejar.

CRÈDIT SI, CRÈDIT NO

JOE ZIFFER – “LONG SHADOWS”

ALTRES REGISTRES

Estàvem sopant quan ens van parlar de com s’havien estomacat Anton Newcombe i Ryan Van Kriedt dalt de l’escenari de Melbourne. No donàvem crèdit.

A qui sí li donem crèdit i amb els ulls tancats, és al músic d’Adelaida Joe Ziffer. Té a punt el seu primer àlbum. En ell s’hi poden escoltar les històries que qualsevol de nosaltres podem viure un dia de cada dia (o casi): els capritxosos canvis d’humor, un gat vell dormint a la falda o la pau que dona el crepitar d’una llar de foc. Joe Ziffer és un músic que fins ara ha estat ocult. Al seu perfil a les xarxes en dona raons: ‘El 2020 vaig començar a enregistrar algunes de les cançons que havia escrit en anys anteriors a l’habitació de les visites. Algunes ja les vaig descartar, altres les vaig mantenir a resguard, altres van servir de inspiració per a noves idees, però deu d’elles van resultar bastant aprofitables […] Existeixen en el meu particular món des de fa molt de temps i va ser emocionant (i estrany) compartir-les’.

Son deu cançons, en aquest cas molt DIY, escrites i enregistrades per ell mateix a casa seva amb algunes col·laboracions, com les de la veu i flauta de Lucy May i Elusive Radar en el teclat i el baix en un parell de temes. Les comparacions son odioses, però en aquest cas, pel fet de ser un autor dels que va a la seva bola, ens carreguem de desvergonyiment i direm que li trobem té un punt – un de sol – a lo Syd Barrett o Kevin Ayers.

Ha compartit Night Falls Fast i aquest tall Ouroboros, que comença amb una tonada plàcida i acaba en un esclafit psicodèlic, de la que Ziffer explica que 'tracta de empaitar-se la pròpia cua'. A les deu cançons, agrupades, li ha dit Long Shadows i sortiran en format cassette demà, via Tenth Court Records.

EVOLUCIÓ

WURLD SERIES – “THE GIANT’S LAWN”

NOU REGISTRE

Evolucionar en l’obra creativa forma part del procés d’avançar. S’entén evolucionar enraonadament. No estúpidament.

Els neozelandesos Wurld Series sabrien de què estem parlant. Son en el seu quart disc, que li han posat The Giant’s Lawn. A partir del camí fet, a base de potents cops de guitarra atresorat de l’indie nord-americà, sense desfer-se’n del tot, fan un nou pas en la seva producció afegint pinzellades de folk-psicodèlic britànic que li aporten profunditat a la seva totalitat. Es pot revisar l’anterior disc i el missatge fet des de TotDePop, aquí.

Luke Towart ho sap i per això dorm tranquil, sabent de la feina ben feta. L’àlbum conté 17 peces d’orfebreria pop. Des de l’electrificada Lord Of Shelves, l’embriagadora World Of Perverts, la d’aires canterburians The Giant’s Lawn Part II, totes de poc més de 2 minuts, fins els interessants marrameus d’àcid folk d’A Private Life, conformen un entenedor compendi del que hauria de ser l’evolució d’una banda. Va sortir divendres passat via Meritorio Records i Melted Ice Cream.

EL TIET ANGLÈS

THE WEDDING PRESENT (UK) + THE NATVRAL (USA)

DG. 19 NOV’23 – 20:30

SALA UPLOAD – BCN

ASSISTÈNCIES

La nau comandada per David Gedge ha tornat a aturar-se aquí. Per posar benzina, no és. La qualitat no ve de sèrie i no equival a la mitjana europea. 

Potser subestimem la paella i sangria, vist la de vegades que s’hi atura. Com sigui, sempre deixa una bona propina.

Va obrir la vetllada, l’assumpte que té en solitari amb el nom de The Natvral, Kip Berman, l'ex-membre de The Pains Of Being Pure At Heart. Presentava les cançons del seu segon disc, Summer Of No Night.

The Natvral (Kip Berman)

Tot seguit, puntuals, The Wedding Present, també eren allà per presentar la seva darrera entrega, l’espectacular àlbum 24 Songs. Van tocar alguns dels seus temes, Memento Mori, We Interrupt Our Programme o I Am Not Going To Fall In Love mesclades amb clàssics com A Million Miles, My Favorite Dress o Kennedy, enllaçada amb una versió de Make Me Smile d’Steve Harley & Cockney Rebel. 

David Gedge

Al final, total satisfacció produïda per haver-se convertit en aquell familiar que, cada vegada més entranyable, de tant en tant ens visita i ens explica les mateixes històries de sempre, però que les adorem amb tota l'ànima. Així doncs, fins la propera, tiet.

The Wedding Present (2023)

(fot Claudi Ros)

MONS QUE ES PODEN TOCAR

AMITURE – “MOTHER ENGINE”

NOU REGISTRE

Mesclar les arrels tradicionals del rock amb les noves tendències de l'underground dance, pot ser una opció al desert mainstream.

El duo de Brooklyn Amiture el 2020 en el seu estudi improvisat, van combinar els sons que sortien de l’antic tocadiscos amb el de l’ordinador, i el resultat els va engrescar. L’any passat van treure mig auto-editat The Beach. Ara tenen a punt per llançar el febrer de 2024 el seu debut oficial, Mother Engine. El llançament va a càrrec del segell de Nova York especialitzat en explorar nous talents creatius en format col·lectiu, Dots Per Inch Music.

(fot Cyrus Duff)

Amiture son Jack Whitescarver i Coco Goupil i han treballat en col·laboració amb Matt Norman (Lily & Horn Horse) i Henry Birdsey. Whitescarver i Goupil es coneixen de fa anys. Van arribar a tocar junts en una banda en la seva època d’estudiants universitaris, abans de continuar per camins separats com artistes visuals. El 2021 van decidir unir esforços de nou i experimentar en sonoritats que uneixen també dos mons en teoria distants, el nocturn de la ciutat i el recolliment del nord de l’estat de Nova York.

El resultat no podia ser més encoratjador. En un procés de tipus escultòric, van anar construint a partir de loops de bateria i cops de guitarra tot un espai on circular per un món ple de simbologia. ‘L’àlbum està compromès amb una tensió sensual impulsat per ritmes captivadors amb lletres centrades en la condició humana’ expliquen. D’aquest Billy’s Dream, un dels dos temes compartits, és Whitescarver que diu: ‘És un resum del que podria ser el nostre procés de gravació, trobar moments de 1 a 4 segons i re-configurar-los com un collage. La forma en com la vam escriure, va tenir tan a veure escoltar com tocar. Líricament, és la història que tots coneixem: un home que vol destruir tot el què té, no pot controlar-se i no sap per què’.

DISPOSATS A TOT

APARTAMENTOS ACAPULCO – “LA RECONCILIACIÓN”

NOU REGISTRE

#Vuelvo a Granada – vuelvo a mi hogar – entre mi gente encontraré la felicidad# cantava Miguel Rios l’any 69.

No sabem exactament a quina felicitat es referia, però el cert és que allà, alguna cosa passa. A banda d’haver donat grups imprescindibles del pop espanyol, què més afegir de la màgica ciutat andalusa que no sapiguem?

Els granadins Apartamentos Acapulco, estan ja en marxa amb el seu quart àlbum, La Reconciliación, que els hi acaba d’editar Intromusic Records. Un disc un pèl desigual, però que per satisfacció de la majoria, ens retroba amb el so característic, aquell que beu de bandes peninsulars dels seixanta i l’indie anglosaxó més guitarrero.

El van començar a enregistrar a finals de 2021 per enllestir-lo aquest estiu passat, repetint en el “cortijo” de Santa Maria de la Vega, amb producció pròpia. Son 12 cançons que van de la balada de No Tengas Miedo, on es posen sarcàstics – #Todo va a cambiar a mejor# – a l’eufòria de El Primero o Migajas, fins les atmosfèriques Dos Dias Contigo o aquesta Ya No Tengo Palabras, composta el 2017 i que rescaten per no perdre els seus agradosos orígens.

Angelina Herrera i Ismael Cámara han encetat una gira de presentació que els portarà el divendres que ve dia 24 a la sala 16 Toneladas de València i entrat el 2024, encara sense data, pujaran a Barcelona.