COVERS
Hem
posat la d’en Sinatra pel fet de
ser, segons majoria, la més coneguda, encara que no és pas l’original, com tots
sabem.
Les
versions haurien de ser això. El resultat final, ha de ser una aproximació i un
èxit. Que la que et clavi l’ancora al cap sigui la versió, no l’original. En el
cas de My Way, la versió que en va
fer Sid Vicious, ho clava. Com va
dir Leonard Cohen – desconeixem si
és només una llegenda – ‘Mai em va
agradar aquesta cançó, fins que la va fer Sid
Vicious’.
Fa
desaparèixer tota la nyonyeria conceptual de les diferents versions: l’home
vell que fa les coses per avorriment, l’home que ja veu que té un peu a l’altre
barri i es vanta de tot el que, pobre home, n’està orgullós. Vicious la converteix en un himne a
l’auto-destrucció.
A
mitjans de 1978 i per la pressió que Malcolm McLaren va fer sobre ell després
de la dissolució dels Sex Pistols,
l’abril d’aquell any va gravar a l’Studio
de la Grand Armée de París la cançoneta, que va sortir originalment el 1979
com un 12” en edició francesa i que posteriorment va ser inclosa com a part del
fals documental The Great Rock’n’Roll
Swindle de 1980 dirigit per Julien Temple.
Hi ha títols per a tots els gustos, Comme d’Habitude, A Mi Modo o Al Meu Parèixer. Ell, va canviar una part del text i va accelerar el ritme. En el vídeo apareix amb la seva habitual actitud provocadora i cantant davant d’un públic ric i snob que sembla que es diverteix. Al final treu una pistola i els dispara indiscriminadament, allò que a vegades segurament ens agradaria fer davant de segons qui.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada