MAI ÉS TARD

PETER PERRETT – “THE CLEANSING”

A LA VISTA

El llegendari líder dels Only Ones, Peter Perrett, viu una segona joventut.

Després d’una “aturada” de gairebé 30 anys, va llançar dos extraordinaris àlbums How The West Was Won (Domino – 2017) i Humenworld (Domino – 2019). Amb aquest The Cleansing que sortirà el dia de Tots Sants, continua traient pit. També ha anunciat una gira de presentació per Europa, que començarà el febrer i que curiosament pararà a Barcelona.

(fot Steve Gullick)

En aquest nou disc, se’ns presenta amb les idees més clares que mai i per celebrar-ho ha convidat a algunes patums. Bobby Gillespie, Johnny Marr, Carlos O’Connell (Fontaines DC) o Alice Go (Dream Wife), que es presenten al costat de membres de la família, Peter (Jr) al baix i James Perrett a la guitarra i comandant la producció. Inclou 20 noves cançons en un doble vinil. Ha compartit dos primers temes, I Wanna Go With Dignity i el que es pot escoltar més avall, Disinfectant. Ha pres un discurs vigorós en tots els sentits, fruit segurament de l’experiència ‘Sento que, quant més vell et fas, més reflexiu et tornes’ diu Perrett.

‘Sé que alguns dels temes son la mort, el suïcidi i la depressió, però sento que hi ha una atmosfera encoratjadora en l’àlbum, perquè òbviament gaudeixo reconeixent el que està passant al meu voltant’.

Disinfectant va ser la primera cançó en la que Carlos O’Connell va col·laborar en el disc. Un dia O’Conell va visitar Perrett als Pathway Studios i va tocar Disinfectant. ‘Em va agradar el què va sortir. Un altre dia va tornar a l’estudi i ha acabat tocant en vuit cançons’ explica. Reconèixer el que està passant al nostre voltant, no treu que es pugui viure amb tota la satisfacció del món. I sovint això passa si vius una segona joventut.

           

LLUNY DE LA RUTINA

HYPER GAL – “AFTER IMAGE”

NOU REGISTRE

El Japó s’ha convertit en la base de llançament de propostes de tot tipus. Sota l’epígraf de l’experimentació, ens sobrevolen desenes de propostes curioses, com aquesta.

Ve del duo de noise-pop d’Osaka Hyper Gal. Han signat amb l’incendiari segell Skin Graft Records que els hi acaba d’editar aquest tercer treball, After Image, a més de re-editar-lis Pure de 2021, que era el seu darrer àlbum fins ara. Son l’artista visual Koharu Ishida a la veu i Kurumi Kadoya a la bateria, ajudant-se en ocasions de sintetitzador, però prescindint espectacularment de guitarra i baix.

Els nou talls que componen el disc, després d’escoltar-los seguits, et poden arribar a fer pensar que es queden curtes. Les notes repetitives de sintetitzador, el ritme blast beat de la bateria i la veu a vegades subtils a vegades estrident, fan l’efecte d’una metxa rogent a punt d’engegar una traca que ens llevarà de la rutina.

A la portada hi ha una de les obres alades amb les que l’artista sueca Hanna Antonsson s’ha fet popular. El duo estaran de gira per Europa aquesta tardor que s’apropa.

          

TRANSFORMAR EL SO HABITUAL

LIA KOHL – “NORMAL SOUNDS”

NOU REGISTRE

Qui no ha fantasiejat amb el so de la rentadora o d’una màquina industrial? Quan caminem pel carrer, podem escoltar música. Hi podem trobar tota una simfonia. Només és posar-s’hi.

La músic de Chicago Lia Kolh, indaga i aprofundeix en els sorolls de la vida quotidiana, transformant-los en meravelloses i increïbles simfonies d’una bellesa inusual. Kolh hi troba gràcia meditativa en els sons més emprenyadors de la ciutat.

@leahwendzinski

En el seu treball anterior The Ceiling Reposes (American Dreams Records – 2023) recollia fragments de previsions meteorològiques, informes borsaris i els mesclava com accidentalment amb improvisacions de violoncel i apunts de sintetitzadors. Ara, amb aquest Normal Sounds, recent editat pel segell Moon Glyph, es llança a la piscina i pilla de tot, brunzits de neveres, drings de camions de gelats, que Kohl converteix en paisatges d’abundants  tonalitats.

Evidentment altres abans que ella han experimentat en aquest tipus de composicions, com Matthew Herbert, Peter Rehberg o el duo electrònic Matmos. L’enfocament de Kohl és menys transformador i més literal en el sentit de la identificació dels sons. No pretén disfressar les instruccions de l’hostessa, ni els timbres del supermercat. Ho utilitza, com en Car Alarm, Turn Signal, on s’acompanya de la flauta i electrònica del prestigiós artista de so de Nova York, Ka Baird, on fa servir la cinquena perfecte del persistent whee-ooo d’una alarma de cotxe com a marc per a un passatge de violoncel contemplatiu: ‘He volgut fer una carta d’amor al món sonor mundà, a la part del meu cervell que simplement no pot deixar d’escoltar tot, tot el temps’ explica.

Els grans mestres ens diuen que per meditar, no cal cap espai concret amb estores de la Índia, espelmes, ni anar empolainat de res. Anar en metro en hora punta, hauria de servir. Estem parlant d’assimilar i simpatitzar amb tots els sons que ens envolten, el normal sound, que és el que ens proposa la preclara músic Lia Kolh. 

          

GARSES

PEACH PIT – “MAGPIE”

A LA VISTA

A vegades la inspiració pot venir donada per la cosa més impensable. Com per exemple, una garsa.

La banda de Vancouver, Peach Pit, formada per Neil Smith, Chris Vanderkooy, Peter Wilton i Mikey Pascuzzi, ha anunciat la sortida del seu quart àlbum per a finals d’octubre via Columbia Records, quan ja estarem a punt un altre vegada de la collonada de canviar l’hora.

Es dirà Magpie, 'un personatge que viu al carrer, que sempre està bevent, esperant l’estat d’eufòria i content pensant-se que ho té tot sota control perquè encara el deixen seure en el bar del club d’striptease’ explica Neil Smith. ’En certa manera, és com em sentia que podia acabar si no deixava de beure. Tenia dos camins per davant a la vida, un de bo i un de dolent’. Primera referència.

El 2016 van tenir el seu primer impuls, després han vingut tres àlbums, aquest, continuació de From 2 To 3 (Columbia – 2022) serà el quart. ‘Vam entrar a l’estudi la primavera de 2023, amb molt poques cançons, però amb plans de gravar-lo sobre la marxa (acabaven de veure el documental Get Back). Al poc vam descobrir que no era tan fàcil a no ser que siguis els Beatles, i vam decidir passar algo més de temps escrivint’ diu Smith. ‘Al final el single s’assembla a una de Wings o al menys una mena de versió’.

Quan a Vancouver tornava a fer fred i s’apropava la gira per Austràlia, el disc estava casi llest, excepte per alguns retocs finals clau. ‘A Melbourne s’apropava l’estiu i era ple d’ocells’ recorda Smith. ‘Van ser les garses que em van cridar l’atenció. Després a casa, inspirat per un vell poema sobre les supersticions en torn a l’ocell en qüestió i com, segons ni hagi molts o pocs, és un bon o un mal auguri’

Aquí hi va trobar el fil conductor amb el material escrit i com acabar l’àlbum. ‘Em va agradar la idea de que la garsa no és ni bona ni dolenta’ diu. ‘O potser les dues coses. Em va recordar el punt en que es trobava el disc, els dies de dubtes després de tocar els quatre mateixos acords sense una bona melodia, seguit dels dies en que val la pena allò que has escrit i tornes a casa eufòric. L’any que vam estar per fer Magpie havia estat ple d’aquests alts i baixos, igual que les cançons del disc’. Segona referència.

Què és bo i què és dolent? La resposta en les garses.

ALLUNYAR-SE PER VEURE-HI CLAR

SAINT SAPPHO – “END OF THE WORLD”

ALTRES REGISTRES

Aquesta entrada es salta les normes de la casa. Ni és un àlbum, ni té format físic. És políticament correcte i les membres de la banda son dues guiris.

Potser el fet de que sigui diumenge, un dia que si no és que siguis de missa no té massa interès, ha provocat la distorsió. S’ha de dir, que em van cridar l’atenció dues coses: una, la tirada d’aquell pop britànic dels 90 i l’altra que el vídeo promocional es rodés a la Barceloneta.

Eren dues estudiants d’art de Glasgow que es van conèixer a la seva prestigiosa escola. Es fan dir Saint Sappho i son la multi-instrumentista Zoe Young (guitarra, veu) nascuda a Perthshire i Tammy Dyson (bateria) de Dundee. Porten llançats varis senzills i un EP des que s’hi van posar el 2022.

El tema en qüestió és aquest End Of The World, disponible a través del jove segell Optimo Music. Una cançó que manté i reforça la línia expansiva i melancòlica del duo que prometen materialitzar del tot en un àlbum de debut que diuen tenir preparat per passat l’estiu, i en versió vinil.

Del tall expliquen: ‘Estàvem a Espanya (sic) – sembla mentida que siguin escoceses – havíem llogat un cotxe per gravar el vídeo. Mentre pujàvem la muntanya (seria el Tibidabo o Montjuïc) la vista era impressionant. Es podien veure les ones del mar que hi havia allà a baix. La frase “no és la fi del món” em va venir de sobte al cap. Quan vam tornar a casa, vaig escriure la cançó inspirada en aquell moment’.

Com li va passar a una d'elles, la cançó tracta com d’allunyar-se d’una situació, quan des d’una altra perspectiva tot es veu diferent. Evoca la sensació de conduir per una autopista fosca, diuen. És tal qual. Allunyant-te d’una ciutat a la que li han robat la personalitat i buidada tota la seva essència, no sé si diferent, però el què ha passat si que es veu ben clar.

CONSTRUINT PONTS

WEAK SIGNAL – “FINE”

NOU REGISTRE

És vox populi que el trio de Nova York tenen tot el lideratge per mantenir-se en el poder que un dia disposaven les bandes que sorgien de sota l’asfalt.

Cada cançó de Weak Signal és com una relíquia del que tocaven els grups que poblaven els carrers de la ciutat que no dormia mai. Son Mike Bones (guitarra, veu) Sasha Vine (baix, violí, veu) i Tran (bateria, veu) que disc rere disc fan ressorgir aquelles melodies suades i insatisfetes passades pel seu filtre.

Es van formar el 2017 a partir de diferents bandes on militaven, Endless Boogie, Sian Alice Group i Soldiers Of Fortune. Van debutar amb LP1 (Reality Delay – 2018), seguit de Bianca (The Colonel Records – 2020) quan van aturar el món per fer-hi uns ajustaments. L’any passat van llançar War And War (12XU – 2023), en versió llibre/ CD i vinil, un àlbum que prenien el nom de l’escriptor hongarès László Krasznahorkai.

Per divendres que ve, tenen preparat el seu quart treball, aquest Fine, de nou amb 12XU, amb deu talls per delectar-nos lliscant en les seves superfícies brillants o fondre’ns en el seu bàlsam amb olor a bafarada de bar pudent. Han comptat amb les participacions estel·lars del teclista Alexis Taylor (Hot Chip) i les guitarres de Doug Shaw (Gang Gang Dance, White Magic) i Cass McCombs. Un àlbum magistral dels fora de temps per traspassar a l’altre costat sense mullar-nos els peus. 

             

ATENTS A LA KOSMETIKA POP

KOSMETIKA – “LUXURY”

NOU REGISTRE

Synth Pop + New Wave = Synth Wave. La banda de Melbourne Kosmetika, que no te cap problema amb les etiquetes, treu el seu tercer pepino.

Es diu Luxury i porta des del juliol donant voltes al plat com un desesperat. Van fer un pas endavant abordant una producció més acurada de la ma de l’enginyer de so Erik Scerba i els hi va editar Spoilsport Records. Una altra diferència respecte dels dos treballs anteriors, és la participació dels cinc membres de la banda amb les seves respectives idees per les cançons que havien de formar part de l’àlbum.

Fins ara eren Veeka Nazarova i Mike Ellis – ells son els que el 2017 van fundar el quintet – que deien per on s’havia d’anar. El resultat no és ni millor ni pitjor, és diferent i en qualsevol cas, brillant. ‘El procés de Luxury va ser completament diferent als dos anteriors. El primer es va enregistrar principalment a Nova Zelanda i es va acabar a Melbourne. El segon teníem ja la intenció de gravar-lo tots junts, però va coincidir amb els tancaments i el vam acabar escrivint en el nostre dormitori (Nazarova i Ellis eren parella). Aquest és el primer disc en el que tots ens hem involucrat i tothom ha escrit alguna cosa’ explica Mike Ellis.

La banda la completen Jake Suriano (guitarra, synth, saxo), Dom Moore (baix) i James Lynch (bateria) amb els que porten més de cinc anys. Els tres venen de diferents bandes de l’escena indie de Melbourne, Delivery, Eggy, Dr. Sure’s Unusual Practice. Per la seva banda, els dos ex-liders, Ellis, originari d'Auckland, militava a la banda neo-zelandesa Surf City i Nazarova, amb ascendència russa com és fàcil de deduir, estava en les files de Moth.

Una pilota de sintetitzadors de línies enginyoses i recurrents a tot el llarg de les deu cançons que completen Luxury, una a una en el seu lloc precís de l’àlbum: ‘Vam passar molt de temps per decidir l’ordre de les cançons. Això és molt important per a nosaltres’ diu Ellis. ‘M’agrada escoltar els àlbums de principi a fi. Una cançó fora de context no te tant sentit com escoltar-lo en l’àlbum sencer, en ordre’. Una bona declaració de principis davant de les estúpides acumulacions de cançons a la tun-tun a l’spotify de torn.

          

TORNAR A FER DIT

THE ASTEROID #4 – VARIOUS SHAPES OF SOLAR FLARES

A LA VISTA

Els veterans de l’escena psicodèlica amb campament a la república de San Francisco, Asteroid #4 tenen des de ja, tota la nostra veneració.

Porten una pila d’anys muntats en la roda de colors. Des d’allà que van llançant discos. Des d’allà que es desplacen quan convé per mostrar al món, com de meravellós podria ser. Considerats un pilar del moviment psicodèlic contemporani, Scott Vitt i Eric Harms acompanyats els darrers anys de Matty Rhodes al baix i per la bateria de Mark Tarlton no baixen la guàrdia i demostren amb aquest nou treball, que queda molt camí per fer.

Tenen a punt el seu dotzé àlbum, aquest Various Shapes Of Solar Flares que deixaran anar a finals de mes via Club AC30 / Little Cloud. Van contribuir a la gravació les veus de Galine Tumasyan (Seablite) i Zoe Mahaney, van enregistrar i produir el disc ells mateixos al seu estudi de San Rafael i van comptar amb Simon Scott (Slowdive) per la masterització final.

Són fidels al so i estil que representen. Creen nebuloses a base de melodies sedoses alimentades per murs de guitarres que instiguen a deixar-ho tot i fer auto-stop carretera enllà. És que es torna a veure a gent amb el dit aixecat!

          

EN UN MÓN EN CRISI

TRISTWCH Y FENYWOD – “TRISTWCH Y FENYWOD”

NOU REGISTRE

Tristwch Y Fenywod son tres persones, músics i de Gal·les que, malgrat tot, es reafirmen en allò que són i que volen seguir sent.

És sabut que sempre que tinguis un pensament diferent, en qualsevol àmbit, i no coincideixis en el que pensa la majoria, seràs a la llista negra. Gwretsien Ferch Lisbeth (Guttersnipe, The Ephemeron Loop), Leila Lygad (Hawthonn) i Sidni Sarffwraig (Slaylor Moon, The Courtneys) en són conscients. 

‘Crec que la tristesa és poderosa. Es necessita fortalesa per estar trist, en lloc de fingir que tot està bé, quan està clar que no és així’ deia en una entrevista en un mitjà gal·lès Ferch Lisbeth que afegeix ‘en la nostra societat educada, és difícil trobar un lloc per estar trist, però sempre he pensat que les emocions fosques son influents. No pots tenir llum sense foscor. Soc una dona trans, discapacitada, de tendència gòtica, que va créixer en el nord de Gal·les; un lloc de molta bellesa, però també al mateix temps de molta foscor’.

Desenvolupen unes inquietants litúrgies, inspirades, en part, en algunes de les primeres bandes del segell 4AD com This Mortal Coil o l’etapa Pornography de The Cure. Poden sonar com si passegessin per escenes nocturnes que parpellegen amb la llum de la lluna o pels voltants del pantà d’Anglesey, com podria ser la nostra vall de Tor. 

Van començar a treballar en el projecte a principis de 2022. El disc el van gravar l’estiu de l’any passat a Hohm Studio, a Bradford, amb producció del grup i el músic i enginyer de so Ross Halden, tots amb base a Leeds. Sortirà la tercera setmana de setembre via Night School Records / School Daze.

           

SUPERANT EXPECTATIVES

JULIE – “MY ANTI-AIRCRAFT FRIEND”

A LA VISTA

Aquesta actitud de fer soroll mentre sembla que treguis la pols, sempre l’he trobat agradosa.

No mostrar cap esforç, mantenir-te amb la cara impassible – aquesta que tenim sempre –  trobo que fa més poderós l’efecte final. Una vegada dita la tonteria del dia, puc dir que em fa molt efecte positiu el debut d’aquesta banda de Los Angeles que es fan dir Julie. L’àlbum es diu My Anti-Aircraft Friend i sortirà divendres que ve via Atlantic Records.

Va de capes, de guitarres acumulades i veus que supliquen com qui et demana que li cedeixis el lloc quan troba el mateix forat que tu per aparcar el cotxe. Son Keyan Pourzand (guitarra), Alex Brady (baix) i Dillon Lee (bateria) els que se’n cuiden del sofregit. Des de 2020 que porten auto-editant-se singles i EP’s. Ara per fi han fet realitat el somni de tots els seus pacients seguidors amb aquest disc de debut.

Expliquen d’aquest Clairbourne Practice: ‘Son dues veus en conflicte que xoquen entre sí, incapaces d’entendre’s. La forma en que les veus es sobreposen la fa molt andrògina. Però son dues persones que diuen el mateix i tot i així, ni s’escolten. Volíem que les parts sorolloses i les tranquil·les fossin pols oposats. Dolces, després destructives, després dolces i així, repetint el cicle’. Lo de que parlant la gent s’entén, ja és història.