EL FENÒMEN BILLY CHILDISH

NOU REGISTRE

Normalment les persones que es dediquen a la música, tenen una trajectòria que transcorre al ritme que es considera normal, conscient de lo lleig de la paraula. Editen treballs en uns espais de temps que, tal com funcionem en aquests temps tecnològics, no els ha de produir cap estrès. Tot s’ha de dir.

A Billy Childish tampoc se’l veu estressat i en canvi el seu ritme de treball és d’una intensitat envejable. Parlar de tota la seva producció, ja sabem que és impossible si no t’agafes un temps prudencialment llarg. En solitari, amb Thee Milkshakes, amb Thee Mighty Caesars, amb Thee Headcoats o amb els Wild Billy Childish & CTMF. Aparicions en infinitat de col·laboracions. Per no parlar de les seves facetes com a poeta, fotògraf, pintor, cineasta o productor per a altres bandes amigues. Tot plegat ha servit també per influir a gent com Jack White, Tracy Emin, Kylie Minogue o a mi mateixa, que tot i no tocar res, em declaro fan absoluta.

Degut al seu vertiginós ritme de treball, en el moment d’escriure alguna cosa d’ell, cal tenir en compte que segurament ja no és la darrera. Deixem constància però, d’aquest The Wild Purple Iris Grows, editat via Damaged Goods, que conté una pila de joies inspirades en el seu costat d’arrels més garatge i obscur. Per dir-ne algunes, She Was wearing Tangerine, que narra la historia d’un pacient que va conèixer quan treballava en el pavelló de malalties mentals d’un hospital. No diu quin. Una brutal versió del clàssic de Tiny Bradshaw Train Kept A-Rollin’, una versió que no supera l’original però casi, del tema de Dylan Ballad Of Hollis Brown o aquest Come Into My Life que et fa recuperar la fe. Per favor, quina delícia.