FORMES RESOLUTIVES

NOU REGISTRE

Quan es tenen les coses clares, no val la pena donar-hi més voltes i precisament, Will Butler, no es gens cagadubtes

‘Després de Generations vaig sospesar la possibilitat de fer un disc en solitari una mica especial, jo sol en el soterrani i aquest rotllo. Però a poc a poc, em vaig adonar que el que realment volia era fer tot el contrari’ explica Butler.

I no s’ho va pensar dues vegades. A més, la solució la tenia a casa. Va parlar amb la seva dona, Jenny Shore, que amb sa germana Julie, o sigui, la cunyada, amb Sara Dobbs i Miles Francis conformen Sister Squares, la banda amb la que decideix fer aquesta alguna cosa diferent. ‘No havíem de parlar gaire sobre com fer les coses, doncs a mesura que anaven passant, la música fluïa entre nosaltres’ ha comentat Miles Francis, ex-bateria d’Antibalas, grup que també va fer de teloner dels Arcade Fire.

L’ex-membre d’Arcade Fire – germà de Win Butler, el cap visible – abans d’aquest àlbum compartit, te a la seva cartera tres discos editats en solitari: Policy (2015), Friday Night (2016) i Generations (2020) tots amb Merge Records, el mateix segell amb el que a finals de setembre debuta com a WILL BUTLER + SISTER SQUARES amb aquest àlbum homònim.

Porten compartits 3 singles. Fa un parell de dies que ha caigut el quart, aquest Stop Talking, del que diuen ‘La cançó és plena de recança cap a la parella i la parella diu: No hi ha res pel que patir i a més, atura’t, deixa de tenir paranoies. No és exactament això, però sí alguna cosa de semblant’.

Aquesta tardor estaran tocant per algunes ciutats de nord-amèrica i després enllacen amb alguns concerts per Europa.

A la vegada, s’estrenarà Stereophonic, l’obra de teatre a la que Butler li ha posat música. També està treballant en la música de la propera pel·lícula de Woody Harrelson i Owen Wilson, Lips Like Sugar, dirigida per Brantley Gutierrez, sobre els Jocs Olímpics de 1984 a Los Angeles, amb el submón de la ciutat com a escenari. Massa feina? No ens estranya que les cançons del disc s’assemblin, una mica, a la seva ex-banda. Qui ho ha dit???

L’ANTI-HEROI MÉS IL·LUSTRE

NOU REGISTRE

Eric Goulden és un dels que son a la ratlla de la llegenda

Circulant en braços de la new wave britànica, amb Wreckless Eric, inicialment en el poderós segell Stiff Records, o en d’altres bandes no menys interessants, la ratlla cada vegada es veu amb més nitidesa. Acaba de llançar aquesta setmana Leisureland, un brillant àlbum via Tapete Records. Quinze nous escrupolosos temes, que reflecteixen el seu estat d’ànim: renovat i reflexiu.

Per aquelles causalitats de la vida, durant el temps d’allò que és millor oblidar, va estar malalt i és clar, ingressat, li deien que d’allà en sortiria, com es diu a les pel·lícules de gánsters “amb els peus per davant”. A l’àlbum s’observa aquest estat de confusió, de recuperació psicològica i de descoberta.

Hi ha algunes cançons que semblen relacionades entre elles. Llocs imaginats, o no tant. Comenta: ‘Son pobles de costa – Brighton ( ? ) – sales de joc, desocupació. Gent que arriba en massa – això ens sona – que gasta diners, però els que hi viuen, no veuen un duro, sinó que son expulsats d’allà. Acaben a llocs com Brownfield Estate, amagats al supermercat als afores de la ciutat, on els nens juguen en deixalleries cobertes de gespa que filtren gas metà.’ Tot és imaginat. Encara que potser sí que tenen una semblança a la vida real.

EL MON DES D’UNA BUTXACA

A LA VISTA

Mermaidens fan tonades càlides i agradosos cors amb lletres primmirades. Retornen un dels que governen el que queda del so Dunedin.

Ells son de Wellington, la capital del país. Sorgits el 2013, tenen tres discos editats que amb esforç, perseverança i kilòmetres de carretera, han sapigut utilitzar per fer-se un lloc destacat dins del grup dels que sobreviuen dins i fora del perímetre Flying Nun.

(fot Lewis Ferris)

Passada la castanyada, posaràn a disposició de totes un nou disc de títol homònim, el que farà quatre. Per aquesta ocasió, el terceto format per Gussie Larkin (guitarra, veu), Lily West (baix, veu) i Abe Hollingsworth (bateria), l'han ennregistrat principalment a Pōneke's Surgery Studios i l'han produït ells mateixos amb l’ajut de Samuel Flynn-Scott (The Phoenix Foundation).

Amb aquest nou àlbum, han volgut mirar endins, fer una introspecció i endinsar-se en qüestions que plategin com anar tirant amb la ràbia i frustració social. 

Aquest primer tema compartit, I Like To Be Alone, explora lo meravellós d’estar sola i com transmetre aquest sentiment a la teva parella sense que es mosquegi.

El vídeo que l’acompanya, segons explica Gussie, està inspirat en els treballs del director de cine Michel Gondry i afegeix: ‘La butxaca gegant dels texans i la resta d’objectes, els va crear Hannah Webster, una dissenyadora que viu al mateix Wellington. Encara estic al·lucinant per com se les va apanyar per fer una butxaca de 6 x 6 metres. El vídeo recull el nostre sentit de l’humor. M’encanta la forma en que acaba la historia amb els tres junts fent el burro dins “la butxaca” ‘.

NÒMADES DEL SEGLE XXI

NOU REGISTRE

Som davant d’una parella que materialitzen en sons tot allò que la ment els hi presenta en safata de plata

L’assumpte comença el 1998 amb Meatjack Daniloski (guitarres, veu, disseny de so) com a SUCKPIG funcionant sol o amb altres propostes fins el 2010, any en que Ann Everton (synth, percussió, veu, projeccions) s’incorpora a la feina convertint-se definitivament en Darsombra.

Tenen el campament base a Baltimore, però es passen la major part del temps en gires autogestionades per nord-amèrica, Àsia o Europa. Toquen en gal·leries, pobles abandonats, bars amagats o en els seus ja coneguts concerts amb generadors en monuments i parcs nacionals, en llocs especials com Lake Ouachita (Arkansas) Diablo Canyon (Nuevo Mexico) o Factory Butte (Utah).

Construeixen escenaris de psicodèlia galàctica transapocalíptica. Cascades progressives d’space-rock amb notes, efectes i cants que acaben conglomerant i donant forma a núvols que allà on descarreguen, queda amarat de llum i color. No hi ha lloc per a les ombres.

Presenten el seu darrer treball, un àlbum doble que porta per nom Dumesday Book, que fa referència al llibre del cens del segle XI, el registre públic més antic en idioma anglès. Va ser enregistrat i mesclat pel mateix Daniloski a Whale Manor, un estudi instal·lat a casa seva i l’art és d’Ann Everton, que en una de les edicions, inclou un cristall de bismut fet a mà per ella mateixa. L’edició a càrrec de Pnictogen Records, es troba des de la setmana passada al carrer.

Darrerament ens tenien acostumades a un sol tema per cara. En canvi aquest, es va concebre com una versió surrealiste d’un àlbum pop per contrastar en els monolítics treballs passats. Setanta cinc minuts repartits en 10 cançons. Explica Everton: ‘En lloc d’una o dues llargues cançons, volíem que amb aquest ni hagués varies, la majoria de menys de 20 minuts, el que per a nosaltres és un gran canvi en extensió!’

D’aquest Gibbet Lore, Daniloski comenta: ‘Com ens sol passar, estem sorpresos amb el que ens van suggerir les musses. La intró i el riff/bucle van ser algo que em va venir de sobte un dia. Ho vaig tararejar en el meu telèfon per guardar-ho per la posteritat’.

Sobre el vídeo, com a realitzadora ella comenta: ‘Una vegada més, les connexions amb les muses eren confoses quan va arribar el moment de fer-lo: un llop que udola al cim d’una muntanya, es va convertir en un gos que udolaba en un turó, els ballarins afectats per ves a saber quin mal disfressats i ballant lliurament... al final surt el què ha de sortir, ens agradi o no!’

BCMC PROPOSEN QUE CORRI L’AIRE

NOU REGISTRE

Endinsar-nos en paisatges sonors  de cal déu i que passin coses, és el que te escoltar-los

El compositor, guitarrista, i artista visual Bill MacKay, ha unit esforços amb Cooper Crain dels psicodèlics Cave i els experimentals Bitchin Bajas, per dibuixar i interessar-se per els estats de consciència de més al fons a la dreta. 

Tots dos musics son referents de l’escena underground de Chicago i ara a través de Drag City i com a BCMC, tenen a punt per la primera setmana d’octubre, aquest àlbum de debut amb el nom de Foreign Smokes. Han compartit un primer avançament, The Swarm, de gairebé 10 minuts. A través de la guitarra de MacKay i dels teclats de Cooper, revelen corrents d’aire que per molt que els ensuméssim, no els havíem ni sospitat. Potser si obríssim finestres.

BALL INTEL·LECTUAL

NOU REGISTRE

Son de de Chicago, sorgits de Me Jane, una banda de post-punk amb ganes d’enlairar-se i cantar les quaranta des de les altures

Formen part activa de l’escena post-punk i art-rock de Chicago. Ja com a Ovef Ow, es creen el 2015 i el 2017 treuen un primer EP. Dos anys després, un segon EP, Crash The Party, els hi dona la primera empenteta.

Ara acaben de treure el seu esperat àlbum de debut. Es diu Vs. The Worm i des de la setmana passada que es troba al carrer editat per What’s For Breakfast? Records i el segell propi Oort Clouds.

Magnetisme a base de guitarres, farfisa i veus sincronitzades que desemboquen en deu lluents melodies que t’enganxen ràpidament. Les lletres: compromeses. En forma d’àlbum conceptual, ens parlen d’aquest monstre reptant que actua com una metàfora de les nostres inseguretats i angoixes actuals.

Mad, el segon tema, ens descriu la nova amenaça nuclear per part dels dos suposats i eterns bàndols. ‘Parla de l’actual crisi existencial. Originalment la vam escriure en mig de l’era Trump, però com podem veure amb la guerra d’Ucraïna, el de menys és qui habita la Casa Blanca. És un negoci’.

Fauxtography, s’enfoca en com les xarxes socials ens estan fent malbé, amb la gent enganxada a elles de manera crònica, desvirtuant la seva auto-estima i el concepte de connexió que hauríem de tenir amb el mon. Aquest Daylight, és el tercer single. 

Ballar i que no te la colin, no té perquè està renyit.

THE PLANES, EN LA DIRECCIÓ CORRECTA

NOU REGISTRE

Dir indie-rock és com dir xocolata. N’hi ha de molts tipus. Totes les variants, igual de sanes

The Planes, des de Brooklyn i sempre amb el patronatge d’Stephen Perry, el fan sense afegir colorants, conservants, ni tenen cap necessitat d’afegir additius. Dinamisme i màxima activitat elèctrica son els components únics que mantenen a la banda en permanent estat d’agitació.

L’àlbum es diu Dark Matter Recycling Co. i sortirà a mitjans d’aquest mes que ve via Safe Suburban Home Records. Oficialment es pot considerar el seu sisè àlbum, encara que per la dinàmica del grup, es pot dir que amb aquest, han fet un pas cap a una certa maduresa.

Formats el 2010 per Perry, han anat passant diferents enamorats de l’indie-rock. La formació actual, a més de Perry (veu, guitarra), la componen Rob Mellinger (baix) – o Jackie Perrone? – i Don Lavis (bateria).

Han compartit un parell de temes, Thrift Store i aquest segon single, First Breath After Mask en el que s’expressa amb claredat: ‘L’eloqüència és el primer que sacrifiquem – Sé que ningú en concret en té la culpa – Així que em mossego la llengua tan fort com puc’. Seria millor que mossegués una presa de xocolata.

TRALLA DE LA BONA VIA LYNC

REGISTRES RECUPERATS

Malgrat tenir trenta anys, com si l’hagués fet el mateix Dorian Gray, These Are Not Fall Colors es manté sense ni una arruga

A principis dels noranta i al llarg d’aquella dècada, es van viure les darreres sacsejades per part d’una joventut que a partir de llavors, va entrar en una letargia de la que encara no n’hem sortit, i ja veurem.

A través d’afilades guitarres i contundents bases rítmiques, petaven tots els locals en els que podien tocar, abans que les autoritats i els seus acòlits no els xapessin per formar part del mon sota el control del Dr.No.

Un d’aquests escamots eren Lync. Un terceto de la ciutat d’Olympia, Washington, format el 1992. Van editar uns quants singles i un únic àlbum que va ser llançat originalment per K Records l’estiu de 1994, uns mesos abans de que la banda es separés.

Ara, la tercera setmana d’octubre i per delícia de totes, es reedita de nou via Suicide Squeeze Records, no sense haver-se remasteritzat. Ve també en format de doble LP en incloure un segon disc que li han posat Can’t Tie Yet, i que consisteix en un recull de la sessió d’enregistrament de l’àlbum original.

Eren el ja desaparegut Sam Jayne (veu, guitarra) – van trobar el cos sense vida dins del cotxe, el 15 de desembre de 2020, amb 46 anys – , James Bertram (baix) i David Schneider (bateria). Al plegar, es van involucrar en altres històries. Jayne, va formar Love As Laughter. Bertram i Schneider van participar a la gira de There’s Nothing With Love de Build To Spill. També Bertram, amb el teclista Tim Green, formaria Red Stars Theory. Llegendes.

BRILLANTS EN POTÈNCIA

NOU REGISTRE

Els holandesos Lewsberg aporten 11 nous temes per a que puguem escurar-nos els dits

Van en el seu quart àlbum que es diu Out And About i avisem que amb la devoció que sentim per ells des d’aquest cau, no serem imparcials. Convertida ja en banda de referència per un grapat d'aficionades, amb aquest nou àlbum demostren que son font inesgotable de saviesa pop.

Les noves composicions que han compartit, mostren la seva dinàmica. Una demostració de valor a l’obligar a les guitarres a afinar al màxim les notes i concretar de manera sublim la seva idiosincràsia.

En aquest An Ear To The Chest, de pop ultra-minimalista, comprovem com a través de les agudes notes de la guitarra, impulsen el tema fins a fondre’l amb la carcassa. Amb la música ja ho tenim clar. Amb les lletres també progressen. Conserven els jocs malabars. Explica Arie van Vliet: ‘No m’agrada gaire parlar de les meves lletres. Però puc dir que en aquest cas, és una conseqüència a allò que es diu de ‘mostra, no t’enrollis’. 

Mantenen la formació inicial d’Arie van Vliet (veu, guitarra, violí), Michiel Klein (guitarra, teclats) i Shalita Dietrich (baix, veu) amb la substitució de Dico Kruijsse per Marrit Meinema (bateria). L’han enregistrat al Schenk Studio d’Amsterdam i surt a mitjans d’aquest mes que ve. Hem avisat de que no seriem imparcials. La debilitat és suposadament humana.

L’EFECTE BENESTANT DE SLW cc WATT

NOU REGISTRE

Tremendament penjades de Samuel Locke Ward

A vegades sorgeixen discos producte de col·laboracions a través de ves a saber qui i de què, que es converteixen en peces d’orfebreria pop. Samuel Locke Ward es fa dir SLW i des de principis d’aquest segle normalíssim s’ha auto-editat tot el que va fent, que és difícil de comptabilitzar. Hi ha qui parla de més de 60 àlbums, tot sota el patrocini DIY.

Una de les darreres col·laboracions ha estat per Happy Hearts, amb Jad Fair (Half Japanese) a principis d’any. Aquest estiu, via Kill Rock Stars, ha tret Purple Pie Plough, un nou disc (el tercer?) amb el llegendari Mike Watt (Minutemen), com a SLW cc Watt, amb 24 meravelloses pistes que van dels 3 minuts i escaig, als pocs segons, pertanyents als spiels amb la veu de Watt. En l’àlbum hi han participat amics com Joe Jack Talcum o Dean Clean (els dos de The Dead Milkmen) i Bob Bucko Jr amb el saxo.

Bàsicament s’ha confeccionat mitjançant tecnologia PC, amb les músiques i les lletres viatjant amunt i avall i sense presses. Cançons rodones com Help Me, la corrosiva balada de Toxic Sunrise o aquesta vibrant Be The Bones ens donen ales sense necessitat de Red Bulls. La portada és obra del mateix Ward. No es pot demanar més.

MANTENINT L’EQUILIBRI

NOU REGISTRE

La banda de pop-punk Be Your Own Pet, desprès d’hivernar gairebé 15 anys (que es diu ràpid), desperten tan frescos

A més de treure disc, aquest any ja han estat voltant per mig mon presentant el nou treball que sortirà físicament cap a finals d’agost, via Third Man Records. L’han escrit i enregistrat tres dels quatre membres fundadors, Jemina Pearl (veu), Jonas Stein (guitarra), Nathan Vasquez (baix) i el bateria John Eatherly.

Es diu Mommy, i conté 11 nous vigorosos temes, de la mateixa factura a la que ens van acostumar des del brillant disc homònim de debut (Ecstatic Peace – 2006) produït per Steven McDonald (Redd Kross) i Get Awkward (XL Recordings – 2008), que son els seus dos únics discos.

Els singles avançats, tenen lletres emprenyades: Hand Grenade, Worship The Whip, que parla de la dreta i la seva personalitat agressiva amb les persones que no pensen com ells i lo patètics que son amb aquells que els utilitzen, Big Trouble que parla del país on viuen, que treu el dret bàsic a l’avortament i després te l’audàcia de preguntar-te que per què estàs enfadada? i aquest Goodtime!, sobre el problema de no perdre l’equilibri amb dos fills, la hipoteca i el desig de tornar a tocar amb la banda. Aquest, afortunadament, l’han superat.

RITUAL

NOU REGISTRE

Oblida’t gairebé de tot i deixat seduir per les melodies de Belbury Poly

Tornem a parlar de Jim Jupp, músic, productor i co-propietari de Ghost Box Records, a part d’estar en multitud de projectes col·laboratius amb altres músics de l’escena com John Foxx o la músic reconeguda Sharron Kraus. Al final, Jupp fa allò que hauríem de fer totes, cas a l’instint.

El músic britànic no s’amaga de les seves influències: el que es coneix com a early music, el treball de la BBC Radiophonic Workshop,  les bandes sonores europees dels setanta i la música electrònica de la mateixa dècada o l’anterior.

En The Path, el seu setè àlbum, ho recull tot com una esponja, ho esprem i ho deixa rajar en favor de totes aquelles que quan tanquem els ulls sobrevolem paratges plens de follets en estat de total clarividència. Jim Jupp sap escollir molt bé qui l’ha d’acompanyar en el viatge: Jesse Chandler (Midlake, Mercury Rev) a la flauta, clarinet i teclats, Christopher Budd a la guitarra i baix, Max Saidi a la bateria i el músic i poeta Justin Hooper en la narració.

Després d’una breu intró, el tema principal, The Path, ja ens deixa en territori comanche. Un ritme de repiqueig funk vestit amb sintetitzadors que balancegen i una flauta que ens sosté en l’aire i ens fa de vehicle mentre la imponent veu de Hooper ens hi introdueix parlant d’ ‘un passat dins del present’. En cada nova cantonada, esperem trobar-nos amb Oscar Wilde o Dylan Thomas.

Amb Highways And Byways, les oscil·lacions electròniques ens mantenen en el país d’Alicia. Així, amb cada cançó, anem deixant més enrere el present. Sitars elèctrics, repiqueig de campanes, el so de la pluja mentre ens van xiuxiuejant que no se’ns acudeixi sortir del bosc i tornar al camí. Qui sap on podríem anar a parar. Fiat de l'instint.

HOOVERIII o TANCAR PER OBRIR

A LA VISTA

El cercle mai es tanca. Entre altres coses, per què no hi ha cap cercle per tancar. L’únic cercle que podem tancar, és el que ens creem nosaltres mateixes

Bert Hoover va crear Hooveriii amb el que ara, amb aquest nou disc, la banda de los Angeles considera que alguna cosa temporal els hi està passant. L’àlbum porta per nom Pointe i sortirà a mitjans d’octubre via Reverberation Appreciation Society.

La nova entrega, fa referència al passat mentre s’estén cap a un futur incert. ‘Crec que la intuïció que tenim respecte aquest futur, és mantenir-nos en la sorpresa i mantenir les sorpreses a les persones a qui els aportem alguna cosa’ explica Hoover i afegeix: ‘En molts aspectes, el disc el sentim com un epíleg d’una fase i un pròleg de la que comença’.

Han compartit un primer tema, aquest The Tall Grass. ‘La cançó neix de l’ansietat i la necessitat. És en part heroic i depriment. Presentat com a bucòlic però profundament liquidat en el seu nucli’. Que no li doni més voltes. La qüestió és moure’s, encara que sigui per donar quatre ganivetades.