NÒMADES DEL SEGLE XXI

NOU REGISTRE

Som davant d’una parella que materialitzen en sons tot allò que la ment els hi presenta en safata de plata

L’assumpte comença el 1998 amb Meatjack Daniloski (guitarres, veu, disseny de so) com a SUCKPIG funcionant sol o amb altres propostes fins el 2010, any en que Ann Everton (synth, percussió, veu, projeccions) s’incorpora a la feina convertint-se definitivament en Darsombra.

Tenen el campament base a Baltimore, però es passen la major part del temps en gires autogestionades per nord-amèrica, Àsia o Europa. Toquen en gal·leries, pobles abandonats, bars amagats o en els seus ja coneguts concerts amb generadors en monuments i parcs nacionals, en llocs especials com Lake Ouachita (Arkansas) Diablo Canyon (Nuevo Mexico) o Factory Butte (Utah).

Construeixen escenaris de psicodèlia galàctica transapocalíptica. Cascades progressives d’space-rock amb notes, efectes i cants que acaben conglomerant i donant forma a núvols que allà on descarreguen, queda amarat de llum i color. No hi ha lloc per a les ombres.

Presenten el seu darrer treball, un àlbum doble que porta per nom Dumesday Book, que fa referència al llibre del cens del segle XI, el registre públic més antic en idioma anglès. Va ser enregistrat i mesclat pel mateix Daniloski a Whale Manor, un estudi instal·lat a casa seva i l’art és d’Ann Everton, que en una de les edicions, inclou un cristall de bismut fet a mà per ella mateixa. L’edició a càrrec de Pnictogen Records, es troba des de la setmana passada al carrer.

Darrerament ens tenien acostumades a un sol tema per cara. En canvi aquest, es va concebre com una versió surrealiste d’un àlbum pop per contrastar en els monolítics treballs passats. Setanta cinc minuts repartits en 10 cançons. Explica Everton: ‘En lloc d’una o dues llargues cançons, volíem que amb aquest ni hagués varies, la majoria de menys de 20 minuts, el que per a nosaltres és un gran canvi en extensió!’

D’aquest Gibbet Lore, Daniloski comenta: ‘Com ens sol passar, estem sorpresos amb el que ens van suggerir les musses. La intró i el riff/bucle van ser algo que em va venir de sobte un dia. Ho vaig tararejar en el meu telèfon per guardar-ho per la posteritat’.

Sobre el vídeo, com a realitzadora ella comenta: ‘Una vegada més, les connexions amb les muses eren confoses quan va arribar el moment de fer-lo: un llop que udola al cim d’una muntanya, es va convertir en un gos que udolaba en un turó, els ballarins afectats per ves a saber quin mal disfressats i ballant lliurament... al final surt el què ha de sortir, ens agradi o no!’