JOVES i JA NOSTÀLGICS

BEEN STELLAR – “SCREAM FROM NEW YORK, NY”

NOU REGISTRE

Els presenten com la banda que farà ressorgir els gloriosos temps del rock alternatiu a Nova York.

Totalment engolida per lloguers exorbitants que han obligat a fugir també, com a totes les grans ciutats, a la classe autòctona resident, Nova York i els seus nous amos, ja només aspiren a llançar, de tant en tant, algun fantasma que recordi, o ho intenti, aquells bons temps. ‘The Strokes, The Walkmen, Interpol, totes elles van ser un galvanitzador per nosaltres’ explica el guitarrista de la banda Skyler Knapp.

(fot Gabe Long)

L’intent es diu Been Stellar, i encara que prou reeixit, serà com a molt un coet dels llançats la matinada de Sant Joan. El seu debut és aquest Scream From New York, NY que els hi ha editat fa 10 dies el segell independent Dirty Hit. 

Son un quintet format pel mencionat Knapp i el vocalista Sam Slocum que es coneixen de la seva època d’estudiants a Michigan. Amb els altres tres, Nando Dale (guitarra), Nico Brunstein (baix) i Laila Wayans (bateria) van tancar la formació quan tots anaven a la Universitat de Nova York.

Senten molta nostàlgia d'una ciutat diferent i millor. En el primer tall, Start Again, Slocum camina per la Primera Avinguda intercanviant paraules amb un paio begut i ben vestit i crida #New York wasted / Start again!#. Les lletres van circulant per entra les balenes del Museu d’Història Natural i del Village abans no s’omplís de cafeteries de muffins. 

Pel mig del disc hi ha Sweet, que funciona com una declaració d’anhel cap alguna cosa millor mentre arriba als darrers segons de la cançó amb la veu d’Slocum que es transforma en un crit de desesperació. Agafeu-vos-ho amb calma, els hi diríem. 

          

LA PROBA

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

El vinil no ha tornat d’enlloc. El vinil no ha desaparegut mai. Potser aquells que s’ho imaginaven, han acabat entenent-ho.

El tocadiscos – plat en argot modern – tampoc ha tornat d’enlloc. Mai s’ha deixat de produir i no només a nivell domèstic, sinó que sovint, és l’estrella d’un nou model per part d’un dissenyador de renom. El darrer, aquest Disco Volante del suec Oscar Olsson.

És un tocadiscos ultra-elegant i de disseny atrevit, per a persones amb molts quartos que a part del normal poden tenir aquest per adelitar-se sols o en companyia. Una vegada utilitzat, es pot quedar plegat en vertical a la paret. Bàsicament consta de dues parts principals: el braç fonocaptor, allotjat dins de la carcassa d’alumini muntada a la paret i la pròpia estructura d’acer pel vinil. Per evitar que els discos surtin volant – mai millor dit – una peça elàstica el volta. En colors taronja, groc, verd o negre.

Oscar Olsson

Explica que li agrada tancar l’escletxa que hi ha entre el disseny com una pràctica impulsada per la innovació i la resolució de problemes i el disseny com un fenomen artístic i cultural. ‘Em considero un dissenyador industrial que dona vida a productes icònics i originals’ diu a la seva pàgina web.

Està inspirat en l’aerodinàmic coupé biplaça Alfa Romeo de 1952, però hi ha qui – com nosaltres – també el compara amb la icònica maquina d’escriure Valentine dissenyada per Ettore Sottsass i Perry King per a l’Olivetti l’any 1969. De fet però, encara no s’ha anunciat els plans de producció per aquest plat volador que farà les delícies d’algun melòman revolucionari de la gauche divine, aquesta sí desapareguda.

          

FUMIGACIÓ NATURAL

WAND – “VERTIGO”

A LA VISTA

La psicodèlia fa més falta que mai. Poder-nos fondre amb tot lo material i finit a base de capes de fuzz, campanetes i distorsió, s’ha convertit en un bon kit de supervivència.

Afortunadament, encara hi ha molt bones bandes que des de diferents punts del planeta escampen una capa de matrius lisèrgiques, com aquell qui sembra el blat que ara s’està collint, amb la que ens nodrirem fins que algú generi de nou una desagradable corrent d’aire.

Una d’aquestes bandes son els angelicals Wand, el projecte de Cory Hanson que entremig de treballs en solitari – l’any passat va llançar Western Cum – reuneix al grup i es posen a tocar. En un comunicat expliquen: ‘El nou àlbum sorgeix en el propi estudi, especialment muntat per rebre les muses. D’aquesta manera les cançons apareixen després de 50 hores d’improvisacions en viu i donant forma a cada pista. Cada membre anava assumint un rol, un enfocament intuïtiu, sense egos, que ens portava a un territori inexplorat’.

El disc, que és el primer en cinc anys, es diu Vertigo. La producció és d’Evan Backer i sortirà a finals de juliol via Drag City. En l’actual formació d’una de les bandes més “secretes” de l’escena psicodèlica, a part de Hanson i Backer hi trobem a Evan Burrows i a Robbie Cody. 

Fa un mes van compartir Smile i ara afegeixen aquest JJ. Un tema bucòlic adornat amb arranjaments orquestrals i ritme tribal d’ensopegar. El vídeo d’animació que l’acompanya, està imaginat per l’escriptor Veron Chatman i Lilfuchs de la productora Adult Swim. La veritat, tot molt bonic i bé. 

Fan la presentació de l'àlbum en un extens tour europeu aquesta tardor. Però qui vulgui veure'ls, haurà d'anar al menys fins a Lió.

           

RES NI NINGÚ PODRÀ AMB ELLA

LINDA THOMPSON – “PROXY MUSIC”

NOU REGISTRE

Als seus 76 anys, la respectada cantant i compositora anglesa Linda Thompson, ha decidit treure un nou disc en la seva carrera d’obstacles una dècada després del darrer treball.

Però com que no hi ha obstacle que es resisteixi si hi ha una forta personalitat al darrera, la músic acaba de llançar Proxy Music, que encara que sembli una paradoxa, és tot un al·legat a favor del defalliment i del bon sentit de l’humor. ‘No és que fos una gran idea’ diu Thompson ‘És que era l’única idea’.

Des de fa uns anys que Thompson pateix una malaltia que la impedeix cantar amb normalitat. Una distòpia espasmòdica molt emprenyadora. Per això va decidir que si ella no ho podia fer, ho faria algú altra per ella. Així, ajudada pel seu fill Teddy Thompson (que ha co-produït l’àlbum) van fer una selecció d’amics i familiars per fer la funció vocal. Rufus i Martha Wainwright, Eliza Carthy, The Procalimers, Dori Freeman, John Grant, els seus fills, l’esmentat Teddy i la seva germana Kami son alguns d’ells i la seva ex-parella Richard, que el trobem a la guitarra i teclats en algunes peces. ‘La música a la meva família, és com un pegament. Ens uneix’ diu Thompson.

Escrites per ella, son onze cançons tristes, d’amor i de l’envelliment, emmarcades per un sentiment fort d’esperança, que es contraresten amb la divertida portada, parodia del debut de Roxy Music de l’any 1972, on surt ella parodiant també a la model Kari-Anne Moller. ‘Vaig pensar que seria divertit interpretar a la pin-up dels vells temps’ es veu que va explicar entre riures. ‘En l’original, la model arrufa una mica el llavi, però quan ho vaig intentar fer, es va produir una mena de rigor-mortis que encara ho fa més divertit’.

Va ser als anys 80 que ja li van diagnosticar. Després d’One Clear Moment (Warner – 1985) va fer una pausa que va re-activar treient tres discos, el darrer Won’t Be Long Now (Pettifer Sounds – 2013) fins ara amb aquest fabulós Proxy Music de la mà d’StorySound Records. Son onze cançons amb les que es fa molt difícil destacar-ne cap donat el sentiment declarat i la bellesa aportada en cada una d’elles.

Tonades de molta tradició folk amb majestuosa instrumentació, melodies que es recargolen entre filigranes acústiques, en un admirable retrat de la força d’aquesta dóna. Comença amb The Solitary Traveler, un colpidor tema sobre una dóna ‘malvada’ que ha perdut la veu i l’amor del pare del seu fill. Però sap donar-li la volta i en la veu de Kami, la seva filla, canta #Estic sola. Sense veu, sensa el fill sense home / Però nois, esteu tots equivocats, soc experta i lliure / Tots el meus problemes han marxat#.

Tanca aquest Those Damn Roches, un tribut als famosos clans musicals, amb la veu de Teddy i la guitarra de Zak Hobbs, el net de Linda i Richard. La cançó torna a tenir alguna cosa de biogràfica: #Els Thompson tiran del meu cor / No podem dur-nos bé excepte quan estem separats#’.

Aquest diumenge que ve, el presenta en directe en el càlid espai de la City Winery de Nova York, acompanyada de tothom. Per qui estigui per allà i volgui sentir la vibració.

Llista de les cançons:

The Solitary Traveller – Kami Thompson

Or Nothing at All – Martha Wainwright

Bonnie Lass – The Proclaimers

Darling This Will Never Do – Rufus Wainwright

I Used To Be So Pretty – Ren Harvieu

John Grant – John Grant

Mudlark – The Rails

Shores of America – Dori Freeman

That’s the Way the Polka Goes – Eliza Carthy

Three Shaky Ships – The Unthanks

Those Damn Roches – Teddy Thompson

           

IMMA SUST, MÚSICA SENSE INSTRUMENTS

QÜESTIONARI i ENTREVISTA

Sex, Drugs & Rock'n'roll. Més relació impossible. Hem parlat de sexe i de rock’n’roll. De drogues no ens va donar temps.

Ho hem fet amb una influencer. Una influencer en amabilitat i simpatia que desborda energia positiva per tots i cadascun dels porus del seu cos.

Només entrar a l’espai Amantis, ja veiem que la cosa promet. A la vista, tot de joguines per entretenir-se una vegada s’ha llançat la televisió per la finestra i per les orelles, bona música sonant pels altaveus d’ambient: Scissor Sisters, Roy Orbison, Blondie,... new wave, soul, en una ben triada selecció.

A Imma Sust la coneixem d’haver editat diversos llibres, sola i a dues mans, de col·laboracions a la ràdio, de columnes a la premsa, de la televisió (entre altres, l’enyorat Videomaton Show de BTV amb el Joan Spin) i de ser la públic-relations de la cadena dels moderníssims sex-shops Amantis, que és on ens trobem, en una de les dues botigues que tenen a Barcelona.

TotdePop: Posem-nos en situació. D’on sorgeix la idea d’Amantis i quin paper hi jugues tu?

Imma Sust: T’explico. L’origen d’Amantis ve d’un senyor que es diu Carlos Icaza que fa 30 anys que va decidir muntar la primera botiga eròtica que no semblés el clàssic sex-shop: això vol dir, amb llum natural, les portes ben obertes, una certa cura pel disseny interior i amb accés per a tothom. Hi ha una frase del Carlos que a mi m’agrada molt quan busquem locals que és: ‘A la gente ya le cuesta entrar en tiendas como esta. No vayamos a ponerle mas pegas’. Llavors com es pot veure, la idea és muntar-les amb colors clars, fustes càlides, llibres, exposicions, que convidi a entrar.

TdP: I no us ha entrat mai algú que un cop a dins s’ha emportat una sorpresa al no identificar-la en el clàssic sex-shop?

IS: I tant. La setmana passada, a València sense anar més lluny. Va ser molt divertit. Un que va entrar buscant retoladors. Després va fer un tik-tok dient que hauríem de fer més visible el tipus de botiga que som, ‘que se note, que se note...’ què vol dir  que se note? Si som una botiga més, de barri, com qualsevol altre. I sense voler ens va fer una promo brutal (riures).

TdP: Un “estudi” de la Universitat de Londres titulat “Ciència darrera la cançó”, diu que el rock és perfecte per a les relacions, que son més intenses i passionals. Ho creus també, o penses que ens deixem influir massa pels experts, no només en aquest cas, sinó en molts altres aspectes de la nostra vida diària? (li sona el telèfon i ho aturem uns moments)

IS: Crec que la música té molt de sexy i el rock és molt passional i testosterònic. També et diria que és molt hetero, o no, no ho se, potser hi ha una parella gay que els hi encanta el rock a més dels típics. Però en qualsevol cas, la música et fa sentir viu, igual que el sexe. És ser feliç i connectar.

TdP: Per posar un exemple del rebombori que pot causar una cançó, quan va sortir Je T’Aime de Gainsbourg/Birkin, hi va haver un daltabaix. Com veus avui l’estat de la música socialment? Creus que s’ha difuminat aquesta força que pot tenir la música en un moment donat?

IS: Soc de clàssics, Madonna, Queen, Bowie...d’aquí uns dies vaig a veure a la Patti Smith que no l’he vista mai i em moro de ganes de veure-la. A partir d’aquí, sincerament, la música que es fa ara la veig molt poc reivindicativa. El més reivindicatiu avui és Zorra, la cançó que va anar a Eurovisión, que està molt bé, però que dius, home! potser hi falta alguna cosa. Potser em falten coneixements perquè el trap també hi ha una part feminista de dones potents i canyeres però que ja no hi connecto. Puc valorar-les i admirar-les, però no hi participo escoltant-les.

TdP: Las Vulpes l’any 1983 cantaven Me Gusta Ser Una Zorra. Nebulossa a Eurovisión canta #Ya sé que soy solo una zorra#. El missatge és diferent però igual de provocador. D’una a l’altra hi ha 40 anys. Creus que algun dia ens podrem relaxar i deixar enrere aquest discurs?

IS: És que no hem tornat amb el discurs. Estem més enrere encara. Estem anant enrere, com els crancs. Potser això resulta ser com les accions de borsa, que puja, baixa, torna a pujar... ara a Europa està avançant una ultra-dreta molt perillosa. M’agrada dir que estem com a dins la capsa del gat Schrödinger, que no saps cap a on anem, depèn del moment en que l’obris. M’agrada dir que el gat està viu i molt viu per tenir una actitud positiva, però la cosa està difícil. Tens la sensació de que als anys 80 teníem molta més llibertat i als 90 a la televisió jo ensenyava les tetes, deia el que em donava la gana i ara em censuren per ensenyar els mugrons. Ara és: això cuidado, això no es pot dir... en aquesta línia.

TdP: ...l’actual i perillosíssima autocensura...

IS: La censura és censura, imposada per tu mateixa o per part d’un altre... els límits de l’humor, si no ens podem riure de tot, és que no anem be.

TdP: Darwin va escriure que "Les notes musicals i el ritme van ser adquirits al principi de la humanitat amb el propòsit de captivar al sexe oposat". Hi estàs d’acord?

IS: Mira l’Elvis Presley com les posava a totes... o Bruce Sprinsteen, jo recordo amb 13 anys tenir el meu primer impuls sexual veient-lo, i el meu pare mirant-me i dient ‘però que li passa a aquesta nena?’ (riures). A l’adolescència ja tens clar si ets gay, hetero o bi... jo ho tenia claríssim, aquell home em posava! Quina meravella...

TdP: Creus que encara hi ha romanticisme?

IS: En absolut. Crec que el romanticisme és un engany del patriarcat perquè ens casem, tinguem fills i seguim igual.

TdP: Has estat mai enamorada platònicament?

IS: Què vol dir platònicament? D’algú que no em correspon? No. Això és d’idiotes. No perdré el temps amb algú que no em fa cas (riures).

TdP: A Liquid Sky, la pel·lícula de Slava Tsukerman de l’any 1982, uns extraterrestres diminuts, aterren en un terrat de Nova York i s’alimenten d’una substància que es produeix al cervell humà quan arriba a l’orgasme, morint segons després. Creus que és una bona mort morir després de... o és un mite i aquí ningú es vol morir?

IS: Home, doncs depèn del polvo perquè hi ha polvos de merda que si a sobre dius ‘i ara m’he de morir?’ (riures) Si és un polvo meravellós amb algú amb el que tens una connexió brutal, doncs no m’importaria que la mort m’enganxés follant, però que fos un bon globo, eh? (més riures)

TdP: De passada, creus en la vida extraterrestre?

IS: I tant. És que em sembla que és estúpid no creure-hi. És més, crec que fins i tot nosaltres ho podríem ser d’extraterrestres (li torna a sonar el telèfon)...

TdP: A finals dels anys 60, en els dies de les famoses groupies, Cynthia ‘Plaster’, des de la seva posició “privilegiada” es va començar a dedicar a fer escultures de penis de músics famosos, el primer va ser Jimi Hendrix, després van venir Dennis Thompson i Wayne Kramer, bateria i guitarrista de MC5, Zal Yanovsky, de Lovin’ Spoonful o Richard Cole, mànager de Led Zeppelin. En total, més de 70 homes van passar per les seves mans. En aquests temps d’autocensures, et semblaria vàlid avui com a acte polític reivindicatiu?

IS: L’acte reivindicatiu avui podria ser aquest (m’ensenya un poster on hi figura l’opció de fer el mateix, però d’una vulva) que és el que no s’ha mostrat al món. Estem farts de veure penis, n’he vist per tot arreu. Reivindico un lavabo ple de conys i de clítoris. Ho fem aquí, a Amantis, jo tinc la meva vulva. Aquí tinc 30.000 penis, crec que ja ha arribat l’hora d’ensenyar vulves!

TdP: Si et dic Donna Summer, que et ve al cap?

IS: Força, feminisme, la jefa...

TdP: Mick Jagger?

IS: Energia... i amb 80 anys! La meva mare diu: ‘Es droga’ i jo li dic: ‘Això tu no ho fas ni amb totes les drogues del món!’ (riures) I el Bruce amb 74!... al·lucinant. Encara que qui ara qui brinca és la guitarra, ell ja no salta (més riures). I el Raphael, que soc una de les seves groupies...80 tacos i segueix, això sí, no mou els peus, es queda clavat. Son gent que de petits van caure a la marmita, com l’Asterix o l’Obelix, mai sé qui és qui (i més riures).

TdP: Tens algun hobby?

IS: M’agrada molt cuinar. Si no fes el que faig, seria cuinera.

TdP: Quan no ets a Amantis, a la radio, al gimnàs, en quin assumpte et poden trobar?...

IS: Venent “Thermomix”. Si ens vols una te la puc oferir.

TdP: Potser ets més casolana del que pots semblar a primera vista?

IS: Si, i tant. Soc molt senyora de la casa i per la nit m’apago. Soc juerguista de dia, no de nit.

TdP: Tens una columna a El Periódico. Amb el Joan Spin, el 2004 vas treure un llibre sobre lo freak català. Després va venir Solters Convençuts amb Marc Villanueva i fa un parell d’anys Les Temptacions de l’Eva tu sola. Hi ha nou llibre o projecte a la vista?

IS: Les Temptacions de l’Eva ja el vaig escriure jo sola, que m’agrada molt. Els altres, amb l’Spin el vam fer perquè ens avorríem i vam dir de fer alguna cosa i va sortir el Freak i amb el Marc, com que escrivíem tots dos articles a l’Avui li vaig proposar de fer alguna cosa junts i va sortir el Solters Convençuts. Després també vaig fer alguns llibres amb un pseudònim, per adolescents, romàntics, per això lo del pseudònim ‘jo no els he escrit’ (riures). I finalment aquesta novel·la eròtica de Les Temptacions de l’Eva – perquè posar ‘les pomes de l’Eva’ quedava fatal (en castellà es va dir Las manzanas de Eva). És un llibre que m’agrada molt com ha quedat. És una novel·la que parla d’una sexualitat molt lliure, molt feminista, molt LGTB-friendly. He volgut trencar molts tabús. Hi surt gent gran follant, condons, pollas que en un moment donat no trempen i no passa res. Per fer alguna cosa més real, normalitzar-ho, eròtic, no porno. Quan en tingui necessitat n’escriuré un altra. Escric per necessitat.

TdP: Entrem al qüestionari. El teu menjar preferit?

IS: La paella!... amb vi blanc, res de sangria! (riures)

TdP: Amb molts diners, a on t’agradaria anar de vacances?

IS: Al Japó, que no he estat i val molta pasta.

TdP: Què has somiat aquesta darrera nit?

IS: No somio gaire. Acostumo a dormir be.

TdP: T’has penedit alguna vegada d’haver estat sincera?

IS: I tant!!!! Soc la reina del sincericidi. Amb l’edat ja he aprés que no cal dir-ho tot. Si no em pregunten, mantinc la boca tancada.

TdP: Quin personatge de la història t’hauria agradat conèixer?

IS: Algun científic, potser Leonardo da Vinci. Li diria, ‘explica’m coses!’ I seria molt divertit segurament. A més li agradava també molt la cuina. O algun filòsof, Aristòtil. Algú amb qui pugui tenir una bona conversa,... Plató. Descartes no i Khant tampoc que a la selectivitat em va sortir i em van posar un 2 de nota (riures).

TdP: T’emportes les tovalloles dels hotels?

IS: No sempre però a vegades sí.

TdP: Què vols ser de gran?

IS: Gran.

TdP: Defineix gran

IS: Vull continuar vivint i créixer. Fer-me gran amb dignitat. Quan de petita em preguntaven que volia ser de gran, ja deia ‘gran’! Per fer el que vulgui i marxar dels llocs que em doni la gana.

TdP: Si poguessis tirar enrere en el temps i matar a Bill Gates acabat de néixer, ho faries?

IS: Per què he de matar a Bill Gates? No. No mataria a ningú... Espera! Ja sé, però seria a molts: tots els pederastes del món! Aquests si que els mataria a tots i no tindria remordiments. O sigui, em carregaria a tot un col·lectiu, sencer, el de pederastes.

TdP: El lloc més estrany on has dormit?

IS: Doncs mira, a Menorca. No trobàvem lloc per dormir i vam agafar una barqueta fins a un iot on ens vam colar i vam dormir dalt.

TdP: Si obrim la teva nevera, què hi trobarem?

IS: Doncs de tot. Caurà algo segurament, perquè sempre està a tope. Menys embotits, que intento no menjar gaires processats, tot i que m’encanten! Llavors millor no tenir-ne perquè si en tinc me’ls menjo (riures)

TdP: Et pots fer invisible durant una hora

IS: Oh! Quina meravella! No t’ho puc dir... (insisteixo)... es que la faria servir per si sospito d’algú que està fent mal, aniria a confirmar-ho, lo que parlàvem abans dels abusos. Tinc una amiga que té un novio i que no m’agrada, doncs aniria a comprovar si la tracta be. Això faria. Vigilar que tothom sigui feliç.

TdP: Hi ha un avís de bomba al teu edifici i s’ha de desallotjar, què t’emportes?

IS: Això em va passar. No va ser una bomba, però sí per un incendi i vam haver d’evacuar l’immoble. Em vaig endur el gos, el mòbil i el tabac. Ara com que no tinc gos i no fumo, doncs m’emportaria el mòbil... i les claus per si no explota.

TdP: Només pot sonar una cançó al teu funeral. Quina escolliries?

IS: Una alegra. Del Bruce... Dancing In The Dark. Ballant en la foscor però feliç.

TdP: Va costar trobar el dia per fer-li l’entrevista. Però la bona estona que vam passar i el contagi tremendament genuí per la vida que ens va transmetre, valen totes les esperes.

         

SENSE DOBLES INTENCIONS

CHIME SCHOOL – “THE BOY WHO RAN THE PAISLEY HOTEL”

A LA VISTA

Aquest és un àlbum de pop bellugadís que ens farà recordar l’estiu un cop estigui a punt d’acabar-se.

No ens agrada el terme banda de jangle-pop en el que se’ls inclou. Son cançons destinades només a fer-te la vida més agradable. La banda de San Francisco Chime School, que va debutar amb un disc homònim el 2021, té a punt la continuació. Onze nous talls en un àlbum que es diu The Boy Who Ran The Paisley Hotel i que sortirà a finals d’agost via Slumberland Records novament.

El disc va ser enregistrat per Andy Pastalaniec a l’estudi que té muntat a casa seva i de moment, han compartit aquest Give Your Heart Away en un vídeo que ha dirigit Britta Leijonflycht. Tot el nostre marc de vida, és un reflex del nostre estil de vida i amb aquest primer single han volgut plasmar-ho.

‘La fotografia és un altra mitjà que dóna pistes del què faig musicalment’ explica Pastalaniec, que afegeix ‘La cançó està emmarcada per una introducció i un final fora de temps. Hi ha una lletra que parla de la lent d’una càmera que s’obre a un altre temps i espai. Està destinat a capturar un moment allunyat en el temps. Potser un moment de la joventut en el que per les nits, passaves massa temps donant voltes sense rumb pel bars...’. 

Chime School ens farà entrega d’onze pistes d’un estil de vida propi, en forma d’onze bellugadisses gemmes d’indie-pop.

         

DIÀLEG MUSICAL

TIM KOH / SUN AN – “SALT AND SUGAR LOOK THE SAME”

NOU REGISTRE

Tim i Sun sembla més el nom d’una pel·lícula de Pixel Estudis que el que son en realitat: dos genis coreà-nord-americans creadors d’experiències sonores.

El multi-instrumentista Tim Koh, va néixer a Los Angeles i en l’adolescència estava més aviat per tot allò que tendís al punk i al noise que ha passejar pel K-Town a la recerca dels precursors del K-Pop. La seva inquietud per les coses més allunyades a l’establert, el van encarrilar a començar a experimentar amb la música un cop va estar matriculat a l’Institut de les Arts de Califòrnia.

(fot Douglas Lee)

Es refereix com a influenciat per figures com Faust, The Shaggs, Lee Scratch Perry i bandes de japanese noise com Merzbow (Masami Akita). Una diversitat d’estils que l’ha dut a treballar i guanyar-se la vida també amb tot un ventall divers d’artistes que van des de formar part de l’Ariel Pink’s Haunted Graffiti, passant per la participació en treballs d’Animal Collective, No Age o Gang Gang Dance entre molts altres.

Ara, en col·laboració amb el dissenyador de so Sun An, treu un àlbum que es pot interpretar com un collage oníric compost per 18 breus composicions, mescla de subtils vibracions de cordes de guitarra, electrònica i samples amb el que encetar un desplaçament unilateral apartat de tot camí establert. L’àlbum es diu Salt And Sugar Look The Same i ha sortit fa tres dies – reals – via Music From Memory. La portada és obra de Brian DeGraw i el disseny de David McFarline. 

           

CATÀRTICA DECLARACIÓ

CRACK CLOUD – “RED MILE”

A LA VISTA

Igual que a l’abstracte s’arriba després d’un llarg procés de treball i síntesi, al pop-punk d’aquest costat de temps s’arriba a partir d’una miscel·lània d’oïda.

El col·lectiu de Vancouver Crack Cloud, després dels engrescadors Tough Baby i Pain Olympics, anuncia el seu esperat tercer àlbum. La banda, ara formada per Zach Choy, Aleem Khan, Bryce Cloghesy, Will Choy, Emma Acs, Eve Adams i Nathaniel Philips més el director creatiu Aidan Pontarini, van enregistrar el disc en estudis dels suburbis de Joshua Tree i de Calgary. Es diu Red Mile i és el primer que sortirà via Jagjaguwar a finals del mes que ve.

Amb aquest, s’apropen a l’art-punk per vehicular la catarsi i així evitar fer-se mal. ‘La meva relació amb la música punk quan era adolescent depenia de l’autodespreci. Una manera fàcil i destructiva d’enfrontar-me al que no m’agradava de mi mateix i del que no entenia del món que m’envoltava’ diu el bateria i líder del col·lectiu Zach Choy.

La primera vegada que es sent a parlar de Crack Cloud va ser fa casi una dècada a Calgary. El 2017, ja amb alguns dels seus membres instal·lats a Vancouver i treballant en Centres de Reducció de Danys, el tema de la superació personal i l’idealisme que vivien amb la feina, va aportar encara més substància a l’esperit de Crack Cloud. D’aquí va sorgir el sensacional debut Pain Olympics (Meat Machine – 2020).

Les lletres de Choy, el principal compositor, son incisives, amb un agut sentit d’auto-consciència. Afirma la vida sense negar la mort. En les lletres vol reflectir tota la idea del punk: una forma de rebel·lió que és molt fàcil convertir en una empresa de fer diners. Han comentat i no es sorprenen, com la música i els afeccionats poden ser contaminats a favor dels guanys econòmics de la industria i com aquest Medium, segon tema compartit, vol ser musical i líricament alliberador del grau de fustració. A l’estil Clash de la vella escola.

Crack Cloud estaran de gira per Europa aquesta tardor i com tantes i tantes bandes que si no els contracten els promotors dels guiri-festivals, passaran de llarg.

          

APROPANT-SE A L’ESPIRITUALITAT

THURSTON MOORE – “FLOW CRITICAL LUCIDITY”

A LA VISTA

El síndic de la intel·lectualitat musical ha anunciat nou àlbum a través de Daydream Library Series – el segell sorgit de l’editorial Ecstatic Peace Library creada el 2009 pel mateix Moore i Eva Prinz.

L’influent músic i mecenes Thurston Moore, com tot bon creatiu, presenta el darrer amb el que musicalment ha estat treballant. Es diu Flow Critical Lucidity, és el seu novè disc en solitari que es podrà escoltar sencer la tercera setmana de setembre.

Anirà compost de set nous talls que inclouen referències a l’entorn, inspirades en la natura, els somnis lúcids i la dansa contemporània. La gravació es va efectuar als Total Refreshment Studios el 2022 i la mescla als Hermitage Studios de Margo Broom l’any següent, tots dos espais a la capital anglesa. La portada presenta Samurai Walkman, una obra de James Nares, un vell amic de Moore dels dies de la No Wave novaiorquesa, amb el que col·labora sovint.

A Rewilding, el tall compartit fa un parell de mesos, on feia dures reflexions sobre la supressió de la mà humana de la naturalesa ‘#... no toqueu més...# en motiu del Dia de la Terra, li segueix aquest Sans Limites – el títol de l’àlbum prové de la seva lletra – amb la participació de Lætitia Sadier – del que el propi Moore explica: ‘Comença amb una forma cíclica de guitarra i piano que es va expandint cada vegada més abans d’establir-se en un compàs de dos acords, on s’introdueix la lletra, eliminant limitacions i anant més enllà d’aquestes. Com un soldat que ha de portar a terme una bona batalla. Un guerrer contra la guerra’.