ELECTRÒNICA AL SERVEI DEL CIUTADÀ

TIGER MENJA ZEBRA – “ADMIRABLES”

ENTREVISTA

Hi ha històries que només poden passar si el que et mou és la passió per alguna cosa. En aquest cas, dues: el respecte, des de l’homenatge, i la música, des de la provocació.

El cuarteto Tiger Menja Zebra de Granollers, mantenen en actiu una de les propostes més interessants del panorama d’aquí. Al llarg de la dècada passada van desenvolupar una trilogia amb el nom d’Autodestrucció de l’Ésser Humà. La formava Com Començar Una Guerra (Music Or Nothing – 2012), Súper Ego (Music Or Nothing – 2014) i Anarquia i Mal De Cap (Hidden Track Records – 2017).

Amb els dos primers, la formació es mantenia amb Josep Arnán (DJ Dražen Petrović), Xavier Font (D.A.R.A.L), Eduard Novoa i Tavo Garcia. Amb el tercer, entra el germà de Tavo, Pablo en substitució de Novoa quedant així la formació definitiva i actual amb dos baixos i dues bateries.

Per a finals de mes tenen apunt el seu quart disc, aquest Admirables, amb el que comencen una nova trama argumental. Música i lletres continuen amb el seu estil kamikaze i vertiginós de ritmes embogits fonamentats per una sòlida estructura amb unes explosives bases rítmiques i electrònica. Però mentre que amb la trilogia anterior, ens submergien en aspectes com la intimidació, la fúria (Com Començar Una Guerra), la prepotència, el menyspreu (Súper Ego) i la destrucció final (Anarquia i Mal De Cap), amb Admirables, sense deixar l’essència del grup, han volgut dedicar-lo a homenatjar persones.

Componen Xavier Font i Josep Arnán i van ser ells dos que van confeccionar la llista. Son 8 persones en total, que admiren i que els han influït al llarg de les seves vides. En la llista definitiva, van sobreviure per ordre d’aparició: Pepe Rubianes, Michele Cloup, Victor Nubla, Miguel Noguera, Éric Cantona, Kim Gordon, La Estrella de David i Mimi Parker. Més eclèctica impossible, i per això, ‘admirable'.

Hem tingut el gust de poder parlar amb en Josep Arnán d’Admirables, el nou i fulminant disc amb el que inundaran de decibels pujats al màxim de volum, els paisatges urbans i rurals alliberats.

TotDePop: Parleu de guerres, soldats, suïcidis, veieu un futur gaire apocalíptic o com va això?

Josep Arnán: A veure, el concepte d’aquest nou disc respecte al fet fins ara, canvia una mica. Amb els tres primers, vam voler fer una trilogia que vam anomenar L’Autodestrucció de l’Ésser Humà. El primer parlava de la provocació, de veure fins a quin punt la gent te la pell fina. El segon es deia SuperEgo i era doncs la continuació, de quan després d’una guerra surt el fardar de ser els guanyadors. I l’últim, Anarquia i Mal De Cap volia ser el final, quan ja no queda res. Un cop tancada la trilogia, la idea era fer una altra cosa, tant a nivell de discurs musical com artístic. Deixar de parlar de destrucció i parlar de tot el contrari, algo que generés bon rotllo, que és algo que mai havíem fet com a banda, perquè musicalment, el que fèiem era més aviat agressiu. Llavors entre el Xavi i jo vam decidir fer un disc de persones, persones que admiréssim i que ens hagessin aportat coses al llarg dels anys. Vam començar a dir noms i en alguns coincidíem. Al final van quedar aquestes vuit que a tots dos en havien aportat moltíssim, sigui perquè érem fans o perquè ens han ajudat amb diferents àmbits.

Com que hi ha alguns que ja no son entre nosaltres, vam pensar que dintre del disc també podíem tocar el concepte de la mort, però d’una manera natural, no com algo fosc. El primer tall és una conversa, evidentment editada, amb el Pepe Rubianes, després hi ha la de Victor Nubla on en part de la lletra se l’escolta dient #me voy, me voy# i el disc s’acaba amb una cançó dedicada a la Mimi Parker que al final acaba com una rave, com una festa. Així hem passat de parlar de la auto-destrucció a parlar també d’un final però des d’un punt de vista més assertiu, amb una filosofia de benestar.

TdP: Explica’ns una mica com va anar l’elecció dels 8 personatges. Son molt diferents entre ells. Hi ha còmics, músics, un futbolista...

JA: La tendència, com era lògic, va ser tirar cap a músics. Però al final vam veure que havíem d’obrir-nos a altres àmbits. Lo interessant és que amb els que estan vius, hem volgut contactar amb tots i amb això hem encertat perquè ens ha proporcionat grans experiències. Per posar-te un exemple, amb el Miguel Noguera, que es un tiu que el seu humor no et deixa indiferent i que li passa com a nosaltres amb la nostra música, que hi ha gent que li agrada i altres que no la suporten. La meva dona no la suporta. Li encantava Camping però els Tiger, és que no ve ni als directes (riures). Doncs el Miguel, a les 24 hores de contactar-hi, ja ens estava dient que sí a tot. Hi ha gent que t’apropes amb compte i després veus que és tremendament accessible. Si fins i tot va venir a Granollers per gravar el video-clip que hem fet del seu tema. Amb el David va ser diferent perquè ja érem amics, però també va estar molt predisposat amb tot. Amb Michel Cloup, que el vaig veure a Benicàssim al noranta i pico amb Diabologum i amb Experience, igual, s’hi va implicar de seguida. Vam escriure el tema a mitges, va venir a Granollers també pel video-clip que sortirà en breu i es va estar a casa del Xavi tres dies. De Victor Nubla tota la lletra està feta amb frases que ens van proporcionar molt amablement la gent de Gràcia Territori Sonor i que eren part dels seu vocabulari.

Per a la de Mimi Parker, la cosa va ser molt especial per emotiva. Vam contactar amb l’Alan Sparhawk i a través del seu manager ens va fer saber que havia dit que estaria encantat de fer la col·laboració. Com que havia de venir a tocar a Barcelona, vam aprofitar l’ocasió per quedar amb ell a l’hotel on s’allotjava. Un cop a la seva habitació, pensa que anàvem amb l’ordinador, un micro, perquè la cançó la teníem feta i no sabíem què voldria fer-hi. La cançó li havíem enviat prèviament, amb la lletra en català i la traducció a l’anglès. Hi ha uns samplers d’un tema de Low on la Mimi Parker canta. Hi vam posar uns efectes i ho vam incloure. Llavors va començar a escoltar-la, però ens vam quedar molt sorpresos quan ens va dir que encara no ho havia fet. Mentre l’escoltava, veiem que la cara se li anava transformant. El Xavi i jo ens vam mirar pensant “aquí hi ha algo que no quadra”. Ens va tornar a preguntar que què volíem que hi fes i de sobte ens diu “No puc. No em veig capaç de cantar amb la Mimi. És la primera vegada que escolto la seva veu després d’un any de no ser-hi”. Va ser un moment tremendament emocionant. Li vam demanar disculpes per la situació, dúiem uns quants discos de Low perquè ens els signés i lògicament, no ens vam atrevir ni a fer-nos una foto amb ell. Baixàvem a Barcelona eufòrics per la trobada i quan tornàvem estàvem ensorrats... Va ser molt dur. Li vam arribar a dir que si volia trèiem la veu de la Mimi i ens va dir que no, que de cap manera. Al dia següent vam anar al concert i vam tornar a parlar amb ell. Es va tornar a disculpar i ens va demanar que seguíssim en contacte. I de fet, fa uns dies vam rebre un mail on ens demana de col·laborar amb el disc nou que està preparant. Al final això encara fa que agafi més sentit el concepte d’un disc de persones de caràcter admirable. Menys amb la Kim Gordon i l’Éric Cantona, que no hi va haver resposta, amb tota la resta hi ha hagut molta sintonia.

TdP: El tema dels directes seguireu amb el mateix costum de tocar l’àlbum sencer en el mateix ordre i sense tocar cap cançó d’anteriors discos?

JA: Absolutament cert. El directe el concebem com un espectacle únic. Després de presentar el primer disc, vam eliminar els samplers que disparàvem, quan vam fer el segon i el tercer, tres quarts del mateix, i amb aquest farem igual. I amb això no hi ha marxa enrere. Ho tenim pensat d’aquesta manera, com una obra de teatre que un cop s’ha acabat, allò ja està fet. Per posar-te un exemple, el set, el format de directe del darrer disc de les dues bateries acústiques, dos baixos i electrònica, amb aquest nou disc ja serà diferent. Sempre serà diferent. Qui no hagi vist aquell directe, ja no el veurà.

TdP: Com l’art efímer. Com el que va estrenar Miquel Barcelò a Avignon amb l’obra Paso Doble...

JA: Exacte. Portem des dels inicis amb aquesta forma de funcionar. De fet, quan va començar Tiger Menja Zebra vam constituir una mena de decàleg on vam escriure cap a on havíem d’anar i per nosaltres eren aspectes innegociables. Volíem un canvi total respecta d’on veníem amb Camping.

TdP: Fes-nos cinc cèntims de com va anar la gravació?

JA: Pràcticament està fet tot a casa i el que hem fet és mesclar-lo i masteritzar-ho en  estudi. Jo tinc un altre projecte que es diu Nic09 amb un ex-membre de Camping, l’Oscar Cortés, i hem fet un disc pràcticament tot de techno, un gènere que no controlo molt i quan vam mesclar el disc vam anar a fer-ho a un estudi que hi ha a Parets que es diu Factoria X. Ho vam provar amb un productor que es diu Rubén Moreno, àlies DJ Ruboy, hi ha una cançó mítica de l’època de la ruta del bacalao, Flying Free que ara ha ressorgit perquè la va plagiar algú, no recordo qui, que va anar a Eurovisió. Aquest tipus es dedica a produir música màquina. Amb el Xavi, li vaig dir de mesclar una peça amb ell encara que està a les antípodes del que fem. Es va implicar moltíssim. Vam provar-ho amb la cançó d’Éric Cantona i va funcionar tant, que vam estar pràcticament un any amb ell. Sempre havíem anat a estudis més convencionals, ha estat doncs un experiment.

TdP: Es un disc amb diferents experiments...

JA: Si, i van sortir molt bé. Ens guiem molt per les sensacions, per edat potser ja ens podem permetre el luxe de fer una mica el que ens doni la gana, experimentar està molt bé. Aquest individu era “verge” i ens aportava la seva part tècnica. Ell equalitzava de manera diferent al que estem acostumats i ens ha donat un resultat del que estem molt contents.

TdP: Parla’ns una mica del grafisme

JA: Doncs son de la meva filla que a l’agost farà 14 anys. Sens va ocórrer per la portada agafar fotos dels personatges i fer una mena de caricatura. Ens ha sortit barato! (riures). Amb maquetació ens ha ajudat la meva germana que es dedica al disseny gràfic. Les fotos per la promo ens l’has fet un fotògraf molt bon amic... Al nostre nivell està bé tirar del talent dels propers, que a lo millor no s’hi dediquen professionalment. Està bé fer-los partícips del projecte, i a més estan força contents.

TdP: En quin segell l’editareu? Sortirà en vinil?

JA: Sí que sortirà en vinil i ho fem a través del segell Dog From Hell Records que és un segell que porta a  un artista d’aquí Granollers que es diu Adela Valeriana (Carlos Pomeda), en la ona Enric Montefusco – Standstill... Qui el porta es diu Joel Zarrias, és de Granollers però viu a Barcelona. De cara a promocions i això t’ho has de manegar tot tú, altra vegada hem tirat de qui ens venia de gust en aquest moment. Es va avançant poc a poc, hi ha molta feina al darrera, el Xavi i jo hem estat dos anys treballant-hi i si no t’ho passes mínimament bé és impossible tirar-ho endavant.

Jo em veig fent música sempre. Els concerts i això ja desgasta més, però la preparació del disc i demés és una altra cosa. Ja que hem de treballar en altres feines, que aquí tinguem la llibertat de fer el que vulguem.

TdP: Tot un gust xerrar amb algú que entén bé el que implica el món de la música. No mirar mai el rellotge.