EL MINI

FESTIVAL DE CULTURA INDEPENDENT DE BARCELONA

18:00 HOLA LIS

19:00 ADERYN

20:00 MIKI BERENYI TRIO

DS. 27 ABR’24

CENTRE CULTURAL ALBAREDA - BARCELONA

ASSISTÈNCIES

El Minifestival, convertit en un clàssic, porta enriquint l’activitat musical de Barcelona des de 1995. És una de les poques, indestructibles i continuades cites, que cada any esperem per la primavera.

Entremig d’efemèrides prèvies que es van produir el mes de febrer i març, com diferents taules rodones, una exposició fotogràfica commemorant els 30 anys del Mini i el Curt-Movies, una mostra de curtmetratges i videoclips de producció pròpia, la tanda de concerts del dissabte tancava l’edició d’aquest any.

Gairebé sempre, el cartell resulta una agradable sorpresa per la seva perspicàcia alhora de la confecció i aquest any no ha estat diferent. Aporten propostes més o menys noves, emergents i un respectable suggeriment veterà que mai falla.

Va obrir Hola Lis, la proposta intimista d’Elisa Bernal recollida en el disc Foravila publicat l’any passat a través dels segells barcelonins El Genio Equivocado i Ultra-Local Records. 

Hola Lis

Després de formar part d’Hivernales i fer diverses col·laboracions, es llança per mostrar-nos el seu univers més personal. Així, la tarda de dissabte, en mig d’un silenci poc freqüent en un concert – potser perquè és el Minifestival – va evidenciar les grans possibilitats de les que Bernal disposa per fer-ho, tant en format entretemps com calitxós.

Hola Lis

La va seguir l’indie-pop d’Aderyn (Lisa Martin), una banda gal·lesa de riffs contagiosos i estètica atrotinada. Tenen un darrer EP editat l’octubre passat, Sea Glass, que ens retorna als excitants hits dels 90 que ens renovaven l’energia sense necessitat de carregador.

Aderyn

Tancava Miki Berenyi (amb disc a la vista) de la venerada banda Lush, responsable d’un dels sons dominants de l’escena britànica dels 90. Com en els darrers concerts que està donant, l’acompanyaven K.J. “Moose” McKillop a la guitarra dels no menys bàsics Moose i el veterà músic Oliver Cherer (Aircooled, Silver Servants, Gilroy Mere). 

Miki Berenyi

Vam poder escoltar Hurricane, Vertigo, Kinch i alguns clàssics com For Love i Ladykillers de Lush, i Everlastingly Yours de la seva altra banda, Piroshka, escoltades totes elles amb llàgrimes als ulls.

Miki Berenyi Trio

A primera hora de la tarda i en les mateixes instal·lacions del Poble-Sec, Berenyi va fer la presentació del seu llibre Fingers Crossed – How Music Saved Me From Success editat a finals de 2022 i que La Contra va anunciar, que editarà en castellà aquest proper mes de juliol. 

Ho va fer amb preguntes que Estanis Solsona, articulista musical i màxim conductor del blog Picadura de Abeja li va fer al llarg de gairebé una hora de rellotge. Excel·lents propostes, diferents, properes en tots els sentits i plenes de generosa honestedat.

          

ATRACCIÓ EN L'EXPLORACIÓ

STILL HOUSE PLANTS – “IF I DON’T MAKE IT, I LOVE U”

NOU REGISTRE

Se’ls presenta com la vuitena meravella del món. Del costat experimental no hi ha dubte.

Des que es van conèixer a la prestigiosa Glasgow School Of Art fa uns 10 anys, que acaparen l’atenció de mig món. L’altre mig està entretingut amb el que li diuen a la tele. Still House Plants son el trio londinenc format per la vocalista Jess Hickie-Kallenbach, el guitarrista Finlay Clark i el bateria David Kennedy.

Acaben de llançar el seu tercer treball, aquest If I Dont’t Make It, I Love U que han enregistrat a Londres i els hi edita com els seus anteriors, Bison. Un petit segell, que va crear, segons diu la llegenda, un empleat del Cafe OTO de Londres expressament per llançar el seu àlbum de debut, després d’escoltar-los en un set el 2016. 

Les seves cançons son com un imperceptible terratrèmol. Com el moment després de despertar-te d’aquella borratxera que havia de ser l’última. Els seus tres membres s’aferren a no voler saber res de l’instrument que toquen, aspiren a que deixin de ser el què son. ‘És important recordar que [la guitarra] és només metall i fusta, per no quedar massa atrapat en el que se suposa que ha de fer una guitarra’ diu Clark.

El treball de recerca és tan precís com improvisat, generant una simfonia lliure per la que encara no s’ha trobat etiqueta. M’agrada l’expressió  que algú ha utilitzat per descriure el que fan: un so fet de terminacions nervioses. Still House Plants son l’exemple més bestia per entendre que de música no s’ha de parlar, sinó escoltar i prou.

           

“NO ÉS FACIL SER IGGY POP A AIRDRIE”

STEPHEN PASTEL & GAVIN THOMSON – “THIS IS MEMORIAL DEVICE”

A LA VISTA

‘John era en un grup local de post-punk que es deia Cheap Gods. Jo ja tenia algunes idees per The Pastels i We Have Sex no s’assembla a cap de les dues bandes’ diu Stephen McRobbie “Pastel”.

Parla d’una de les cançons trobades en una capsa amb antigues gravacions i que han estat re-interpretades, de quan ell i el seu amic John McCorkindale eren una mica més que adolescents i encara no sabien si el bigoti era de pel o pluma. Cançons que, algunes, ara formen part de la banda sonora creada per This Is Memorial Device, l’obra de teatre extreta del llibre de David Keenan que ja s’ha representat en teatres de Glasgow, Edimburg i Aberdenn i actualment ho està fent al Riverside de Londres.

Continua el Pastel: ‘Llavors no ho sabíem, però ja érem part del que estava succeint a Airdrie, Coatbridge i els seus voltants amb Memorial Device i altres de similars’. No és fàcil ser Iggy Pop a Airdrie es llegeix en un capítol del llibre.

Tot això ve a cuento de l’anunci de la sortida cap a finals de juny via Geographic Music, d'aquesta banda sonora i que es presenta com la tercera versió del llibre, establint una visió completament nova sobre el mite de Memorial Device a través d’aquests enregistraments casolans re-elaborats i escrits entre Stephen Pastel i Gavin Thomson (l’escocès ex-Findo Gask i tècnic de so de The Pastels).

Han compartit un parell de temes, Introduction To Why I Did It i aquest We Have Sex. Ve acompanyat d’un vídeo dirigit per Julian House, reconegut dissenyador gràfic i copropietari de Ghost Box. Conté imatges del mateix Julian, del fotògraf Alan Dimmick, d'Steven Gribbin, Martin Clark, Peter McArthur, d’Stephen Pastel, John McCorkindale i també de David Keenan, amb les que volen transmetre l’exultació d’ingenuïtat juvenil de l’època.

Keenan va invocar el mite el 2017 amb la seva extraordinària novel·la This Is Memorial Device: An Hallucined Oral History of the Post-Punk Music Scene in Airdrie, Coatbridge and Environs, 1978-1986. Des de llavors, que el mite no ha parat de créixer. 

          

AGRADABLE NO–EVOLUCIÓ

THE LEMON TWIGS – “A DREAM IS ALL WE KNOW”

NOU REGISTRE

Creiem que si poguessin actuarien al Festival d’Eurovisión. Bé, de fet ho faran al Primavera Poum que si fa no fa, s’hi assembla bastant.

No sabem si la imatge que donen els germans de Long Island Brian i Michael Addario, és o no és alguna cosa molt ben calculada. Segons els experts i estudis de la Universitat de Michigan, des de les cançons, fins a la seva estètica personal, s’assemblen excessivament a la de temps passats. Un altre estudi d’experts, aquest de la Universitat de Cervera, diu que el seu propòsit és fer-ne una parodia.

The Lemon Twigs porten des de mitjans de la dècada passada en moviment. Quan encara no fa un any de Everything Harmony, avisen que tenen llest A Dream Is All We Know, el seu cinquè àlbum mesclat pels mateixos germans, amb sortida prevista en una setmana via Captured Tracks. Son dotze nous temes trets en plantilla de personal com Beach Boys, Lemon Pipers o The Move. Volen acontentar a tothom. Per això diuen que lo seu és Mersey Beach: el pont entre Liverpool i Laurel Canyon.

En aquest nou disc mantenen el criteri d’utilitzar equips de l’època per mostrar la seva capacitat musical. Aquest How Can I Love Her More és el quart tema que comparteixen i sobre ell expliquen: ‘Vam intentar tancar l’escletxa entre la professionalitat del so Brill Building i l’estil extravagant de l’escena psicodèlica post-Sgt Pepper. Hi ha moltes idees en ell, però continua sent una cançó pop enganxosa’. El vídeo que l’acompanya està rodat a Central Park per Paul D.Millar. Com a mínim, les veus son les seves.

           

ORIOL SERRA – CRONISTA DE LA VIDA MUSICAL... i DE L’ALTRA

QÜESTIONARI i ENTREVISTA

Parlem amb el periodista i melòman Oriol Serra, coneixedor i comunicador musical del Vallès Oriental.

De molt jove que ja es va sentir atret per aquesta altra manera d’entendre la vida, que és a través de la música i tot el que l’envolta. D’aquí a uns anys, ara en té 42, probablement acabarà sent com un “homenot” més, dins d’aquelles populars descripcions que va fer Josep Plà de personatges de la vida pública.

Serra al memorial de Papa Lightfoot a Natchez, Mississippi 

(foto cortesia d’Oriol Serra)

TdP: Explica’ns quin va ser el moment en que va saltar l’espurna que va fer que t’interessessis per la música?

Oriol Serra: De música sempre en sonava a casa. De fet, sí que hi va haver un moment, emmarcat en la meva adolescència. Era l’època en que només hi havia tres canals de televisió. Tot i això, l’oferta era molt més rica comparada amb la d’ara, incloent totes les plataformes que vulguis. Potser tenia a veure que els tres canals fossin públics. Recordo estar a casa dels meus avis, per les vacances, esperant els dibuixos animats, mentre em trobava amb programes de música. Era els principis dels imaginatius video-clips, i sense els mitjans que hi ha ara. Per edat, si no t’atrapava la música, t’atrapava lo visual. La música no era aquella cosa avorrida de quan feia EGB! Recordo que algú va penjar un poster dels Metallica a la classe, estem parlant dels 80. Veure a aquells tius amb el cabell llarg, em van cridar l’atenció, tot i que no els havia escoltat mai. Aquella imatge em va impactar al pensar que aquells altres valors, no eren els que m’estaven inculcant entre aquelles parets.

I el moment més concret que em preguntaves, va ser l’any 1993. Jo tenia 12 anys i els meus pares em van dur a un concert de Paul McCartney al Palau Sant Jordi. Vam anar al segon, dels dos que va donar, el 27d’octubre, tinc la data bastant gravada... i ojo que estem parlant del que avui es consideraria un macro-concert. També era un moment en que tot i tenir entrada de galliner, els preus no eren les barbaritats d’ara i la gent que estava a primera fila havia fet les seves hores de cua i una bona correguda per ser allà al davant. No era com ara, que els que son davant és perquè tenen més quartos. Tot allò em va impactar molt. Aquest va ser el detonant per començar a comprar discos, així que tenia alguna cosa estalviada.

TdP: Com et definiries?

OS: No soc un musicòleg, que seria ser com un antropòleg. Em definiria com a melòman, tot i que ara amb sembla que està mal vist per classista o elitista o no se quines collonades. M’agrada la música, que això ho entén tothom.

TdP: També vas estar involucrat com a músic. Fes-nos cinc cèntims d’aquesta etapa.

OS: Bé, no sé si músic seria la paraula, però sí, vaig estar en unes quantes ocasions dalt d’un escenari. Era molt jove i moltes coses no les sabia fer o ara les faria de forma diferent. De la mateixa manera que vaig començar a comprar discos i llibres, va arribar un moment que vaig pensar que també hauria d’intentar fer-ne. Vaig assistir a algunes classes de guitarra i vaig començar a jugar-hi. Aquells dies, feia un programa a Radio Cardedeu i un dia a l’estudi vaig pensar en aprofitar els mitjans que allà hi havia per gravar algunes cançons meves. Llavors, un bon dia de 2005 vaig a Nova York i vaig entrevistar a Joie Blaney de Dead Blonde Girlfriend i sabia que la seva filosofia era semblant a la meva i que podia agradar-li el que feia, de manera que li vaig ensenyar aquelles gravacions. Uns dies després, havíem de quedar, però era fora de la ciutat. Per telèfon em va dir que li havia agradat el que havia escoltat i que si tornava em muntaria un concert. Vaig tornar i vaig tocar al Sidewalk Café. Va anar bé i a partir d’aquí em vaig començar a buscar més bolos fins que al cap de sis o set anys, em sentia estancat i la cosa es va acabar per sí sola. El darrer concert que vaig fer, el de comiat, al no estar sota cap pressió, el vaig gaudir molt. Així l’aventura va tenir un final feliç.

TdP: Que en penses de la pressió que estan patint sales i musics s Barcelona i al país en general? Els macro-festivals, etc... Llegíem fa uns dies la bronca que Damon Albarn va donar a mig concert a Coachella a la gent congregada al seu davant perquè no estaven mostrant cap interés.

OS: Jo ja vaig poder viure alguna cosa semblant en un concert dels White Stripes al Razmatazz on un emprenyat Jack White va plantar el concert pel mateix. En una altra ocasió va ser Micah P.Hinson qui també al Razz es va encarar pel mateix amb el públic assistent. Això ve de lluny. Hi ha molts factors que han influït fins arribar a on som. Un d’ells és que tenim música per tot arreu. No fa gaires anys, per escoltar música havies de posar la radio, comprar-te un disc. Allà hi havia un esforç i li havies de dedicar una estona. Desenvolupaves una relació, tant amb l’objecte com amb el que s’hi reproduïa. Ara la gent se’n va a Spotify, pensant-se d’entrada que allà està tot i no és veritat, fa un clic i si no m’agrada als deu segons passo a un altre cançó. Això ha fet que haguem perdut capacitat d’atenció. Això no ho dic jo, ho diuen estudis on es demostra que les actituds de parar atenció, ha baixat estrepitosament. A mida que la música s’ha fet present a tot arreu li hem deixat de donar valor.

Lo de les entrades és com antigament al Liceu. Qui te més diners és qui entra o te les millors localitats. S’ha convertit en un esdeveniment social, com anar al Liceu. Es diu, que a les llotjes la visibilitat  no era gaire bona, perquè en realitat la seva finalitat era observar les joies i els pentinats de la llotja del davant, a la burgesia no li interessava tant el que cantava com el què passava al costat seu. Això s’ha traslladat a aquests esdeveniments digues-li macro-festivals o no tant macro. La cultura és un reflex de la societat i ara mateix aquesta societat és molt banal. Fer-se selfies en un macro-festival o en el monument a l’holocaust és un símptoma més.

TdP: Entrem en el tema Dylan. Quina és la teva relació amb ell?

OS: És un referent. L’he escoltat des de que tinc ús de raó. Amb els anys cada vegada m’ha interessat més i més. És un music del que hi ha molt poques certeses sobre la seva obra. Ell també juga a ser misteriós i cultiva aquesta faceta. Fixa’t que quan parlem d’uns Rollings Stones o un Bruce Springsteen per dir-ne dos, quan venen a la teva ciutat, saps si s’han menjat una paella i en quin restaurant. De Bob Dylan no ho sabràs. Rarament concedeix entrevistes i quan ho fa no et pots creure gaire el que diu. L’única manera de relacionar-te amb ell és a través de la seva obra, i això m’agrada. La primera vegada que el vaig veure va ser fa uns 25 anys al Palau d’Esports, per cert, un espai magnífic que s’ha deixat perdre. En aquesta darrera gira, l’he pogut veure en nou ocasions, el primer a Göteborg  el setembre de 2022, el primer tram europeu del tour on intercalava temes del seu darrer treball Rough And Rowdy Ways, amb coses poc conegudes (es pot llegir la seva crònica a Ruta 66). Fa un parell de setmanes vaig poder fer realitat un dels meus somnis, veure’l als Estats Units, a Memphis en concret (crònica a Ruta 66). Si toca algun tema clàssic, t’interpretarà un de Hank Williams o de Grateful Dead, i això també m’agrada.

En una cruïlla de les autopistes 61 (Dylan - Highway 61 Revisited) i 49, al nord de Clarksdale, Mississippi (foto cortesia d’Oriol Serra)

TdP: La vida de Dylan, podria muntar-se com una enciclopèdia, no creus?

OS: Si. És com si tinguessis a molts artistes en un de sol. Encara ara, hi ha gent que s’emprenya perquè no toca no se quin tema del 66. I ell mai passa dues vegades pel mateix lloc. L’única vegada que ha fet alguna cosa que es podria dir repetida, va ser aquella gira del 74 amb The Band que era la primera gira des del accident, i ha dit varies vegades que no n’està gaire satisfet, justament perquè ell feia de Bob Dylan i The Band feien de The Band. Després ja es va re-inventar i sorgeix la Rolling Thunder Revue. S’ha d’entendre que el 2024 una persona no és aquella de fa 50 anys enrere, ha canviat i te altres motivacions. Quan s’ha assisteix a un concert seu, i la gent aprofita i li demana o li critica coses en veu alta, es pensa que com diem els catalans “qui paga mana” i en el seu cas res més lluny. Dylan no em deu res a mi.

TdP: Com serà la vida quan no hi sigui?

OS: ...i tants d’altres. Com diu el Flowers (l’imita amb veu rovellada) “Quan s’acabin el Dylan i quan s’acabin els Who, s’ha acabat tot”. Persones com ell o com els Stones, quan tenien 50 o 60 anys ja es deia que era la darrera gira i encara hi son. Ara son els Wilco que tenen 50 anys i son a dalt d’un escenari, i en cap cas ens atreviríem a dir que estan fent la seva última gira. En el cas concret de Dylan, si que conserva unes essències, per exemple en els seus concerts no deixa entrar mòbils. Potser es va cap a casos com el dels Kiss que només separar-se ja van presentar els seus hologrames. Una mica patètic, segurament és el món que ens espera. No veig Bob Dylan en un holograma (ha ha ha...). Els Kiss faran temes nous? Passarà com el cas de Now And Then? La cançó és boníssima esclar, és de John Lennon, però la manera com s’ha fet i s’ha presentat, aquest procés em sembla molt qüestionable.

TdP: Passem al qüestionari. Què estàs escoltant darrerament?

OS: Influït encara per aquest darrer viatge als EEUU, estic escoltant molt blues i country. Per exemple a Lainey Wilson, una cantant de country molt jove. Te una cançó, Wildflowers And Wild Horses, que em te enganxat. També als irlandesos Lankum, que han sabut fer reviure les seves tradicions sense convertir-ho en música de festa major com fem aquí que o be ho posem en la vitrina d’un museu o ho banalitzem en una revetlla. També Big Thief, que ja no sé si es pot dir actual, Sarah Shook And The Disarmers...

TdP: En quin llibre estàs enganxat ara mateix?

OS: He estat rellegint Satan is real: The ballad of the Louvin Brothers. També es troba en castellà. És l’autobiografia de Charlie Louvin.

TdP: Un programa de televsió o radio que no et perdessis de crio...

OS: Un programa d’ara t’ho pots imaginar ràpid (ha ha ha)... De petit a Cinc i Acció. Allà vaig descobrir als Madness, crec que per allà també vaig veure a Pau Riba que l’entrevistaven... tenia 6 o 7 anys.

TdP: El primer disc que et vas comprar...

OS: Amb els meus quartos, el Live edició simple d’AC/DC en cassette.

TdP: Amb pasta a on t’agradaria anar o tornar de vacances?

OS: Donaria voltes pel sud dels Estats Units, però llocs quan més profunds millor.

TdP: T’has penedit alguna vegada d’haver sigut sincer?

OS: Segur que sí, però no sabria dir-te. El contrari també (ha ha ha).

TdP: A quin personatge de la història t’agradaria conèixer?

OS: Tampoc ho se. És perillós això, perquè et pots dur un desengany important. Però bé, si em posés a pensar, segur que em vindria algun cantant potser no massa conegut.

TdP: Musicalment parlant, a quin lloc et plantaries de la història?

OS: Suposo que en algun moment de les dècades dels 50 o 60. Potser a Memphis, tot i el merder social que hi tenien.

TdP: T’emportes les tovalloles dels hotels?

OS: Sí, a vegades. I dels restaurants també alguna cosa.

TdP: Has vist algun objecte no identificat o fenomen estrany?

OS: D’aquests moltíssims, cada dia.

TdP: Què vols ser de gran?

OS: Rés d’especial. Voltat dels meus discos i llibres.

TdP: Si poguessis matar a Bill Gates acabat de néixer, ho faries?

OS: No em cau bé, però no.

TdP: Etern conflicte. Israel o Palestina?

OS: Cap dels dos, per no haver d’entrar en el holiganisme actual. Condemno tant lo del 7 d’octubre com la matança sobre Gaza. La població civil de cap dels dos bàndols no en te culpa.

TdP: Has comprat algun disco per la portada?

OS: I tant. A vegades descobreixes alguna cosa interessant i d’altres potser t’emportes un xasco. Això forma part de l’aprenentatge. L’error és imprescindible. Si em dius que tot el que escoltes ho tens perquè només funciones a través del teu algoritme, no entens una merda. Tu has d’haver escoltat els discos horteres de Bon Jovi.

TdP: El lloc més estrany on has dormit.

OS: Fa pocs dies. En un hotel d’aquests que no hi ha ningú i tot funciona pel mòbil. Tot molt quadrat, com una presó.

TdP: Estàs anant cap a casa i et trobes amb Jerry Lee Lewis ressuscitat

OS: Ui! Em poses d’exemple un tiu que es veu que era difícil de tractar. Igual trauria una pistola i em fotria un tret. Si me’ls trobés segur que miraria d’entendre-m’hi. El que no faria seria ni demanar-li un autògraf ni una selfie (ha ha ha...).

TdP: Si obrim la teva nevera, que hi trobarem...

OS: Espera que vaig a obrir-la... (i marxa) Veig unes carxofes en un tupper que si no me les menjo, aviat tindré una carxofera. També un suc de pinya que no sé que hi fa aquí perquè no m’agrada la pinya (ha ha ha...). Bé, algun iogurt, una mica de verdura...

TdP: Si poguessis ser invisible durat una hora, que faries?

OS: Suposo que anar a un lloc que em fes ràbia, ple de gent, per fer-me un tip de riure, com uns grans magatzems o alguna cosa així...

TdP: Tens alguna samarreta d’algun grup que guardis especialment?

OS: Moltes, però cap de preferida.

TdP: Hi ha un avís de bomba al teu edifici. Què és el primer que salvaries?

OS: Malauradament l’ordinador. Em sap greu dir-ho, però sí, entre altres coses perquè encara hi tinc els bootlegs de la gira de Bob Dylan i que encara no els he passat a CD (ha ha ha...).

TdP: Només pot sonar una cançó en el teu funeral. Quina seria?

OS: Ho he pensat varies vegades això. Crec que seria Perfect Day de Lou Reed.

         

IRRESISTIBLE

IMMERSION – “NANOCLUSTER VOL.2”

A LA VISTA

Immersion és un duo musical d’estètica elegant i futurista, format per Colin Newman (Wire) i Malka Spigel (Minimal Compact). Es van conèixer el 1985 quan Newman els hi va fer de productor per al disc Raging Souls.

Van formar la banda el 1994 – també tenen un altre projecte, Githead, creat el 2004 – es van fer parella de fet i va començar una molt productiva carrera fins a arribar a aquest Nanocluster Vol.2, el seu vuitè àlbum com a Immersion, que sortirà a mitjans de juny via Slimm en un doble 10”. 

Colin i Malka amb Jack Wolter

El projecte Nanocluster va començar el 2017 amb una sèrie d’actuacions al Rosehill de Brighton, la seva ciutat natal, on al costat d’altres músics convidats, van mostrar cançons escrites en improvisacions, moltes vegades moments abans de sortir a l’escenari.

El 2021 van llançar Nanocluster Vol.1 amb col·laboracions com les de Laetitia Sadier (Stereolab), el duo alemany de post-rock Tarwater, el músic electrònic Ulrich Schnauss i l’artista experimental Robin Rimbaud (Scanner, Githead). Per aquest segon volum, han comptat amb musics com el carismàtic Thor Harris (ex-Swans), Cubzoa (Jack Wolter de Penelope Isles) i Matt Schulz (Holy Fuck). En especial, en el disc 1, hi trobem a Harris, que aporta les seves idees amb subtils instruments de percussió i de vent. En el disc 2, destaca la participació de Cubzoa, que aporta la seva seductora veu i guitarra.

Del projecte Nanocluster, Spigel explica: ‘Son una sèrie de col·laboracions però molt especifiques. No tenim regles. Son instantànies creatives. Comencem en un concert amb els col·laboradors, en temes que hem assajat prèviament, no en plan jam, i acabem amb un àlbum’. Per la seva banda Colin diu: ‘És química i música. Malka i jo treballem com un equip i ara ho hem portat a un altre nivell. Ella ve d’una banda en la que es trobaven tots en una habitació i elaboraven el material. A Wire, jo presentava les cançons. Així que quan Malka i jo vam començar a treballar junts, vam haver de trobar una tercera via’. Una tercera via que ha donat molt bon fruit. 

Aquest Other Ways és un tast d’això: un baix i percussió voltats d’una instrumentació que es mou i que dansa suspesa en l’aire a base d’una melodia de somni, acompanyat d’una interpretació vocal recitada que infon tota la confiança del món per enfilar sense cap recança, el camí cap al país dels Nanoclusters. 

        

SE N’HA SORTIT

SLOW HOLLOWS – “BULLHEAD”

NOU REGISTRE

Ha trigat 10 anys en adonar-se que a vegades, val més estar sol que mal acompanyat.

No és que Austin Feinstein amb els seus companys de banda no estés bé, era que la cosa no fluïa per ningú. Com a Slow Hollows s’hi van posar el 2013 i abans no petés, van llançar tres àlbums, bastant diferents entre ells. El 2020 es van dissoldre oficialment després de treure Actors (2019) un disc amb sobre-producció a càrrec del raper Tyler, the Creator, que li va acabar de donar el toc mortal amb un estil dance innecessari.

Austin Feinstein, finalment ha tret el seu primer treball en solitari. Per títol li ha posat Bullhead i el llança amb el nom d’Slow Hollows Sí, el mateix. Es resisteix a renegar-hi. Parlant de l’àlbum Feinstein explica: ‘La meva avia els hi deia així (bullhead) a les persones cabudes, se’m va quedar gravat i m’identifico molt amb aquesta terminologia’. Hi trobem 9 cançons interpretades des d’un altre punt de mira, sobre el sentiment d’anhel i el conflicte emocional pel que va passar Feinstein, redescobrint els seus propis objectius.

Queden enrere les produccions electròniques i es submergeix en preciosistes arranjaments de corda, com els de Dreams Go, seqüències indie-folk, i en alguns casos, en espesses turbulències com a Soap. L’àlbum se sent com un diari al llarg del temps que va durar la pausa reflexiva. Es nota que està a gust, pot passar de sonoritats en calma a lo Nick Drake, a capes de guitarres distorsionades sense que se li mogui ni una cella. 

Aquest vibrant Idle Hands, va ser escrit per Romantic, el segon disc, i va quedar arxivada fins ara. ‘Per alguna raó continuava pensant en aquesta cançó. La tocava durant el procés de formació d’aquest nou disc’ explica. ‘Vaig pensar que seria bó reunir-la amb les altres. Vaig acabar re-escrivint la lletra i s’escolta com un dels temes principals de l’àlbum. Tracta d’estar estancat’.

Han passat gairebé 5 anys i tossut ell, intenta recuperar el temps. ‘Fer un canvi cap a sons dels primers discos d’Slow Hollows era una cosa que havia de fer per mi mateix’ ell duro. Va sortir el mes passat via Danger Collective. Els que l’han seguit tenen l’última paraula.

           

REVALIDAR EL TALENT

A CERTAIN RATIO – “IT ALL COMES DOWN TO THIS” 

NOU REGISTRE

Un dels inventors del post-punk i sobretot de l’indie-funk. Un format que, sense desmerèixer mèrits propis, tantes alegries els hi ha donat a musics com James Murphy o Shaun Ryder.

Es van formar a Manchester l’any 1977. Des de llavors, i tret d’algun parèntesi més o menys llarg, que A Certain Ratio s’han mantingut com els reis del mambo. Acaben de llançar el disc que fa tretze de la seva trajectòria. Ho fan amb la formació estrella formada per tres dels seus membres fundadors, Martin Moscrop, Jez Jerr i Donald Johnson.

(fot Debbie Ellis)

Porta per nom It All Comes Down To This i els hi ha llançat Mute. Amb ell, no s’arronsen, sinó que aporten tantes idees com sàpigues escoltar entre les estries del vinil. Han comptat amb el productor Dan Carey pels ajustaments electrònics de darrera hora, més generosos que en 1982, el seu darrer disc. Jezz Kerr, en el comunicat de premsa, explica: ‘Hi ha molt de diferent en aquest àlbum. És Ratio sense la xarxa de seguretat.’

Pocs grups poden presumir de sobreviure en bones condicions al pas del temps i al pas dels influencers amb les seves cullonades. És habitual anar a un concert d'una banda clàssica, escoltar que informen que van a tocar material nou i veure com la meitat del públic se’n va al bar. Amb A Certain Ratio no hauria de passar. ‘No es tracta d’eliminar tot el que has fet fins ara, sinó de buscar allò que ens fa anar endavant i sabem que només nosaltres tres podem fer-ho, sense luxes, sense importats sobregravacions. Senzillament fer allò que passa en aquell moment’ comenta Donald Johnson.

Les 10 cançons de l’àlbum, presenten 10 estats d’ànim diferents. ‘Vam escriure el disc mentre el món estava en crisi’ diu Martin Moscrop. ‘Que encara ho està. Si penses en les guerres corporatives, els suposats governants, les guerres,... realment tot es redueix a això. Segurament sigui l’àlbum més polític que hem escrit’.

Sobre aquest Keep It Real, Kerr explica: ‘La línia Freedom Ride, és una referència als Freedom Riders, els activistes pels drets civils que viatjaven en autobusos inter-estatals cap al segregat sud dels Estats Units el 1961. El primer títol que va tenir la cançó va ser Funky Hendrix’. Això es diu: revalidar el talent i la visió crítica.

         

DE TOT i FORÇA

RADIUM DOLLS – “LEGAL SPEED”

NOU REGISTRE

La seva és una explosió de tot el que ara mateix necessitem: una treva amb franca i espontània activitat punk-rock amb bafarada d’ambient carregat.

Radium Dolls son com un escamot alliberat i en actiu de la ciutat de Meanjin (Brisbane en l’idioma imperial). Al voltant de la veu de Will Perkins, un accelerat Tom Perkins (creiem que no son germans) sincronitza la seva guitarra amb la base rítmica del baix d’Ewan Day i tot el soroll que pot fer Bryce Equinox picant la bateria, tot plegat, culminant en un consistent farcit.

Els seus directes son una festa. El quartet tan aviat poden convertir-se en els millors abanderats punks del planeta, com desempolsar Hanging On The Telephone i treure-la amb els ulls tancats, de la de vegades que la deuen haver escoltat.

Van llançar un primer EP de nom Bel-Haven l’estiu de 2020. Darrerament han anat fabricant centellejants singles com Wandering Eye, NAA i Hit song, preludi del seu debut en format LP. Es diu Legal Speed i l’han llançat via jo-me-lo-guis-jo-me-lo-com, fa cosa d’un mes. No hi ha discussió possible sobre la seva desimboltura alhora d’interpretar una detonació de la talla de Jodie (If Only) o Casino, una balada al millor estil Pete Doherty. Tenen les de guanyar.