APLICATS i PREOCUPATS

LUNAR VACATION – “EVERYTHING MATTERS, EVERYTHING’S FIRE”

A LA VISTA

Expliquen que el temps transcorregut entre el seu debut i aquest segon àlbum, juga un paper important.

‘En el primer disc, teníem entre 19 i 20 anys, per la qual cosa era escàs en alguns qüestions’ fan broma mentre expliquen que el títol d’aquest segon àlbum, fa referència a l’estat mental de Lunar Vacation mentre el gravaven. ‘Aquest vam seguir-lo de prop. Els segons discos poden ser els importants, així que el sol fet de que l’haguem acabat, ho sentim com una gran proesa’. No ens estranya. Estar en la teva segona dècada de vida, avui no ha de ser fàcil.

(fot Violet Teegardin)

Everything Matters, Everything’s Fire, és simple i clar indie-pop. Algo més lliure i amb menys aparatositat que Inside Every Fig Is A Dead Wasp (Keeled Scales – 2021). És producte de compartir moltes hores provant coses a la sala d’estar. Després d’acabar la gira d’aquell primer disc, es van mudar tots a una petita casa antiga a Decatur, Georgia, on van començar el procés. 

Després d’uns mesos i amb unes quantes demos a sota del braç, van anar a veure el seu amic i productor Drew Vandenberg. A principis del desembre de 2023 el van gravar en catorze dies seguits a Chase Park Transduction, a Athens. Sortirà a mitjans de setembre repetint amb Keeled Scales.

‘Aquest Sick, té una història una mica inusual’ recorda el guitarra Gep Repasky. ‘Va sorgir després de que una nit acabéssim accidentalment en un espectacle de comèdia stand–up de micro obert, on sense adonar–nos, érem tota l’audiència que hi havia a la sala. La majoria dels acudits els feien sobre nosaltres i no era graciós. Era com l’espectre imminent de la fi del món tal i com el coneixem’. No sona gaire bé això. En la cançó escoltem com adverteixen #Demolition ming Manhattan and it's imminent destruction / The earth is finally taken back a children#. No sé si serem a temps.

          

APOTEOSIC, RADICAL

MELT-BANANA – “3+5”

NOU REGISTRE

El duo de Tokio Melt-Banana (en argot modern MxBx) es van formar fa més de 30 anys. Des de llavors que s’han mantingut fidels al noise-rock electrònic subversiu amb el que s’han fet els reis del mambo.

Divendres passat van treure el seu vuitè disc. Feia onze anys que no editaven un àlbum amb material nou. No n’hem de fer res, però com a duo, durant aquest temps no se sap massa bé què han estat fent, apart d’unes quantes gires, com la que els va portar a la ciutat l’octubre de 2017.

L’àlbum es diu 3+5 i sortirà en el seu segell A-Zap Records. Hi ha moltes especulacions sobre el què significa el títol. Hi ha qui diu que simbolitza la integritat matemàtica i la independència, que vidria a representar la singularitat i llibertat del grup. Però per què 3+5 i no 2+4? Bé, tampoc n’hem de fer res.

oct 2017 – antiga Sala BeGood – BCN 

(font: TdP)

Ho continuen allà on ho van deixar. La pinzellada segueix sent de vertigen. La suma de les notes vocals de Yasuko Onuki, la guitarra de Ichiro Agata més tots els sons electrònics destil·lats en progressió, rebenten com un gra de pus d’aquells que porta dies donant la llauna. Nou cançons amb un segell provocador, les nou calculadament diferents unes de les altres que van sorprenent-nos en cada nova escolta.

En un comunicat ho descriuen com passatges sonors ‘inspirats en la cultura japonesa en general i en el món de les subcultures populars’. Exultantment experimental i agitat, sintetitzen una important varietat de patrons. Té que veure el fet de que estiguin en edat de pre-jubilació i utilitzen el comodí de l’experiència? Com sigui, escoltar-los sí és una experiència que et canvia la vida. No vindrà d’això.

           

DES-ETIQUETAR

POM POKO – “CHAMPION”

NOU REGISTRE

Vivim voltats de tòpics que cal anar desemmascarant. El quarteto Pom Poko, des de Noruega, en desmunta un: que no es pot fer pop de nivell des d'allà dalt.

Es van activar Trondheim el 2016 i son Ragnhild Fangel (veu), Martin Miguel Tonne (guitarra), Jonas Krøvel (baix) i Ola Djupvik (batería). Porten fent una mescla equidistant d’indie, dream i punk pop amb la que continuen desmuntant més tòpics, en aquest cas sobre etiquetatges.

Van debutar amb el brillant Birthday (Bella Union – 2019). Al cap d’un any van plantar Cheater, amb el que van agafar un bon lloc per fer-se veure i escoltar. Després de l’èxit, i molt assenyadament, van decidir que per un temps corregués l’aire. El resultat del relaxament temporal, ha donat com a fruit un nou àlbum, madur, amb onze talls trenats amb un eclecticisme renovat. ‘Sembla que estem madurant i creixent junts’ explica Ragnhild. ‘Amb aquest àlbum, haurem sigut una banda durant 8 anys. Quan no estàs treballant, aprens a valorar el que has construït’. El disc es diu Champion, la producció ha anat a càrrec de la pròpia banda, la mescla és d’Ali Chant des de Bristol (PJ Harvey, Dry Cleaning) i s’han mantingut amb Bella Union per la seva edició. 

Tonne explica: ‘Potser és una mica menys recarregat’. Djupvik també diu la seva: ‘Estem en un punt en que podríem treballar telepàticament. A l’estudi parlàvem poc. Tots sabíem el que se suposava que havíem de fer’. Està clar que saben que es troben en un moment dolç. Nosaltres l’assaborirem amb les potents ràfegues de guitarra de temes com Go, Big Life o aquest My Family. 

‘En aquest àlbum hem volgut fer un so més simple i fer-les com una mica més grunge i contundents. La qüestió era que ens adonéssim de que podíem contenir moltes coses diferents a la vegada i aprofitar-ho’ suggereix la vocalista. Anti-etiquetes al poder!

           

LA GALLINA DELS OUS D’OR

PRIMAL SCREAM – “COME AHEAD”

A LA VISTA

Esprémer fins la darrera gota? Ens pensàvem que eren història? Bé, una mica si.

Primal Scream encara remenen la cua i el que fan és demostrar que el so que un dia els va fer pujar a les espatlles dels afeccionats i donar la volta al ruedo exhibint les orelles i el rabo, encara pot fer moure a algú a les pistes de ball amb els seus ja característics ritmes funk.

Ens els trobem amb Bobby Gillespie al capdavant amb l’arrogància elegant de sempre, per presentar el seu primer disc en vuit anys. El darrer va ser Chaosmosis (First International – 2016) i aquest Come Ahead que arribarà via BMG a principis de novembre, serà el dotzè àlbum d’estudi de la seva estratosfèrica carrera.

‘Estic molt entusiasmat amb aquest àlbum, com si fos el primer disc que fem’ diu un poc original Gillespie. ‘Si hi hagués una temàtica per Come Ahead, podria ser el conflicte, ja sigui intern o extern. El títol és un terme que s’utilitza a Glasgow. Si algú vol barallar-se amb tu, li dius: Endavant! Evoca l’esperit indomable dels seus habitants i l’àlbum en sí, comparteix aquesta actitud agressiva i aquesta confiança’ explica encara exhibint múscul.

Han compartit un primer tema, aquest Love Insurrection amb una lletra que es mou entre l’advertència i l’esperança, on planteja si la societat hauria de protegir a la gent més necessitada, del fred control de les forces del mercat. Qüestiona la injusta distribució de la riquesa i fa una crida a la unió i la compassió per sobre de la ira. ‘He volgut incloure un missatge d’esperança, atenuat per una acceptació del pitjor costat de la naturalesa humana’ comenta el músic escocès.

El procés de creació del disc, que conté 11 talls, es va posar en marxa el 2022, en un moment baix per a Gillespie que pensava que la cosa s’havia acabat. L’enregistrament s’ha realitzat en estudis de Belfast, Londres i Los Angeles amb producció de David Holmes – que ja hi va ser a More Light (First International – 2013). La portada va ser creada utilitzant una fotografia del pare de Gillespie, ja mort. 

          

DESCOBRINT EL QUE JA ESTÀ DESCOBERT

POP FILTER – “RAY AND LORRAINE’S”

A LA VISTA

Pop Filter és com la seva vàlvula d’escape. Fan brillants composicions amb les que canvien la visió del que passa al voltant. El seu i el nostre.

Tenen una llarga història en bandes que han compartit, com The Ocean Party, Cool Sounds o Snowy Band des de diferents ciutats d’Austràlia, que per lo petita que és, té el seu mèrit. El seu amor per les bandes pop d’aquelles latituds, els manté units malgrat distàncies, feines o famílies subjacents.

Funcionen gairebé com un col·lectiu que tenen l’espontaneïtat com a línia principal. Tenen enllestit el seu quart àlbum, aquest Ray And Lorraine’s, continuació de CoNo editat a finals de desembre passat, i que sortirà a primers d’octubre via els segells australians Osborne Again/Spunk Records. Les seves cançons funcionen per sobre d’esquemes previstos. Des de les diferents sensibilitats pop dels seus membres, impulsen melodies absolutament rodones sense implicar-se més que en deixar-se anar i escampar la boira.

Son Lachlan Denton, Nick Kearton, Liam Halliwell, Curtis Wakeling i Jordan Thompson els seus representants. Han compartit un parell de temes, Fragile i aquest Life Downstream on – com s’escolta en la tercera part del tall – s’intueix un gir comandat per una producció més acurada amb batzegades més enèrgiques dominant l’inesgotable sentit original de la banda. Totes les vàlvules d’escape fossin com aquesta. 

           

ALGUNA COSA MÉS A DIR

AMYL AND THE SNIFFERS – “CARTOON DARKNESS”

A LA VISTA

De nou parlem d’Amyl And The Sniffers i la tirada de bandes punk amb discurs social per a qui el vulgui escoltar. Perquè de fet, el que diuen ja ho sabem tots. Bé, o casi tots.

Tot i així, és bo insistir-hi: pels que van arribant al planeta. La banda de Melbourne son notícia perquè han anunciat el seu esperat tercer disc, aquest Cartoon Darkness que sortirà a finals d’octubre via Virgin Music. El van enregistrar a principis d’aquest any, com aquell que diu, en un plis plas, amb el productor Nick Launay (Yeah Yeah Yeahs, Nick Cave) als estudis 606 de Los Angeles.

(fot John Angus Stewart)

L’àlbum parla d’algunes de les coses que ens van encolomant tant sí com no. Com l’IA o d’altres de les que hi hauria molt a parlar, com la “crisi” climàtica, mentre centenars de milers d’avions continuen volant per pur plaer. ‘Va sobre caminar de puntetes entre les closques d’ou de la política i la sensació de que la gent ens pensem que som més lliures que mai i en realitat estem alimentant a la bestia de les grans tecnologies, el nou Déu’ diu Amy Taylor que afegeix ‘Ens estan distraient a tots passivament en coses que ni ens causen plaer, ni cap sensació d’alegria: només ens provoquen més adormiment’.

Han compartit un nou tema, Chewing Gum on s’esganyita cantant: #La vida és curta, la vida és divertida, i soc jove i tonta / Estic enganxada com un xiclet# i ho comenta ‘Va de la ignorància de la joventut, que a sobre els hi roben. Escollir la ignorància per decisions equivocades, perquè resoldre en base a les emocions en lloc de la lògica, sembla més alliberador’. Com sempre, ens equivoquem a l’hora d’agafar el camí i serà així mentre continuem pensant allò de “tonto l’últim!”.

           

FORMES i MANERES

JO JOHNSON – “LET GO YOUR FEAR”

NOU REGISTRE

Es pot actuar des de diferents registres, tots ells igual d'interessants. La finalitat sempre és la mateixa, no? Alterar els sentits sense afectar-nos.

Jo Johnson porta des de 2012 fent música electrònica llançant àlbums i interactuant amb altres artistes, com amb la pianista Hilary Robinson. No li agrada parlar de l’etapa Huggy Bear (1991 – 1994). Va ser una banda molt transgressora en tots els sentits i a més considera que va ser un episodi col·laboratiu i massa intens per tots els seus membres com per parlar-ne només ella.

Connections To Sound – 15.06.23

Porta ja més d’una dècada fusionant-se entre sintetitzadors per crear atmosferes plenes de textures que no passen de llarg. A principis de mes va treure Let Go Your Fear via Castles In Space, amb tres temes que van dels 8 i 9 minuts dels dos primers, als casi 20 del tercer que omple la cara B. Son com un joc de màgia que, al participar-hi, descobrim una vida on el temps te una altra mesura, adaptada a la mida del barret de copa.

Amb Unfolding And Folding, ho podem veure. Una cançó que et fa entrar en una mena de trànsit, transportats per l’omnipresent línia de sintetitzador arpegiada i que ens condueix a un estat hipnòtic. Pujades i baixades en bucle per corroborar que l’angle d’incidència de la llum sobre el prisma de cristall, és el de menys. Sinó que només son diferents formes i maneres.

         

LA MÚSICA COM A VEHICLE

GIFT – "ILLUMINATOR”

NOU REGISTRE

La revisió del documental belga Dreaming Walls sobre la destrucció de l’esperit bohemi de l’Hotel Chelsea en mans dels fons d’inversió sostenibles i de proximitat, ens serveix per introduir el segon àlbum de la banda de Nova York Gift.

Expliquen que és un potent recordatori de que 'el brillo en els ulls pot perdurar, inclús quan veus que tot s’esfondra', que és el que ve a dir el documental i que és amb el que ens hem de quedar. Tots els membres de la banda estan implicats en l’activitat cultural de la ciutat, especialment del seu baixista Kallan Campbell que s’ha posat al capdavant de la sala alternativa Alphaville de Bushwick a Brooklyn.

(fot Dana Trippe)

La resta son TJ Freda, veu i guitarra, els multi-instrumentistes Jessica Gurewitz i Justin Hrabovsky i el bateria Gabe Camarano. Es van formar l’any 0, i el 2022 van treure el seu debut, Momentary Presence. Ahir va sortir aquest Illuminator a través de Captured Tracks amb el que volen fer incidència sobre el pas del temps i els canvis que inevitablement suposa.

‘Un any passa en un obrir i tancar d’ulls. Tot va molt ràpid. Illuminator va de la llum que irradia aquest efecte, de que tot passa com a la velocitat de la llum. És un estat de l’ésser. L’àlbum és un reflex de qui som en aquest mateix moment’ comenta TJ Freda. El disc el componen 11 talls que a base de hipnòtiques melodies creen una àmplia panoràmica des de la que entendre que l’important no son les coses efímeres. Adéu Hotel Chelsea.

Sobre aquest Light Runner expliquen: ‘Celebra el triomf de sortir de la foscor, al mateix temps que es reconeix el poder transformador de superar-la’. Van tenir ocasió de fer aquest pas durant la gira europea que van fer l’any passat. ‘Després d’un show a Glasgow, els promotors ens van convidar a una festa underground de jungle/DnB on sonava música dels orígens de bandes com Primal Scream o Massive Attack, i encara ara estem flipant’. S’ha d’estar al tanto. 

           

L’UNIVERS VOL QUE HO ESCOLTEM

EAZYHEAD – “PERSONAL ECHO CHAMBERS”

NOU REGISTRE

S’estan dient molt bones coses d’Eazyhead. A més, el fet que l’origen el tingui a Manila, encara ho fa més curiós, no ens enganyem.

Eazyhead o Trees Ortega és un músic i productor de Filipines que s’ha decidit, amb uns amics, a editar allò que l’impulsa a anar tirant. El producte es diu Personal Echo Chamber. Nou talls que es rebolquen en la psicodèlia més fosca en la que sempre que pot, intenta sumar-s’hi. Tots ells amb aquell esplèndid ganxo de les obres sorgides com sense voler. Com un Kurt Vile desmanegat i menys pijet.

L’àlbum, pel caràcter misteriós que ja a aquestes hores arrossega, va agafant l’aire de les obres obscures, fetes en el més tenebrós i interessant dels espais de l’illa, on posats, segur corrien per allà tot tipus de substancies opiàcies.

El disc en qüestió, produït per ell mateix, ha sortit avui via Dedstrange Records (segell d’Oliver Ackermann/A Place To Bury Strangers) sempre a la caça del diamant en brut. Ortega el va començar a fer a principis de 2020, just quan, ves per on, el maligne campava ja al seu aire per l’arxipèlag. De fet, fins i tot li van sobrar 51 de les 52 setmanes que té l’any, podent així agafar-se vacances la resta de mesos, com va fer tothom. S’ho mereixia.

          

INSISTIR

BELONG – “REALISTIC IX”

NOU REGISTRE

Després de que MBV traguessin Loveless, està clar que van trencar el motlle. Tot i això, que des de llavors, alguns agosarats han intentat recompondre’l.

Per molt que a vegades es vulguin allunyar d’aquesta suposició, el duo de New Orleans Belong s’endinsen per allà on ho va deixar Kevin Shields. No és un camí fàcil, com vam poder veure pel temps que vam haver d’esperar per escoltar l’obra mestra. També s’entén en principi, en el cas de Belong i la seva nova entrega, pels 13 anys que han passat des del seu anterior àlbum, l’esplèndid Common Era de 2011.

Ara ha arribat Realistic IX, de nou via Kranky, on insisteixen a base de rugits de guitarres escanyades, loops de ritmes metàl·lics i retroalimentació en la recerca del silenci emmascarat. D’aquesta manera, el duo experimental Michael Jones i Turk Dietrich demostren ser alumnes avantatjats.

Amb un fascinant domini en la col·locació de capes de so, han fet entrega, per fi, de vuit noves cançons que exploren els territoris de la tercera dimensió sònica. Temes com Crucial Years amb apunts de dub-techno, Bleach i la seva circumstància motorik, Jealousy i el seu toc dream-pop, els casi 8 minuts d’AM/PM amb el que acaben, fan que els animem i que també nosaltres insistim, des de la posició d’oients escarxofats, a que segueixin investigant. Perquè vist el que hi ha, qui vol alguna cosa nova?