FER EL QUE T'AGRADA

ENTREVISTA

Ens trobem per parlar de música i de tot una mica, amb Christian A. Korn, un incondicional entusiasta del pop. El seu dogma, les cascades de melodies guitarreres i no aturar-se davant de res.

Ha col·laborat amb nombroses bandes. Ha fet i desfet diferents propostes pròpies. Continua treballant de tècnic de so i és el propulsor de Songstore i de Mirtils, amb el que ha pogut sanar una antiga ferida.

Christian A. Korn

TdP: Resumit, per situar-nos, fes-nos cinc cèntims de com arribeu a Mirtils i el disc Fall Of.

Christian A. Korn: Mirtils ve a partir d’una espina clavada. Al principi dels temps hi havia els Predictors i quan ens vam separar, vam crear Homesick, amb el bateria Albert Fernández i l’Helena Miquel, però vam durar poc, tant com a parella professional com sentimental. Només va donar per gravar una maqueta i tres concerts. Aquesta maqueta és l’espina. Va ser una maqueta seminal, a la gent li va agradar molt, però jo volia refer-la, li faltava unes quantes voltes. Llavors va venir Songstore, amb els que vam editar sis discos. Però necessitava fer un canvi de xip i com que tenia aquestes cançons de Homesick, més algunes de la primera època de Songstore que mai es van utilitzar, va sorgir la idea d’un nou projecte: Mirtils. En el 10” hi ha un d’aquests temes i en Fall Of ja n’hi ha quatre i finalment m’he pogut treure l’espina al fer-les tal i com pensava que havien de ser.

TdP: Hi ha una formació oficial o funciona com un col·lectiu on van alternant-se els membres?

C: Amb Songstore, el Bruno Oliveres, al baix, va estar des del principi fins que el 2004 va haver de marxar a Holanda i s’hi va estar 10 anys. Abans de que marxés, va entrar el Marc Barrachina de Facto Delafé y Las Flores Azules. Aquesta formació de trio va durar fins que va marxar el Bruno. Aquí va aparèixer una nova formació de trio, amb Israel Ortega (ara a Disco Lehmitz) i el Dani Acedo (de Mishima) pel segon disc. A partir del tercer, el darrer en anglès, vaig estar un temps funcionant en solitari. Després de l’EP Desierto, amb el Dani i un amic seu, en Sergi Riquelme a la guitarra més el Marc Anglès al baix que estava a Tendrum, vam fer l’Artika. Es va re-incorporar el Bruno, el Marc va marxar i el Sergi va desaparèixer, literalment. Ara ha entrat l’Albert Muñoz que estava amb El Diablo de Shanghai, el seu grup, Rodríguez Rodríguez i ara està de ple amb els Figa Flawas.

TdP: Queda clar que sou més aviat com un club on van entrant i sortint membres. Entenc també que Songstore funciona com a pal de paller. Sempre hi tornes. Apareix i desapareix.

En algun moment has dit que feu power pop-punk.

C: Punk sobretot per l’actitud DIY.

TdP: Segueixes component?

C: Ara no. El darrer que vaig fer va ser Today i Disobey, incloses en el disc. Però tenen el seu temps. Ara ens trobem a l’estudi. Improvisem. El darrer disc de Songstore va sortir així i jo després les arrodonia. Però en aquests moments no estic escrivint. Va a èpoques. Ara tinc altres coses al cap. Però un setè disc de Songstore està pendent.

TdP: Perquè Mirtils va sorgir després del xou de la pandèmia... com per cobrir un impàs.

C: Si, fa tres anys. De fet, el cap de setmana abans, teníem un parell de bolos, un a Sant Feliu de Guixols i un altre a Vic. Volíem aprofitar que acabàvem de re-editar en vinil, el primer àlbum de Songstore. Només estava en CD i esgotat feia molts anys. Doncs vaig acabar fent-los jo tot sol i el cap de setmana següent ja estàvem tots tancats.

TdP: Parlem una mica de la música amb la que vas créixer. Vuitantes, norantes,...

C: Si, jo vaig créixer amb les radio-fórmules, fins que un dia em vaig topar amb un Rockdelux i un Ruta i vaig flipar. A més, com que era el moment del sintetitzador, moltes cançons si les converteixes en rock, agafen una nova dimensió. Això m’agradava molt.

Mirtils

TdP: Era un pop comercial, però es parien uns temes d’una composició i arranjaments molt bons...

C: La meva sensibilitat pop, ve d’aquelles cançons.

TdP: En el disc, hi trobem les versions de Into The Groove de Madonna i So Tell The Girls That I Am Back In Town de Jay-Jay Johanson, que ens ho aclareixen bastant...

C: Va haver una època en que vaig treballar en una botiga de discos, Planet Music, durant un any, quan Johanson va treure el seu primer disc Whiskey. Tant al Dani com a mi, ens agrada molt aquest disc i quan vam parlar de posar-hi alguna versió vam coincidir amb aquest.

TdP. Tens una llista de versions per anar fent?

C: Bé, ara com que no estem en res de concret, estem fent versions. Tenim una de The Church, la típica, Under The Milky Way, una de Creedence, Bad Moon Rising, i estem intentant treure, però li falta encara alguna volta més, There Is A Light That Never Goes Out dels Smiths. M’agradaria fer-ho amb una veu femenina, veure’m. La base està gravada.

TdP: Disobey, em recorda bastant als Mary Chain... i les guitarres de Today als Fanclub... No entenc com no podeu fer recorregut.

C: Ostia! Soc molt fan dels Jesus And Mary Chain! Si és clar, ha ha ha... si tinguéssim un bon manager i un xaman que ens poses uns ciris, ha ha ha... Tenim alguns contactes, però és complicat, buscar concerts, que et posin en un festival... inclús amb un pressupost, s’hauria de plantejar... Serem un grup de culte quan ja no hi siguem, quina merda, ha ha ha...

TdP: Comenceu amb Hate Song que porta molta canya i acabeu amb una mitja balada, la versió de Johanson. Té algun significat especial aquesta davallada emocional?

C: La veritat és que teníem programats un diumenge i un dilluns per gravar a Analog Drive-In, el nostre estudi. Diumenge vam gravar sis cançons que son les del 10” i el dilluns va haver un problema amb els veïns i no vam poder gravar més. Va quedar així. Les gravades formen part del primer disc. Mig any després, vam anar al Sol de Sants amb el Mike Mariconda i vam gravar la resta. Llavors l’ordre és el mateix. Les que estan gravades al nostre estudi, son les primeres més la primera de la cara B i després les altres. Això ha fet que la cara A sigui més lluminosa i la cara B més fosca. També és cert que Hate Song volia que fos la primera, perquè també era la primera en la maqueta de Homesick. Tampoc hi ha més.

TdP: Parla’ns del reixat de la foto de la portada.

C: És la finestra de l’estudi. Vaig fer aquesta fotografia un dia tonto. Pel primer disc, ja era també un dibuix geomètric, com d’una taula. També lliga amb el títol, Fall Of, deixar-se anar, d’una xarxa, la sensació de voler escapar, sortir d’un lloc. Potser va per aquí.

TdP: Al final hi ha algun mètode de treball?

C: Amb Songstore, si que teníem un grapat d’idees sobre la taula i les anàvem desenvolupant segons el dia a l’estudi. Amb aquest, fora de Today que la vam construir al local, jo les porto bastant acabades. No acostumem a editar molt. No ens agrada remenar massa una cançó. Al final només pots acabar empastifant-la.

Tdp: Destacaries algun tall?

C: Sens dubte Today. Al principi és molt lluminós i m’agrada això. És en aquesta línia per on m’agradaria continuar.

TdP: Respecte la música, penses de manera diferent avui que fa uns anys?

C: Si. M’he despenjat bastant de la música d’ara. Quan era adolescent, no hi havia internet. Descobries la música d’una altra manera. T’havies de comprar revistes, discos. Aquell primer Rockdelux que em vaig comprar, ho vaig fer perquè a la portada hi sortia la Madonna i la foto de portada era un tio molt lleig que resulta que era Tom Waits. Llavors començaves a llegir sobre Velvet Underground,  Sonic Youth, REM, ... jo als 80 volia tocar el baix pel rollo funky, però amb tot aquest personal i aquelles guitarres, bum!...va ser inevitable.

TdP: Ara ho tenim tot massa a l’abast. També s’hi barreja molta merda. Llavors, t’ho havies de currar, comprar el disc,...

C: ... i molts te’ls compraves a cegues. Ara també ha canviat tot molt a nivell de producció. Anar a un estudi era caríssim. No hi havia tanta capacitat d’edició. Tot era analògic. Ara qualsevol persona pot gravar el que fa, que està bé, perquè sinó moltes coses segurament ens les perdríem. Amb la qüestió concerts, també vam agafar una bona època.

TdP: Parlant de concerts, sales, etc... Veus amb satisfacció el moment actual?

C: Home, si ho comparem , ho veig malament. Encara no hi havia la febre dels festivals, el Primavera va començar al Communiqué. Els festivals eren al KGB, ha ha ha... també hi havia moltes i bones sales, que han tancat i les que queden és complicat tocar-hi. L’Heliogàbal també va tenir una bona època, tot i que no hi havia ni escenari. Però aquelles sales generaven coses. El Rocksound, que vaig estar treballant-hi de tècnic donava molt bons concerts. Ara ja no existeix tampoc.

TdP: Què penses dels festivals que es munten ara?

C: M’agraden els de petit format. Cruïlles, Primaveres actualment només son aparadors per a guiris. Sempre hi havia anat per feina, de quan treballava a l’Apolo. El darrer cop que he anat, va ser per veure The Replacements. Està clar que no es gaudeix com en una sala, no ja petita, sinó inclús mitjana. Però també s’ha de dir que si no hagués sigut pel Primavera, no hauria vist els Pixies, encara amb Kim Deal! En la seva primera època no els vaig arribar a veure. Encara era al Poble Espanyol, que tenia un punt divertit i tot. Aquell any nosaltres vam tocar, però a les 3 de la tarda al Mercat de les Flors. Crec que entre les 20 persones que van venir a veure’ns, el Maurici “Missing Leech” era per allà, ha ha ha... té bon ull.

TdP: Què estàs escoltant ara?

C: No escolto massa música. A casa no tinc internet, al mòbil no m’agrada lo de portar auriculars. Amb la feina ja estic servit. Veig i escolto moltes coses noves que m’agraden. De les últimes coses, que ha estat perquè vaig reparar un hi-fi i vaig posar alguns CD’s, son els Mudhoney, el brasiler Carlos Lira i a casa el Doolittle dels Pixies que ni el trec del plat, ha ha ha. Per cert, que volíem fer la versió de Debaser en el concert de l’Almo2bar, que és complicadíssima, estava allà en repeat, el disc és immens. Vam decidir tocar-la la última, perquè vaig pensar que quan l’acabés no podria cantar més, ha ha ha... i si la cagues, doncs és l’última i ens obrim, ha ha ha... però no va poder ser.

TdP: Tens ocasió de veure coses noves...

C: Si, un grup que m’agrada força son els Salto. No se si tenen un o dos discos editats. Escolta’ls que t’agradaran. Uns altres son els Olsen Twinz, un duo força interessant, ara no estan actius, d’aquí vaig conèixer el Jano que està amb els Salto ara.

TdP: M’agrada la gent que aposta i arrisca per les noves propostes...

C: Ara m’has fet pensar en un fet que cada vegada el veig més en els directes d’algunes bandes. Una cosa que es fa molt ara és que els grups que intenten arribar a un altre lloc, a fer el salt a llocs més grans, van amb claqueta, per allà inclús reben ordres en plan, “ahora vas a decir esto y luego esto otro...”. En grups grans ja és bastant habitual, però ja ho veig en grups petits i penso, merda!... a mi m’agrada el rock’n’roll, l’espontaneïtat, que si la cagues no passa res. Ja no només porta pinganillo el bateria, ja tot el grup! És algo que no m’agrada. Penso que a l’escenari és bo que hi hagi una mica de tensió, que hi hagi un cert descontrol,... cada concert ha de ser diferent.

TdP: Teniu la base al Poble Nou. Com heu viscut la transformació del barri? Us podríem considerar la resistència veïnal juntament amb Ultra-Local?

C: Uf! Hi soc des de 2006. Encantadors el Raul i la Carme de l’Ultra-Local! Va ser perquè hi tenia tot d’andròmines en un local. Entre elles, el 8 pistes amb el que vaig gravar el tercer disc de Songstore i per aquelles coses de la vida, estava fent de tècnic dels Glissando van anar a buscar els instruments allà, i vaig veure que també es llogaven locals d’assaig. Coneixia l’amo d’un altre espai que havia utilitzat i em va dir que tenia un local, petit. Al del costat, que era més gran, hi havia els Dr. Calypso i quan van marxar, ho vam tornar a parlar i vaig muntar-hi l’estudi. Això era el 2010. No és cap cosa de l’altre món, però mola perquè hi tinc màquines de cinta i es pot gravar en directe. No em puc queixar. Ve molta gent que vol començar a gravar, que també m’agrada això.

Responent-te la pregunta en concret, la transformació ha sigut i és tremenda. Quan vaig arribar, encara hi havia poblats de caravanes! Hi havia naus ocupades per gent que feia coses, ocupes reals, no els que ens venen avui als informatius. Era molt industrial i amb el 22@ van fent oficines, que penses: Però tant chupatintas hi ha? ha ha ha... Fa 6 o 7 anys van començar amb un nou pla que li deien “per a residents” i vaig arrancar una recollida de signatures que ho vaig portar al síndic de greuges que, evidentment, els hi va sudar la polla, ha ha ha... ara ja no ens donarien ni la llicència pel local d’assaig. Barcelona no vol rock, a les 11 de la nit no pot volar ni una mosca. Les coses a nivell social estan anant molt malament. Com tots sabem, fa anys que van retallant drets. Ara han instal·lat dues-centes o tres-centes càmeres més. Ja em diràs.

TdP: Oasis o Blur?

C: M’agrada que em facis aquesta pregunta, ha ha ha... Jo era de Oasis. Soc molt fan de Liam. Però en el seu moment no els vaig escoltar massa. Ho vaig fer a partir d’unes cassettes que em va deixar el Bruno, quan va marxar a Holanda . No parava de posar-los al cotxe. Wonderwall, que també l’hem versionat, és una de les millors cançons de la història. De Blur també hi ha algun tema que m’agrada. Però si vols que et digui, soc més de Ride, ha ha ha... Una llàstima que no els vaig veure quan van presentar al KGB el Going Blank Again. És que Leave Them All Behind, la cançó amb la que van començar el concert que no vaig anar (posa cara d’emprenyat), m’agrada molt. Començar un concert amb un tema així, dum dum dum (taral·leja la línia del baix), és una meravella.

I quina millor manera d’acabar la conversa amb aquest addicte al pop i incansable  músic, que parlant del grandiós tema dels Ride i emplaçant-nos per parlar del setè àlbum de Songstore?