THE TEXAS CHAIN SAW MASSACRE
1974 – 2024
50 ANIVERSARI
MÚSICA AL CINEMA
Aquest
és un clar exemple de que per fer un bon treball cinematogràfic, no cal ni un
gran pressupost, ni ser de cap gènere humà en particular. L’únic que cal és una
bona idea i tenir l’habilitat de rodar-la. Sense suplicar subvencions, ni
gènere sexual entrat en calçador.
MPI Media Group i Dark Sky Films estan commemorant el 50
aniversari del clàssic de Tobe Hooper (1943 - 2017),
The Texas Chain Saw Massacre, que va
realitzar amb quatre duros i talent natural. Es va estrenar la tardor de 1974,
ara fa cinc dècades i per recordar-ho, entre altres activitats, ho han fet amb
un passe especial en el Texas Frightmare Weekend, amb centenars
de projeccions en diferents sales del país i una de singular, restaurada, al MoMA de Nova York, d’on forma part del
seu fons d’art.
Té una
banda sonora que, eclipsada per la pròpia història, ha passat massa
desapercebuda. La van crear el mateix Tobe
Hooper i el seu soci, expert en so Wayne
Bell, present en els actes d’aniversari. En paraules de Bell mateix: ‘Per molt que sigui el que es veu, un so diferent amb les mateixes
imatges, i aquestes imatges poden no tenir tant impacte com alguns crítics
pensaven que se li va assignar. La banda sonora és la que genera el pressentiment’.
La
textura de la partitura té un to inquietant que prové dels diferents
instruments utilitzats, tan tradicionals com no, com instruments musicals per a
nens o trencats. D’altres de manipulats, com un dulcimer que simplement
intentaven estirar-lo per treure-li sons diferents als que pot fer si es toca de
manera normal. ‘Tant a Tobe com a mi, ens encantava aquesta
frontera entre la música i el so. És música?... o és només un soroll?’
Creaven un conjunt d’obres i després les composaven editant-les en lloc de interpretar-les. Van crear una biblioteca de sons no per musicalitzar, sinó per anar etiquetant ‘això és tensió, o... això és una persecució’.
En la mateixa entrevista, Bell deia sobre la relació amb el món auditiu de la música concreta: ‘És una associació important i en això s’assemblen. El que nosaltres
fèiem i el que feien aquells nois francesos abstractes, primer és abstracte i
després navega entre el que és música i el que és so. Una cosa que ens apropa,
entre nosaltres i la música concreta, és l’ús de l’edició com a eina de
composició’.
Entre
els citats sota la influència Hooper
/ Bell, s’anomena als treballs que
ha fet pel cinema Trent Reznor (Nine Inch Nails) i el mateix Bell cita a Nicolas Winding Refn i a
Peter Strickland, aquest darrer especialment per la pel·lícula de 2012 Berberian Sound Studio amb música de Broadcast.
Algú s’imagina
aquest clàssic fet amb diner públic o dirigit per una persona políticament
correcte? Encara eren dies que no dominava cap més tendència que el propi
talent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada