ESTAR EN DOS FRONTS i SORTIR-NE AIRÒS

YON LOADER – “S/T”

A LA VISTA

Mescla de diferents pulsacions compostes per polides tonades que no semblen el que són.

James Stuteley del duo neozelandès Carb On Carb – que el maig van llançar un darrer àlbum – té també aquest projecte, Yon Loader,  amb el que ell mateix es farà ombra.

Onze cançons compostes per Stuteley per a les que s’ha fet acompanyar de tot una colla d’amics i antics col·laboradors que inclou membres de Recitals, Model Home, Fouler o For Everest des de Nova York. Per l’enregistrament ha comptat amb Harry Lilley i el disc, de títol homònim, sortirà via Tiny Engines a mitjans de setembre.

Ha compartit un parell de singles, el darrer aquest Tied Up In, una cançó evocadora, inquietant i delicada a la vegada, a base d’unes guitarres i bateria insistents que el violoncel d’Olivia Grace Wilding dels Recitals, aporta el suport que la colpidora veu de Stuteley necessita per fer-nos reflexionar sobre els remordiments que necessàriament s’han de reconciliar amb els rastres positius.

Amb Yon Loader, James Stuteley tanca un altre cercle i demostra que es poden tenir mínim dos fronts oberts a la vegada i fer doble diana.

        

EL SYD BARRETT PINTOR

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

Demà, a les 10:00am la que suposadament és la primera pintura de Syd Barrett, tindrà nou propietari.

És suposadament perquè n’hi va haver moltes abans, però totes eren destruïdes pel mateix Barrett un cop acabades. Aquesta, fins demà, és propietat de Brian Wernham que la va adquirir en la subhasta benèfica organitzada el 2006 per la germana del músic, Rosemary, amb la resta de pertinences, així que va morir son germà.

L’obra, titulada Dried Flowers, la va realitzar a casa seva a Cambridge el 1963. Està realitzada amb pastel i aquarel·la i sortirà per un preu inicial d’entre 6.000 i 8.000 lliures a través de la casa Thomson Roddick Callan.

En una entrevista del 1971 al Melody Maker Barrett va explicar: ‘Sí, soc pintor, em vaig formar com a pintor... sembla que he passat menys temps pintant del que hauria d’haver passat... podria haver estat un alliberament si la pintura m’hagués absorbit’. Encara que també, malgrat buscar un cert reconeixement amb l’art, totes les sensacions i el que no son sensacions, que li oferia tocar a llocs com l’UFO i espais similars de l’època amb Pink Floyd, acompanyat del seu fulminant èxit, va decantar la balança cap a on la va decantar.

Millor que hagués escollit la música i així que no ens haguem perdut tot el que va ser capaç de fer? O millor que hagués escollit a temps la pintura  i així potser hauria viscut una vida diferent sent un pintor influent? Syd Barrett va traspassar amb 60 anys el juliol de 2006 i amb ell es va acabar qualsevol nou documental explicant el què no cal. Qui compri la pintura, que busqui una bona paret i l’observi.

       

A LA FRESCA

COWGIRL – “CUT OFFS”

A LA VISTA

Cançons que no et canses mai d’escoltar. Tonades simples i concises vestides amb vaporosos i frescos teixits de lli apropiats pel què ens ve.

Tombats a la bartola, els dos singles d’avançament del segon disc de Cowgirl, impregnen les estàncies de la casa de la consigna llançada per la banda: ‘Amb les nostres cançons, mostrem la interacció de guitarres característica de la banda i les seves melodies alegres, convertint-ho amb la destil·lació perfecta per l’ambient relaxat de l’estiu’.

És la presentació de Cut Offs, el segon àlbum de la banda de York que sortirà en 15 dies via el segell local Safe Suburban Home Records. S’hi van posar el 2019 i cap estratègia conspirada pels Bilderbergs de torn, tampoc a ells els va aturar. Van anar llançant singles i EP’s i el 2022 van debutar amb un disc homònim. Aquest és la seva continuació. Veus que es gronxen damunt de guitarres distorsionades i riffs enganxosos amb les que s’apropen als misteris del power-pop més sucós.

Son Danny Trew Barton (veu, guitarra), Sam Coates (veu, guitarra), Jack Jewers (baix) i Jack Holdstock (bateria). El disc el van enregistrar com l’anterior amb Euan Hinshelwood als estudis Vacant de Londres i en un cap de setmana el van passar a net. Amb els encara no dos minuts i mig d’aquest Wake Up ja ens hem començat a relaxar. Continuem.

          

RECONCILIAR-NOS MENTRE SOSPIREM

TESS PARKS – “POMEGRANATE”

A LA VISTA

La Ventafocs del pop ha pujat de nou a la carrossa i anuncia la seva assistència al proper ball.

Pomegranate serà el tercer àlbum de la canadenca afincada a Londres Tess Parks, que sortirà cap a finals d’octubre via Fuzz Club / Hand Drawn Dracula. Aquesta vegada el seu acompanyant torna a ser Ruari Meehan. ‘Ruari i jo ens vam conèixer en un concert de Neil Young fa 10 anys. Quina manera tan bonica i boja de conèixer a algú’ recorda Tess. Gairebé des de llavors que ha aparegut en tots els registres de Tess i en la banda en viu.

(fot Ben Wearing)

Pomegranate va ser escrit i gravat entre Londres, Toronto i Los Angeles i Ruari en aquest ha agafat la feina de producció i de mescla, aquesta compartida amb Mikko Gordon. ‘El novembre de 2020, Ruari estava a Londres i jo a Toronto, i em va enviar la música de Koalas. Aquest fet va ser el detonant per l’inici de la creació d’aquest àlbum. Ens enviàvem mails diaris en els que ell m’adjuntava la música i jo cantava algunes paraules sobre ella. Va ser un veritable salvavides quan semblava la fi del món’.

En la majoria dels temes, Tess i Ruari estan respaldats per Francesco “Pearz” Perini (teclats), Marco Ninni (bateria) més les aportacions de Molly Lewis a Koalas, la flauta de Kira Krempova i el piano d’Oscar “Sholto” Robertson. Comparteix un primer tema, aquest Koalas, una peça de psicodèlia-folk de ritme pausat com el que ens te acostumats, perfectament construït sobre d’un matalàs d’aigua. El xiulet, cortesia de Molly Lewis, li aporta un caràcter tranquil·litzador, a lo pel·licula de l’oest.

Tess transmet els seus pensaments més profunds: ‘Hi ha tanta tragèdia ara mateix en el món. És tan fàcil sentir-se impotent. Pot semblar auto-indulgent ser algú que canta des de la seva pròpia perspectiva. Però en qualsevol cas, aquest àlbum és un regal d’amor, la nostra contribució en mig de tant dolor a fer el món una mica més bonic... compartir la teva llum, pot tenir un efecte papallona, inclús en una mínima expressió dins de la teva comunitat, família i amics. Pot tenir molt més impacte del que t’imagines. 

Jo mateixa vaig passar per un llarg període en el que vaig pensar que mai més tornaria a fer música. Quin sentit tenia? Em refugiva pintant, seient en silenci durant hores. Ara estic molt agraïda de que m’encoratgesin per seguir creant amb música. Per això em sembla just tornar aquest sentiment als demés’. 

           

AVANÇAR SENSE MOURE’S

PHANTOM HANDSHAKES – “SIRENS AT GOLDEN HOUR”

A LA VISTA

Una mica de dream-pop per relaxar-nos. El duo de Brooklyn Phantom Handshakes, continuen en la zona de confort en la que s’han instal·lat.

No se’ls detecta cap intenció de moure’s. S’hi van posar a finals de la dècada passada i des de llavors han anat fent camí, sempre amb el mateix to distès i caçant papallones en els paratges més sofisticats. Aquest Sirens At Golden Hour vindria a ser el segon àlbum en format físic. Si no es pot tocar, no compte.

Continua sent fruit de la col·laboració entre Federica Tassano i Matt Sklar. Escrit i gravat per la mateixa banda en les seves respectives cases/estudis i de nou amb el suport de Carl Saff a l’hora de la masterització, té prevista la seva sortida per la tercera setmana d’agost.

Aquest Good Intentions és el segon single i s’endinsa en el turbulent món de les persones. Expliquen sobre ell: ‘La cançó explora com malgrat les nostres millors intencions, a vegades tot falla. I està molt bé donar un pas enrere i ajustar de nou els objectius encara que costi d’acceptar en una societat que només pensa en l’eficàcia i l’èxit material. És dur només pensar en que mentre els demés avancen, sembla que jo ni em moc’. Moure’s no vol dir avançar. Vol dir cansar-se... i amb la calor que fa!

         

ESPATARRADAMENT DESESTABILITZADOR

DEARTHWORMS – “SAPSUCKER”

NOU REGISTRE

Una nova proposta de les interessants, a partir de fer tot el contrari del que s’espera.

Son un quintet de Sheffield, es fan dir Dearthworms, fan un post-punk experimental ple de textes surrealistes i venen de diferents trajectes, tots de la ciutat, com Blood Sport, Amorous Dialogues o Stray Bullet, formacions sorgides de la incubadora experimental Hatch.

Hatch és un espai creat per la gent d’Audacious Space el 2019 per a tots aquells amb ganes d’estripar, com ells, que son: Nick Potter (veu, teclat), Finn (guitarra), Edith "Juni" Rothwell (veu, baix), Andy Ball (guitarra, veu) i Andy Sissons (bateria).

Avui han llançat el seu àlbum de debut, aquest Sapsucker, via Redundant Span Records amb producció de Lyndon Hobson. Recullen tota l’esbravamenta i cruesa experimental en 9 talls de carrespera. ‘Ens agraden les coses quisquilloses, rares i embolicades’ s’explica el guitarrista que afegeix per si no ha quedat clar que ho fan per tocar els collons ‘Ens agrada colar una mica de dissonància a les coses, però també sense que siguin només un recurs fàcil. No ha de ser forçat. Però el suficient deformat com per atreure’t’.

Les cançons parlen d’erotisme i BDSM, mascles ploramiques i mort. Aquest Strike Low el presenten com la seva cançó més catxonda. S’hi escolta la veu aspre de Potter i la veu estrident de “Juni” Rothwell. ‘Melòdicament crec que és la més accessible, així que em vaig alegrar de fer-la malbé amb lletres BDSM i mantis religioses. Comença d’una manera i acaba des del punt de vista humà. El vídeo vam decidir mantenir-lo visualment compacte i centrar-nos en que transmitís sensació de diversió i violència a la vegada’ explica per la seva banda Nick Potter.

‘Estem orgullosos de ser una banda d’afeccionats. Ho fem per divertir-nos. En gran part, per nosaltres funciona com a teràpia de grup. També és una oportunitat per seure en pubs, donar concerts, fer una mica de bronca i treure dels nostres caps els pensaments foscos i posar-lis música’ assegura el vocalista. Que fàcil que sembla tot.

          

EXEMPLE DE CONSTÀNCIA

PIXIES – “THE NIGHT THE ZOMBIES CAME”

A LA VISTA

Diu Black Francis que 'd’una col·lecció de cançons d’un suposat LP, acabes fent-ne una pel·lícula’. Doncs a aquestes alçades de la pel·lícula Pixies Forever 10, se’ns acudeixen tres característiques clares sobre ella.

Una, el reconeixement dels seus cinc primers àlbums (incloent Come On Pilgrim) com de genials. Dos, la seva inesgotable capacitat de treball amb una admirable constància de nous discos, reedicions i les corresponents gires. I tres, el curiós tic d’anar canviant de baixista i sempre amb dona.

Escoltant els avançaments de The Night The Zombies Came, de seguida es pot afegir a la llista, el domini absolut a l’hora de compondre nous temes que ens fan mantenir l’atenció sobre la banda de Boston i obrir la boca d’entusiasme. És la seva desena obra d’estudi i la primera amb la nova baixista, Emma Richardson (Band Of Skulls) que substitueix a la Lenchantin. Amb producció de Tom Dalgety, habitual des de 2015, el disc sortirà a finals d’octubre via la multinacional BMG.

Amb el seu darrer disc, Doggerel (Infectious Music/BMG – 2022) per antiguitat i domini, van deixar clar quí era el rei de la selva. Amb aquest nou disc, es passegen, no brandint les cabelleres, per motius obvis, però sí ensenyant, encara, uns bons ullals.

El disc inclou aquest Chicken, el segon single, del que s’estan dient moltes tonteries, com aquesta: serà la seva manera de dir que s’ha fet vegeterià? que és la pregunta que ens fem quan sentim cantar a Black Francis: ‘A vegades em sento com un pollastre, picant blat de moro. Després em tallen el coll. Ara estic per entendre-ho’. 

La banda va donar un nou concert ahir al Razz de Barcelona per continuar tot l’agost per Europa abans de marxar cap a Austràlia. No deuen parar de prendre Red Bull.

          

EMPAITANT SOMNIS

MERCE LEMON – “WATCH ME DRIVE THEM DOGS WILD”

A LA VISTA

Diu que és un àlbum sorgit de la recerca de respostes, aquelles que han estat allà enterrades tot el temps. D’aquest retrobament, amarat del fluir de la terra, brota Watch Me Drive Them Dogs Wild.

La compositora establerta a Pittsburgh, Merce Lemon, treurà el seu tercer àlbum, via Darling Recordings a finals de setembre, continuació de Moonth (Safe In The Rain Records – 2020) farcit de imatges camperoles, ocells, flors i papallones, el seu nou hàbitat després de deixar un àtic poc saludable. La seva vida va canviar de soca-rel amb el corrector disciplinari de principis de la dècada (no, si encara els hi haurem de donar les gràcies). Es va posar a treballar la terra i feia vivac. ‘Vaig aprendre molt de plantes i agricultura. Escrivia per a mi, i durant aquells dies, simple i lentament, vaig acumular unes quantes cançons’.

(fot Mars Johnson)

Segurament va recuperar també els seus anys d’infantesa al sud d’Oakland. La família formava part d’una comunitat d’artistes, que passaven tot el temps junts. ‘L’art era una cosa permanent i la música era per tot arreu’ comenta la músic. ‘També es veritat que poques vegades anàvem vestits’ afegeix. Els seus pares acollien a artistes que estaven de gira. Una convidada habitual era Kimya Dawson de The Moldy Peaches, amb qui pujava a l’escenari sempre que passaven per la ciutat.

Acompanyada de la seva actual banda formada per Reid Magette (guitarra), Ben Brody (baix) i Pat Coyle (bateria), ha compartit un primer senzill, aquest Backyard Lover, una balada amb un gemegós pedal steel i una guitarra punxant entrellaçats en un clímax rock final a lo Crazy Horse, de la que comenta: ‘Moltes de les meves cançons estan commogudes per la mort i l’exploren, concretament a partir de la pèrdua que vaig experimentar de la meva millor amiga quan tenia 15 anys’. El vídeo està filmat per son pare, Greg Pierce, col·leccionista i arxivista de filmacions documentals, en pel·lícula de 16mm.

Merce Lemon, el març passat va ser escollida per tocar en el SXSW Music Festival Showcasing Artists 2024 d’Austin. A través d'un comunicat va dir: ‘Em nego a ser publicitat gratuïta per a un esdeveniment que està directament relacionat amb el genocidi del poble palestí per part d’Israel i el suport nord-americà’... i va marxar. 

         

GIBRELLS A PUNT!

TEENAGE TOM PETTIES – “S/T”

A LA VISTA

Com no sigui ple hivern,  anar a gaudir un bon dia de platja sense sentir-te com una sardina escabetxada, no és gaire probable que passi.

Una bona alternativa a partir del 2 d’agost serà instal·lar-nos en la corrent d’aire del corredor de casa, posar els peus en remull dins d’un gibrell amb glaçons i deixar que soni el darrer disc de Teenage Tom Petties. 

Tot molt DIY, la banda de Tom Brown (Rural France) després del primer homònim el 2022 i de Hotbox Daydreams en vinil l’hivern de l’any passat, te a la casella de sortida el seu tercer treball, de títol també homònim i en format cassette, amb producció de Brown i Jack Shirley, que els hi llança Safe Suburban Home i Repeating Cloud.

Inclosos en la nova onada de bandes de power-pop, Tom Brown, Jim Quinn i Galen Richmond dibuixen una “immersiva experience” que t’atraparà i et refrescarà des del tall u. ‘Amb aquest àlbum, vaig pensar que si tornava a la cosa domèstica, per què no fer una mena de seqüela del primer disc? Aquesta vegada es tractava de fer un àlbum de power-pop grunge dels 90, que estigui enganxat al teu walkman durant tot l’estiu. Muntanyes de distorsió i harmonies a lo Beach Boys. M’encantaria gravar amb la banda tot el temps, però ja tenim plans per a l’any que ve’ explica Tom Brown.

Aquest Night Nurse és el segon senzill, un tema de guitarres estridents en constant evolució que discrepa de l’estructura de vers-tonada-vers. Comenta el líder de la banda: ‘Va començar com un intent de balada dels anys 50 sobre no poder dormir. Amb el temps, es va accelerar i es va convertir en alguna cosa que The Smoking Popes (la banda de pop-punk de Chicago) podrien haver fet abans de trobar a Déu’. No hi ha com tenir bons contactes. 

            

PATIR PER FER LA FEINA

WUT – “MINGLING WITH THE THORNS”

A LA VISTA

El terceto de Vancouver WUT, fa que revisquem el so de les bandes de Cherry Red, Sarah Records o les primeres de Flying Nun dels 80.

Però no només això, i aquí rau el seu valor, també el posa al dia. Van aparèixer el 2018. Dos anys després llançaven NOW en un cassette auto-editat que van acompanyar de 10 vídeos, un per cançó. Ara tenen a punt aquest Mingling With The Thorns que la guitarrista Kaity McWhinney (Knife Pleats, Love Cuts), la baixista Tracey Vath (també Knife Pleats, Love Cuts) i Lauren Smith, bateria, (Tough Age, Jock Tears) van generar mentre esperaven que les deixessin sortir, a base d’anar-se enviant innumerables mails des de casa.

Apareixerà la tercera setmana d’agost via HHBTM Records (Happy Happy Birthday To Me), onze nous talls que es troben en algun punt entre l’indie-pop de Marine Girls i Beat Happening, perfectament estructurades, producte del seu amor per aquells sons que no per eixerits, no contenen també unes lletres compromeses on qüestionen la societat capitalista i la nostra complicitat envers les seves conseqüències que anem veient dia sí dia també.

Presenten aquest tema, el que dona nom al disc, amb un vídeo que van filmar l’any passat mentre eren de gira i aprofitant que passaven a prop de The Enchanted Forest a Revelstoke. ‘És on hi ha l’antiga casa de l’artista Doris Needham, qui la dècada dels 50 va crear els personatges del conte de fades que es veuen en el vídeo. Encara que sembli que estàvem soles, el parc era ple de gent! Cada vegada que rodàvem, teníem a un grup de pares esgotats i de nens queixant-se esperant que acabéssim, per poder ells passar. No se si era la calor, el preu de l’entrada o que les figures no els convencien, però els nivells d’estrés en el parc eren pel núvols! explica Tracey. Personalment, vaig rebre tantes mirades assassines i comentaris desagradables dels que passejaven, que vaig acabar passant una molt mala estona’.

Que no pateixin que en el vídeo no es nota gens el mal rollo. Avui dia no cal anar a un parc encantat per passar-ho malament.