LUMBEROB, UN DELS HOMES DE L’ANY

NOU REGISTRE

Escoltant els dos temes que ha avançat, Blessence i Begantocry, podem assegurar a aquestes primerenques alçades de 2022, que som davant d’un dels àlbums més aguts de l’any.

És un mestre de l’escola pública de Nova York, ha ensenyat humanitats i teatre durant més d’una dècada. S’ha mantingut present com a músic i artista performance de la ciutat, al llarg de més de quinze anys. Lumberob – Rob Erickson – va estar a Adult Rodeo, ha anat de gira amb Jad Fair & Kramer. Ara treu el seu àlbum de debut, Language Learner.

(Lumberob “facebook”)

Durant l’experiment pandèmic, va estar instal·lat a Costa Rica. Després, va tornar a Nova York amb una gran quantitat de feina feta en forma de cançons, creades de manera més o menys impulsiva però exquisidament original, equipat amb un sintetitzador i caixes de ritmes. Al paradís centre-americà, es va buscar la col·laboració de David Méndez, tocant cordes, de la veu d’Alicia Cigna, d’Ariel Soto tocant la conga i kits varis i de Juan José López pels bongos. Una vegada a Brooklyn, Tobin Scroggins i Becca Stabile se’ls va afegir a guitarres i veu. Tot el paquet el va posar a mans del seu amic de tota la vida Mark Kramer de l’espaterrant i indispensable segell Shimmy-Disc, qui va fer uns quants jocs de mans amb ells i en va sortir el que en diu una mena d’electro Dada Ska. Estarà al carrer a mitjans de febrer via Shimmy-Disc/Joyful Noise Recordings.

(fot Joanne Leah)

HELEN LOVE S’HA FET GRAN

NOU REGISTRE

El fenomen musical d’aquests gal·lesos és un punt i apart. Aquest any en farà 30 que estan en funcionament.

Helen Love combinen uns estils musicals que figura que passen pel bubblegum, el punk – la comparació amb els Ramones sempre m’ha semblat descarada, com son ells – i la música disco. I així, porten 30 anys. No sabria dir el nombre d’àlbums que han editat. La cosa anirà entre 5 i 10, penso, en diferents segells. Acaben de llançar-ne un de nou, This Is My World, a través d'Alcopop! Records. 

Amb el temps, s'han allunyat de qualsevol hipotètic rastre de la fórmula de la mítica banda de Queens, per apropar-se als Pet Shop Boys més ballables, la qual cosa, és bona per a ells. Love explica sobre el gir: ‘L’àlbum que vaig començà a gravar un dia emboirat i humit de fa un any, no és l’àlbum que esperava fer quan el vaig acabar dos mesos després. El pedal del fuzz no va sortir ni de l’estutx, els sintetitzadors van donar pas a les trompetes i una secció de corda va sortir de l’armari... Sigui com sigui, és un disc honest. Envellir et canvia la vida, la canalla creix, alguns éssers estimats moren...’ STOP! En resum: s’ha fet gran i calculo que està en la crisi dels 50.

BILL CALLAHAN & BONNIE ‘PRINCE’ BILLY, ENTREGUEN UN IMPECABLE POM DE CANÇONS

NOU REGISTRE – COMPILACIÓ

A part de la curiositat i la distracció que et pot comportar entretenir-te en anar llegint i buscant informació sobre cada cançó, aquest doble àlbum és realment espectacular.

La varietat de versions que hi trobem, denota la devoció per tot l’espectre musical – del catàleg Drag City – per part dels dos protagonistes. Abans d’arribar a finals de 2020, Bill Callahan i Bonnie “Prince” Billy, van fer una versió del tema de 1967 Blackness Of The Night de Cat Stevens. S’ho van passar be i van decidir fer-ne alguna més durant un temps relativament curt, buscant gent del segell i anar-les editant. Fins avui hi ha hagut un degoteig d’entregues.

Bill Callahan

Bonnie “Prince” Billy

Al final, el divertiment ha acabat en forma de compilació en un doble disc, aquest Blind Date Party. La idea consistia en que Callahan i Will Oldham seleccionaven les cançons i els hi enviaven als contribuïdors, sense cap instrucció ni condició prèvia, i aquests la retornaven als seus padrins que l’acabaven de guarnir.

Comencen amb la que va provocar l’invent, Blackness Of The Night que comparteixen amb la music experimental Azita Youssefi. Menció especial per I’ve Made Up My Mind de Dave Rich, interpretada per Alasdair Roberts acompanyat per Cheyenne Mize. L’entremaliada Wish You Were Gay per part del Microdisney/High Llamas Sean O’Hagan i la seva filla Livvy.

Sean i Livvy O’Hagan

El tema de Lou Reed inclòs en el Legendary Hearts, Rooftop Garden, convertit en una mena de peça tradicional folk. El clàssic de Steely Dan Deacon Blues amb un preciós vídeo dirigit per Michael Tully. La tremenda interpretació de Sea Song de Robert Wyatt amb el llegendari músic australià Mick Turner (Dirty Three). Ben Chasny (Six Organs Of Admittance) li busca les pessigolles a una de les cares de ‘Prince’ Billy, amb Arise, Therefore pertanyent a l’etapa Palace. I una de les darreres, The Wild Kindness del tristament desaparegut David Berman (Silver Jews, Purple Mountains), cantat per tota la colla. Poques vegades un recull de versions dona per sucar-hi tant de pa.

"THANKS FOR COMING", ARTESANIA DIY

NOU REGISTRE

Hi ha músics que passen de puntetes per aquest mon despietat. Carregats de raó i de bones composicions, si t’atures a escoltar-los, fan ombra a més d’una lluminària de pa sucat amb oli.

Thanks For Coming és Rachel Brown, també a Water From Your Eyes amb Nate Amos. La cantautora de Brooklyn, el 2019 ja ens va deixar captivades amb l’album No Problem i la seva prolífica capacitat de producció creativa. Ha fet 25 anys i per celebrar-ho, s’ha auto-editat un nou disc, Rachel Jr. Un treball que deambula també pel costat fosc de la gent nascuda a finals del segle passat. Aquella que entre intentar esbrinar què fa, per què i des d’on, ja li han venut fins la darrera quinta essència en forma de sèrie. 

(fot ana-grace.com)

Amb tonades carregades de sentiment, implora una mica de pietat. Admirable com, amb senzillesa afable, a base de capritxosos inputs, amb un semblant de no haver matat mai una mosca, imposa el seu missatge. Una guitarra castigada per segurament moltes més hores de les que pugui suportar, una caixa de ritmes que l’acompanya com si li donés l’alè, algun feedback que sap a poquíssim... aquesta noia hauria de donar un cop de porta i fúma un parell de casundéus! 

"DROPPER", CANÇONS PER A MILLENNIALS

NOU REGISTRE

Andrea Scanniello, va treballar en Don't Talk To Me, mentre feia feines esporàdiques en bars o inclús en una bolera. Tot i la seva joventut, l’àlbum és com un inventari de la seva vida.

Les cançons d'aquest debut, es centren en l’avorriment i el desgast psicològic que comporta treballar en el sector dels serveis i en tot el que et veus abocada: la beguda, dormir poc, la gent superficial conseqüència de masses cerveses, i carrega contra aquest tipus de feina totalment precària i esclavitzant: ‘Aquest disc és per a aquestes persones, que han treballat massa temps en aquest sector i als 26 anys ja estan amargades. Persones que es senten soles però que volen que les deixin soles. Persones que beuen perquè estan tristes perquè beuen’.

Han compartit alguns temes i ara li toca a Ok Ok Ok. Scanniello diu de la cançó: ‘Crec que la majoria hem passat per al menys una ruptura o hem acabat amb una amistat que ens ha deixat destrossats. Ok Ok Ok tracta de quan surts de festa i et trobes amb aquella persona. De superar la incomoditat del moment, però mentre hi ets, ser una mica cràpula, mentre vols demostrar-li a l’altre persona, i a tu mateixa, que estàs be, quan en realitat estàs feta una merda’. Comandada per Scanniello, Dropper porta temps movent-se en el circuit de Brooklyn. En aquests moments, l’acompanyen Jono Bernstein, Yukary Morishima i Larry Scanniello. El disc sortirà a mitjans de febrer, via una fantàstica auto-edició. 

TESS PARKS... JUGAVA A LA XARRANCA?

NOU REGISTRE - A LA VISTA

Una de les muses de les músiques que alteren consciències, la canadenca Tess Parks, ens te preparat un nou paquet de cançons per posar en marxa el procés.

Després dels dos àlbums en col·laboració amb Anton Newcombe, serà el primer que treu en solitari des de Blood Hot, el seu debut de 2013. Es dirà And Those Who Were Seen Dancing, títol que adapta d’una cita atribuïda a Friedrich Nietzsche: ‘And those who were dancing, were thought to be insane by those who couldn’t hear the music’ ('I els que ballaven, van ser considerats bojos per aquells que no podien escoltar la música').

Sobre l’àlbum, explica: ‘En la meva opinió, és com la xarranca’ i ens ho aclareix una mica: ‘Aquestes cançons es van agrupar al llarg del temps a Londres, Toronto i Los Angeles amb amics i familiars, entre l’agost de 2019 i març de 2021. Em va portar més de dos anys enregistrar-lo i acabar-lo i...uau! la lliçó que he aprés és que les paraules son com encanteris. Si ho sospitava, ara ho ser segur. Només vull configurar alguna cosa bona en l’univers’.

Ha compartit un primer tema, Happy Birthday Forever, una meravellosa peça de psico-pop acompanyada d’un vídeo, suposadament elaborat a partir de imatges de la classe de ball d’una petita Tess Parks. L’àlbum surt la tercera setmana de maig via Fuzz Club.

METHYL ETHEL S’HO AGAFA PROU BE

NOU REGISTRE

L’australià Jake Webb, amb el sobrenom de Methyl Ethel, s’ha erigit en una de les lluminàries del pop intel·lectual trenca-pistes d’aquesta dècada.

Està presentant el que és el seu quart àlbum, Are You Haunted?, pregunta que llança a l’aire. Per cert, un aire contaminat de virus i pol·lució, malgrat vacunes i restriccions, que ens augura una mort lenta i anguniosa. Sobre el títol de l’àlbum, Webb comenta: ‘Existeixen records del nostre 'jo' passat, en forma d’esperits. De generacions passades de les que amb les seves accions, èxits i fracassos, ens donen forma’.

El disc consta de nou cançons entre les que hi ha els singles Neon Cheap, Matters i aquest absorvent Proof en el que s’acompanya de la veu de l’ex-membre de la banda, Stella Donnelly. ‘És una cançó sobre realitat i cinema’, continua explicant ell mateix, ‘una reflexió sobre la realitat que ha quedat, la de l’era post-Trump, post-crisi climàtica, post-còvid, en la que la ciència es troba cara a cara en l’àmbit del discurs públic’. Sobre el vídeo que l’acompanya, diu que ‘està inspirat en el cinema expressionista alemany i sobre el simbolisme del pensament en blanc i negre i la fluïdesa de “la veritat” ’. Clar que sí! És que tot això, amb alegria, passa molt millor, caram. Al carrer a partir de mig febrer, via el seu nou segell, Future Classic.

SONIC YOUTH, RARESES A LA VISTA

ALTRES REGISTRES

Sonic Youth mantenen el seu status de culte com no pot ser d’altre manera. El seu pas per la història de la música no es va acabar el 2011 amb la dissolució de la banda. Allò va ser tan sols un episodi més.

Editant música cadascú pel seu compte o descobrint-nos gravacions inèdites de l’etapa quartet, encara ens poden donar moltes satisfaccions. Moore també ha explicat que està treballant en un llibre sobre la història de la banda. Ara han anunciat el llançament d’un àlbum amb cinc cançons enregistrades entre els anys 2000 i 2010. No son inèdites, han aparegut en alguna cinta i boxset, però que les concentrin en un sol disc, també s’agraeix. Els temes son de diverses circumstàncies creatives. Basement Contender i Machine, es van generar a la sala d’assajos de Northampton en el transcurs de les sessions de The Eternal (2009). In & Out correspon a un episodi a Pomona, CA. I Out & In, a Echo Canyon NJ, amb Jim O’Rourke, que també apareix a Social Static.

Steve Shelley ha explicat que la màgia que apareix per atzar, aquella que no controles, és la que a vegades també es pot produir fora dels escenaris i en sessions concretes: ‘Aquesta màgia, no sempre sorgeix quan t’agradaria que aparegués. En canvi, a vegades pot quedar atrapada en petits moments específics durant una proba de so, quan menys t’ho esperes’. Ho acaba de definir, explicant com va sorgir aquest primer tema que han compartit, In & Out: ‘La cançó va néixer d’una situació així: durant la prova de so a Pomona, en el Fox Theater el 2010. Kim i jo estàvem esperant a que arribés tothom i les probes de so es van convertir en una sessió de improvisació, que es va convertir en un tall’.

A finals de l’any passat van llançar Play The New York Dolls, un split amb The Pastels. També estan posats en editar alguns antics concerts. També estan involucrats en les campanyes pro-avortament a l’estat de Texas. In/Out/In surt sobre el 18 de marc, via el segell Three Lobed Recordings.

 

THE MINKS o CONFIAR EN LA MÚSICA ÉS EL QUE ENS QUEDA

NOU REGISTRE – 7” lathe cut

Sembla que la paranoia es va refredant i tot torna a l'anormalitat anterior. Enfrontaments entre els que pensen d’una manera i els d’una altra. Divideix i venceràs.

En aquest context, la banda de Nashville The Minks, després de deixar-ho en pausa amb aquell Light & Sweet (2019 – Cafe Rooster Records) es posen les piles per enfilar el seu segon disc i poder donar forma a la seva carrera. Això és el que sembla després de compartir aquest reconfortant Lavender i anuncià que això només és el començament. La cançó va ser enregistrada en viu i mesclada a Trace Horse Studios de la mateixa ciutat, per Preston Cochran i Scottie Prudhoe. ‘La cançó és important per nosaltres, perquè va ser escrita durant els primers dies de la bogeria, asseguts al pati del darrera. Va ser el nostre remei’, expliquen en un comunicat. ‘Lavender (la lavanda) és una cura per a l’ansietat i una petita dosi, pot ser suficient. El mateix passa amb la música’. I tant que sí.

PER FI ARRIBA LA SAMARRETA DE BOB MARLEY AL "BOHEMIAN FC"

MENCIONS APART

Sentimentalismes a part, hi ha esforços que fan gràcia. Hi ha equips de futbol que a les seves samarretes, per poder arribar a final de mes, hi posen Nike, Qatar, Rakuten o d’altres PIMES. Equips més modestos, posen referents més propers.

És el cas de l’equip Bohemian FC de Dublín, que ha generat un kit pels afeccionats, amb Bob Marley de protagonista. Portaven molt de temps anant-hi al darrere. Fa tres anys, tenien ja enllestida la feina i van haver de cancel·lar les primeres comandes. És sabut l’estret i rigorós control sobre els beneficis, de tot el que genera el music jamaicà, per part de la seva família. Per si això no fos poc, en la negociació, també hi havia Bravado d’Universal Music Group.

Daniel Lambert, director d’operacions del Bohemian FC, va dir: ‘Em dona una enorme alegria presentar aquesta samarreta avui, després d’anys de treball en la idea’. Commemora el darrer concert a l’aire lliure del mític music, que va donar a l’estadi de l’equip, el Dalymount Park, el 1980. El promotor, Pat Egan, encara ho recorda: ‘Veure’l dalt de l’escenari de l’estadi, amb l’enorme campanar de l’església al fons, va ser una cosa de fora d’aquest mon’. La samarreta disponible en pre-order aquí. El 10% del benefici, anirà destinat als centres d’acollida de Irlanda en associació amb el Movement of Asylum Seekers in Ireland (MASI).

(fot Eddie Mallin)

MAGIC SHOPPE, LA BARREJA SEMPRE ÉS BONA

NOU REGISTRE

Mai hauria pogut imaginar-me que la mescla de psicodèlia i noise de darrera generació, poguessin generar una atmosfera amb el millor de les dues.

Aviat arribaran en un nou àlbum, les noves sotragades de Magic Shoppe, la banda de Boston que amb el fuzz i el reverb que fan brotar de les seves varetes màgiques, creen murs de so que ens fan oblidar on som. Mentre no arriben els altres vuit temes restants, ens hem de conformar amb aquest I Feel High de gronxadora tonada. Amb les guitarres ben afilades de Mat Durie i Richie Gibson, més la de Josiah Webb, que també hi posa la veu per allà sota, fan que ens moguem, amb l’ajut de Stevie Moonboots i Dave Mulvaney al baix i bateria, en un vaivé desconsolat. El disc es dirà Mono Lake i sortirà a primers de març via Cardinal Fuzz.

(fot Wendy Stone)

PARLAR D’HERÈNCIES, o EL CONTE DE L’ENFADÓS

INSISTÈNCIES

Els hereus de l' "Experience" ho tornen a provar.

1. Jimi Hendrix va traspassar el setembre de 1970, quedant son pare com hereu legítim. Es veu que l’home, ben o mal assessorat, va crear un societat amb Janie, germana de Jimi, l’Experience Hendrix, LLC qui des de 2002, quan va morir el vell, la dirigeix, juntament amb Sony Music Entertainment.

2. Per altra banda, hi havia Noel Redding i Mitch Mitchell, baix i bateria. El primer, va morir el 2003, deixant el que tenia a la seva parella, Deborah McNaughton, qui ho va passar a unes germanes. Mitchell, un cop mort el 2008, va passar el tema a una filla, Aysha.

3. Abans d’acabar l’any, Lawrence Abramson, l’advocat de la part dels músics que ja no hi son, va enviar una carta a Sony, en la que els hi deia que no es fessin el longuis i que estaven en deute amb els hereus d’aquests, per aproximadament 3 mil milions de reproduccions de les cançons de la Jimi Hendrix Experience.

4. Aquest dimarts 18, Dorothy Weber, l’advocada de l’Experience Hendrix, LLC i Sony Music, contra-atacava amb una demanda presentada en el Tribunal del Districte Sud de Nova York, on al·lega que els dos ex-companys de Hendrix, no tenen cap dret a demanar res sobre els drets d’autor. Assegura que tots dos musics havien signat les respectives renuncies. Especifica que Redding va signar un document l’abril de 1973 i Mitchell el setembre de 1974, alliberant als hereus de Hendrix de qualsevol reclamació legal i acordant no demandar-los, sent compensats per tal cosa.

5. Els hereus ‘pobres’ diuen que de tot això fa molt de temps i que ells no hi eren. Mentre que els hereus ‘rics’ diuen que ni parlar-ne i que el document no te caducitat. ‘Qualsevol reclamació arriba molt tard’, va dir Weber, l’advocada dels ’rics’.

El dels ‘pobres’ ha fet constar que ‘ambdós musics van morir en una relativa pobresa, sense haver rebut mai una veritable suma pels drets sobre les obres, actuacions o com a membres fundadors de l’Experience’.

6. El no ja el tenen, i per provar-ho de tant en tant, com es veu que passa, no es perd res. Be, a part de la clatellada de la minuta de l’advocat.

GARCIA PEOPLES, UNA NOVA ONADA DE BON ROTLLO

NOU REGISTRE

Asseguren no tenir res a veure amb les bandes de la costa oest que, a principis dels setanta, amb les seves jams, dominaven tot aquell tros. Tant si era en garitos de carretera, com en escenaris improvisats a la cruïlla de Haight amb Ashbury.

Populars per les seves dilatades actuacions, Garcia Peoples es van formar a New Jersey. La idea surt de Tom Malach i Danny Arakaki. Amb el temps es van afegir Derek Spaldo al baix i el germà de Danny, Cesar, a la bateria. Instal·lats ja a Brooklyn, ve el moment del salt amb Cosmic Cash (2018 – Beyond Beyond Is Beyond Records) i de tancar la formació amb Pat Gubler i Andy Cush.

(fot Mayuko Fujino)

Potser se’ls nota una mica refredats respecta les entregues anteriors, però l’aroma a tot el que es coïa a foc lent, psicodèlia, country, jazz, per la badia, continua implícitament en cada un dels set temes d’aquest nou àlbum. És el que fa cinc, li han posat de nom, Dodging Dues i va veure la llum la setmana passada, via No Quarter Records. El van enregistrar en dues sessions el 2020 a l’Strange Weather de Brookyn amb producció de Matt Sweeney (Chavez, Superwolves, Endless Boogie, Zwan).

Grateful Dead???...Qui ho ha dit???

AMBAIXADORA DEL “RECORD STORE DAY” 2022

...AND THE WINNER, IS...TAYLOR SWIFT !

DINÀMIQUES DE MASSES

La idea del Record Store Day, està molt bé: donar suport a les botigues de discos. El que fa arrufar el nas a moltes, com en tants altres No-Se-Què Day, és que se li hagi de dedicar un dia específic. Senyal de que alguna cosa, no va bé.

Aquest any, es celebrarà el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, que a més, s'aprofitarà per commemorar el 15è aniversari del descobriment de la sopa d’all. Per animar la festa, de cara a la nova edició de la nova normalitat, la del 'quan tot això passi', s'ha preparat una sorpresa: algú ha decidit, crear la figura d’un ambaixador o ambaixadora. Ara anem be. La Sra.Carrie Colliton, co-fundadora de ves a saber quina branca del RSD, ha parlat i ha dit: ‘Som molt exigents a l’hora d’escollir a la persona que durà “la banda” i ens volem assegurar de que aquests ambaixadors, realment estimen les botigues de discos’. 

Així, després de pensar-s’ho molt, van optar per escollir, com a primera ambaixadora mundial del RSD, edició 2022, a – ojo – Taylor Swift: ‘Les botigues de discos son molt importants, perquè ajuden a perpetuar i fomentar la passió per la música’. Literalment. Vivim en uns temps en que sempre estem de broma.

BEACH HOUSE JA VAN PEL "CHAPTER THREE"

AVANÇAMENT

La nova particular visió etèria de Beach House, es  va presentant per episodis. Com una tele-novel·la. Aquest dimecres, van passar el capítol número 3.

La sèrie completa, consta de quatre entregues. La primera va venir el novembre. La segona el desembre. La d’aquesta setmana és la tercera. La quarta i última, està prevista pel 18 del mes que ve, dia que coincidirà amb el llançament físic d’Once Twice Melody, el vuitè disc dels popularment coneguts, com el duo de Baltimore.

En aquesta entrega hi trobem: Sunset, Only You Know, Another Go Around, Masquerade i Illusion Of Forever. En una entrevista per a NME, Victoria Legrand va explicar respecta l’àlbum que és ‘el que més ens ha absorbit, de tots amb els que hem treballat’. I ho amplia: ‘Ens vam submergir absolutament en aquest univers. Com a mínim, aquest ha estat el més intens: sentíem que la vida era exuberant i ens vam sentir totalment consumits en el nostre art... Hi havia moments perillosos i d’altres de molt bonics. En molts aspectes, va ser molt desafiant’. Beach House sempre han estat molt curosos en les diferents entregues i formats dels seus treballs. En aquest, no serà menys.

 

SEABLITE, ENS FAN TENIR ESPERANÇES

ALTRES REGISTRES

El quartet de San Francisco Seablite ha llançat una balisa que fa suposar, que ens apropem a alguna cosa concreta.

El debut de 2019 amb Grass Stains And Novocaine, ens els va situar en el mapa del circuit indie amb tots els honors. L’any següent, amb l’EP en 10” High-Rise Mannequins, demostraven que no havien sigut una flor d’estiu. 

Ara, han escollit el primer dia de l’any per fer el llançament de Breadcrumbs c/w Ink Bleeds, un 7” que augura nou àlbum. El single el van enllestir a l’ ‘estil pandèmia’ explica Lauren Matsui, ‘Era la primera vegada que gravàvem per separat, en situació normal, ho fem tots junts, com un grup’. Doncs malgrat la patètica circumstància forçada pels experts de torn, el resultat promet. Les guitarres de Matsui (Dirty Cupcakes) i Jen Mundy (Wax Idols) barallant-se per fer més soroll que el baix de Galine Tumasyan i la bateria d’Andy Pastalaniec (Chime School), fan que la senyal emesa per la balisa etzibada per Emotional Response, arribi alta i clara. Bona senyal. 

ARA i AQUÍ AMB “THE JIMMYS”

NOU REGISTRE

L’altre dia parlàvem amb un especulador del vinil, sobre que l’únic format que li pot fer ombra a llarg termini al rei de tots els suports, és el cassette.

Vindria a ser com el seu germà petit. Moltes bandes el fan servir per lo pràctic, assequible i perquè manté la calidesa en la reproducció. The Jimmys, segueix aquest corrent. Son una d’aquestes bandes que no faran història però que, en l’ara i aquí, funcionen de meravella. Son de Portland i responen per Luke Lover (guitarra/veu), Funeral Boy (guitarra/ veu), Ugerman (baix) i Keg from the Grave (bateria). 

S’estrenen amb aquest àlbum que es diu Eggy Pop, que els hi ha editat Fart Food Records, dels que dels onze temes que hi ha, tres corresponen a unes demos que es van colar fa un parell d’anys. Tenen tots els ingredients, urgències i vestigis inclosos, d’uns Devo o uns Cars de la fornada del 78. Segueixen el rastre del punk i la new wave, amb el que algunes bandes van fer història. Com la que estan fent aquests nois ara i aquí.

ÉS TANGERINE DREAM o NO ÉS TANGERINE DREAM?

NOU REGISTRE

Les novetats 50 anys després, relacionades amb la banda formada per Edgar Froese a finals dels seixanta a Berlín, poc tenen a veure amb aquella.

Thorsten Quaeschning, Hoshiko Yamane i Paul Frick, els musics que van acompanyar a Froese els darrers anys d’activitat, van decidir continuar endavant amb Tangerine Dream, després del seu traspàs el 2015, assumint les conseqüències. Tenen enllestit el segon àlbum d’estudi, sense ell. Es diu Raum i segons expliquen, per fer-lo van tirar mà dels arxius de Froese, material d’enregistraments compresos entre 1977 i 2013. A més, també han comentat que Raum, vol ser com un homenatge als primers directes dels discos Zeit i Phaedra. En compte, van.

Aquest You’re Always On Time, és el segon tema que comparteixen dels set que conté l’àlbum. Pel vídeo promocional, Felix i Julian Moser filmen als tres components en càmeres Super 8, en un nou homenatge als vídeos que, en el mateix format, Edgar Froese filmava mentre eren de gira o a l’estudi treballant. En ell es veu als tres successors recollint enregistraments de camp i detalls que han estat incorporats posteriorment a l’àlbum.

Conscients de que hi pot haver a qui no li sembli massa bé la continuïtat de Tangerine Dream sense cap membre original del grup, han fet saber que publiquen aquest disc ‘amb un profund respecte pel so de les cinc dècades anteriors a ells’. El disc es llançarà via Kscope, aquest 25 de febrer.

KATE CLOVER, AL CANTÓ FOSC DE LOS ANGELES

COVER

A vegades hi pot haver versions que facin ombra a l’original. Al patró, només hi cal afegir els ingredients correctes.

En cançons com el clàssic de Nancy Sinatra escrit per Lee Hazlewood, These Boots Are Made For Walkin’, posant un bar de pel·lícula de David Lynch i la veu de Kate Clover, serà com bufar i fer ampolles. Ha comptat amb la col·laboració de Warren Thomas (The Abigails) i la producció ha anat a càrrec de dos pesos pesants, Gregg Foreman (Delta 72, Cat Power) i Brandon Welchez (Crocodiles). L’aroma de rockabilly i la sensualitat que desprèn  son una picada d’ullet a The Cramps i Chris Isaak. Encara que Kate puntualitza les seves intencions: ‘Volia fer que sonés com si a Nancy i a Lee, la cançó els hi hagués produït Suicide. I afegeix: 'També hi ha les influencies de Gun Club o Primal Scream’.

Kate Clover és una compositora i músic de Los Angeles, fortament atreta pels estímuls de l’escena més perdulària, gamberra i trinxeraire de la ciutat. Després d’un retir creatiu a Mèxic, de tornada a LA es va fer un lloc en l’escena de directes, sola o formant part de Death Valley Girls, Crocodiles, King Dude i SadGirl. Després d’alguns singles, te previst el seu LP de debut per aquesta primavera. El bar existeix, és The Monty Bar, a 1222 W 7th St, de Los Angeles. Amb internet, ara es pot saber tot.

THE MICROPHONES – FINAL D’ETAPA

THE MICROPHONES – COMPLETELY EVERYTHING 1996 - 2021

ALTRES REGISTRES

Music, productor i artista visual nord-americà, Phil Elverum és un dels artistes dels que per sort o per desgràcia per ell -  encara se’l pot considerar jove - s’espera que treballi força.

Ho diem, des de la posició de grup de gent afamada de bones i originals produccions. Als seus encara no vint anys, amb The Microphones ja se’l veia venir. Amb el seu altre mitjà, Mount Eerie, va saber arrodonir la feina i completar-la. Arribats aquí, i li donem tota la raó, Elverum considera necessari un cop d’ull a una bona part del fet fins ara, amb una entrega especial. Un box-set on hi ha pràcticament tot el corresponent a l’etapa Microphones, des de mitjans dels noranta, fins avui.

 

Discografia oficial completa, preses descartades i inèdites, els primers cassettes, enregistraments en viu i talls de gravacions originals d’estudi. Ha incorporat també, un llibre de més de 100 pàgines, amb material inèdit, fotografies, pàgines de quaderns, notes i alguna obra d’art.

Aquest llançament posa el punt i final a una etapa de la seva vida. ‘És per commemorar i tancar els 25 anys d’aquest projecte intermitentment viu. Son casi 5 quilos. Aixeca-ho amb les cames’. Per si hi ha alguna interessada, l’import en euros està casi en els 220. Malgrat que la majoria dels seus àlbums estan cotitzant a preus alts, en aquest cas, no direm allò de que ‘sempre ens quedarà’ París, però sí direm lo de que, sempre podrem comprar individualment alguna re-edició. Tota la informació i pre-order, aquí. Enviaments a partir del mes que ve.